Sonia Vaccaro : "Cal afrontar aquestes violències com un estat d’alarma"

Set criatures mortes en quatre mesos. ¿Què està passant? No crec que hi hagi un sol motiu a què puguem atribuir aquesta recrudescència de la violència contra les dones i els seus fills i filles. Però sí que crec que no li hem donat la importància radical que té. És hora de començar a pensar en termes d’estat d’alarma i tractar i abordar el problema com a terrorisme masclista, perquè és una forma de terrorisme que assassina dones pel fet de ser-ho, i els seus fills i filles. Això s’ha vist afavorit perquè han sorgit veus negacionistes legitimades en llocs de poder i decisió. No entenc que a Espanya, que fa anys que està treballant àrduament en la lluita contra la violència masclista i té un corpus jurídic modèlic, aquestes coses continuïn passant. En el cas del Prat de Llobregat, l’assassí va matar els seus fills juntament amb la mare. No seria estrictament un cas de violència vicària, ¿oi? No, perquè la violència vicària és la que el maltractador exerceix sobre els fills per anar contra la mare. En aquest cas els ha matat a tots: es tracta d’un assassí masclista que es creu amo de la seva família i de la seva prole i disposa de la vida de tots. La violència vicària més extrema és quan s’assassina els nens per ferir la mare, però ¿quines altres maneres hi ha? Efectivament, és quan se’ls assassina o se’ls fa desaparèixer, però hi ha formes quotidianes de violència vicària que passen per utilitzar els fills i filles per danyar la mare. Pot ser parlant-los malament de la mare, explicant-los relats absurds que els nens no poden comprovar com que la mare no volia que ells naixessin o no va voler donar-los de mamar, i moltíssims altres invents amb què intenten posar el nen o nena en contra de la mare. També pot maltractar-los, agressions que perpetren perquè la mare ho sàpiga. Com trencar-los la roba quan estan a càrrec seu, que tornin descalços a ple hivern o abrigats a ple estiu, interrompre tractaments mèdics i centenars de modalitats més. Fins i tot impedir a la mare que s’hi comuniqui i enviar-li fotos o notícies d’altres assassinats. ¿Quines mesures s’han implantat ja a Espanya de cara a protegir els menors de la violència de gènere? A Espanya s’han introduït moltíssimes mesures, té un corpus legislatiu molt bo. Per exemple, la llei de protecció a la infància suspèn les visites i la custòdia dels pares denunciats per violència de gènere. El que passa és que l’imaginari col·lectiu dels que han d’aplicar aquestes lleis continua sent patriarcal. I veiem que es resisteixen a treure custòdies o impedir visites a aquests individus, al·legant que són els seus pares. Aquí és on lamentablement tot el sistema fa aigües. Un individu violent no és un pare. Un pare és una altra cosa. Un individu violent utilitzarà els seus fills com un objecte, els farà mal i no és bo per a cap criatura créixer al costat d’algú violent que insulta, maltracta, pega, amenaça de mort. Llavors el problema no és el corpus legal, sinó la seva aplicació. Efectivament. S’hauria de complir al peu de la lletra la llei amb una mentalitat que no defensi un patriarca com aquests i que entengui d’una vegada per totes que un maltractador no és un pare. Si no es modifica aquest imaginari, hem de continuar veient com se segueixen assassinant criatures. És a les mans de tot el sistema i de les institucions impedir-ho. Ho estem dient els experts fa moltíssim temps, però s’insisteix que no es pot deixar un nen sense pare i cal entendre que un pare és una altra cosa. I en la resta d’institucions, ¿també es treballa amb aquesta mentalitat patriarcal? En la justícia hi ha gent treballant, de veritat, amb perspectiva de gènere, mirant fermament pels nens, però encara són l’excepció i no la regla. I el mateix passa en altres institucions que tenen a càrrec seu ajudar les dones o els seus fills, com poden ser els punts de trobada o els serveis socials. ¿Quins trets tenen els que exerceixen violència sobre els seus fills? Són fills sans del patriarcat, ras i curt uns masclistes acèrrims, que no admeten perdre el control i el poder sobre una família que consideren de la seva propietat. Al millor estil del pater familias del dret romà, ell és el que decideix qui viu i qui mor.

El més llegit