Zona de sacrifici

La realitat del que podem observar a la zona de la desembocadura del riu Besòs, com en altres entorns de les àrees metropolitanes de grans ciutats, està formada per un encreuament de realitats que fan que la vida de les seves veïnes i veïns no sigui la d’una plàcida relació amb la natura. Les zones exteriors de les metròpolis històricament es van anar configurant com a zones industrials. Específicament, la conca del Besòs i, especialment la seva desembocadura, s’han convertit en una barreja de pol de desenvolupament industrial i alhora, allò que anomenem "el traster" de la gran ciutat, Barcelona. Tot això promogut pel desenvolupisme de les dècades de la postguerra. En aquest entorn, abans una tranquil·la ribera d’àlbers que feia de lloc de descans de molts barcelonins, en què Ildefons Cerdà havia somiat un gran parc metropolità, tot va canviar de cop. Avui, la zona que temps enrere va rebre una gran pressió industrial ara rep una gran pressió immobiliària. Els pocs espais per a noves construccions estan en aquesta zona. Com a exemple podem observar el ràpid desenvolupament del Barri de la Catalana o el conflicte entre veïns i administració pel futur del front marítim a l’entorn de Les Tres Xemeneies. Actualment, continuen convivint en aquest espai indústries contaminants i residus d’altres que han deixat una herència tòxica als sòls. Quan mirem des de fora aquesta realitat no podem deixar de pensar en el concepte "zona de sacrifici". En ple segle XXI sembla un concepte anacrònic, però és actual. Són aquelles zones que, per organització territorial i urbana continuen sent, com si d’una línia genètica es tractés, zones que suporten una important contaminació de l’aire, com és el cas de la incineradora Tersa, que ha sigut portat a judici per delicte ecològic per l’associació Airenet. Les persones que viuen en aquests entorns moltes vegades no coneixen què és el que passa amb les indústries amb les quals conviuen. Viuen en una ignorància, no com a qualitat personal, sinó com a marc que s’ha anat generant des de les administracions públiques i des de la indústria. Alguns experts han estudiat com la ignorància es pot construir des d’explicacions sedants i tranquil·litzadores. La construcció de la ignorància mediambiental és un constructe molt present en els nostres dies, i que podríem comparar amb el rentat d’imatge de moltes empreses potencialment contaminants a través de donacions a institucions, clubs esportius, o auspiciant activitats a favor de la natura. La generació del no-coneixement ajuda a no tenir una visió crítica sobre la gestió industrial, i més quan la volem relacionar amb temes de salut o medi ambient. Justícia mediambiental Sumat a això, hem de considerar que els mitjans econòmics que aquestes empreses tenen per realitzar estudis que poden tenir un biaix a favor seu és immensament superior al que les veïnes i veïns d’aquests entorns poden arribar a somiar. En definitiva, viure en una zona de sacrifici no és una condemna, és una oportunitat per demanar que es faci justícia social i, per tant, justícia mediambiental. Només l’empoderament de les persones portarà l’administració com a ens de control a exercir un veritable paper en la lluita per la qualitat de vida dels seus ciutadans. Mentrestant, les empreses fan el seu negoci sacrificant el seu entorn.

Zona de sacrifici

Com si d’una línia genètica es tractés, determinats territoris suporten una important contaminació de l’aire, com és el cas de la incineradora Tersa

El més llegit