"En la intimitat escolto pòdcasts de ciència"

El tancament de Sálvame semblava haver firmat l’acta de defunció del cor en prime time. Massa èxode a sèries turques i talent shows. Massa celebritat penjant stories a Instagram. Però el periodista Santi Acosta (Madrid, 1968), que fa gairebé 20 anys va presentar Salsa rosa, el programa de xafarderies que va destapar –sense voler– el cas Malaya, ha reaparegut com a domador del salseig a ¡De viernes! (Telecinco), que cultiva una nova constel·lació de personatges. (I aquest mes, a més, és l’ambaixador de la infància en la campanya 12 meses, 12 causas de Mediaset). ¿És cert que es va posar a ballar quan li van demanar que tornés a Telecinco? Vaig tancar la porta per vergonya, perquè tinc incapacitat psicomotriu. La veritat és que tornar em va produir una alegria enorme perquè és un lloc en el qual sempre he sigut feliç. Un lloc en el qual va conduir el duel Julián Muñoz-Jesús Gil, el 2003, amb eco judicial. ¿El seu hit? Diria que el meu hit és el documental de HBO Salvar al Rey. Però allò ens va agafar absolutament desprevinguts. No esperàvem que reaccionessin dient-se a la cara, en directe, tots els seus negocis i corrupteles. A l’acabar vam saber que havia passat una cosa grossa. El jutge ens va cridar a declarar una setmana després i la policia va remoure la investigació. Altres temps. El cor en prime time va patir arrítmia. El cor no morirà mai perquè la curiositat per les vides dels altres és consubstancial a l’ésser humà des que deixem de ser monos. Es mira els altres per no sentir-te tan malament amb el que passa en la teva pròpia vida, o per aprendre en persona aliena com funcionen les relacions. Se’l subestima. Qualsevol periodista d’investigació li dirà que moltes vegades són els embolics sentimentals els que provoquen les confessions més espectaculars. El cor mou muntanyes. Vint anys després, ¿nota molt canvi en la pista? Les xarxes i els personatges propis de la televisió van tenir un gran impacte, i el ritme és ara més intens. Vostè practica un rosa pàl·lid. En el nostre cas, la premissa és el respecte envers la persona que entrevistes. Baldomero Toscano, exdirectiu de Mediaset, va dir que a l’espanyol li va el salseig dur. Això és com el partit de futbol en què hi ha 60.000 espectadors i els 60.000 són entrenadors. Afortunadament, hi ha 500 canals i plataformes per triar. A mi agrada el que faig i a la gent que ens veu crec que també. ¿No mira de reüll el share de Jorge Javier Vázquez a Supervivientes? L’altre dia li vaig trucar per felicitar-lo per la seva audiència. Si ell fa bona audiència, els seus continguts acabaran en el meu programa. Jorge Javier és el presentador més ràpid que he vist en un plató. És un crac de la televisió. ¿La xafarderia li agrada realment? Té més aire d’Informe semanal… Molt seriós tampoc no soc, sobretot a casa. A mi m’encanta el cor i, sobretot, disfruto escoltant les històries de la gent. Com més, millor. Podia escoltar les de físics i químics. Doncs, miri, en la intimitat escolto pòdcasts de ciència. El meu favorit és Coffee Break, però també porto a Spotify Oscilador Armónico, sobre física. A la feina escolta el fill de Mar Flores, el de Bárbara Rey. ¿La venjança dels cadells? Els testimonis de Carlo Costanzia i Ángel Cristo Jr. són superinteressants. Són fruit del que la fama i la pressió mediàtica dels anys 80 i 90 podien provocar. És bo analitzar com ho fèiem, tant els pares com la premsa. L’important del cor és que pots aprendre coses per a la teva pròpia vida. Per cert, ¿com va ser la seva infantesa? Vaig tenir uns pares meravellosos que em van procurar una bona infància tot i que es divorciessin aviat. Era una família mitjana amb valors catòlics. Jo no estic ja en aquesta atmosfera, però van quedar valors com preocupar-se pels altres. ¿Per aquest motiu és l’ambaixador de la infància de la campanya 12 meses, 12 causas de Mediaset? Protegir els infants és protegir el futur. Un de cada cinc nens i nenes viu en països que es troben en conflicte, on estan exposats a situacions de guerra, crisis humanitàries i emergències. Sembla que siguin lluny i probablement es troben a una hora amb avió. No tenen capacitat de defensar-se per si mateixos. Jo soc antropològicament optimista i crec que anirem cap a millor, però s’hi ha d’apostar.

El més llegit