Combinació letal a València

La desesperació de la família que va morir al bany de casa seva, a la torre més baixa de les dues que formen l’edifici sinistrat en l’incendi del barri del Campanar de València, mentre feia dramàtiques trucades de comiat als seus familiars i amics, ha posat sobre la taula preguntes encara sense resposta sobre la seguretat de les persones i els mitjans públics per garantir-la. La més evident, ¿com es va poder convertir un edifici venut com l’últim crit en domòtica i exclusivitat urbana en la seva època en una teia gegant envoltada de flamarades i fum negre en poc menys d’una hora? L’abecé davant els incendis d’habitatges és, segons l’enginyer industrial Fernando Vigara, especialista en enginyeria de protecció d’incendis, un banc de tres potes. I totes són imprescindibles i de resultats encadenats. La primera, la prevenció, passa perquè no hi hagi una font d’ignició descontrolada que iniciï el procés de combustió i que els materials de construcció no afegeixin o propiciïn la càrrega combustible. La segona és la protecció. Això és, que una vegada descontrolada aquesta font i iniciat el foc, funcionin adequadament els elements de seguretat antiincendis que ho detecten i ho controlen, manualment o automàticament. La tercera, que hi hagi vies i plans d’evacuació eficaços per posar fora de perill els residents en el menor temps possible. Bombers, última opció Quan aquests tres nivells fallen, només queda l’entrada en joc dels serveis d’extinció, insisteix Vigara, una de les màximes autoritats en protecció d’incendis, amb càrrecs nacionals i internacionals en les més prestigioses associacions del sector. Però hi ha preguntes que tothom es fa. ¿Van respondre els serveis d’emergència de la manera més idònia? ¿Hi ha un registre municipal d’edificis d’especial dificultat o singularitat per als serveis d’extinció? ¿Complia el complex residencial sinistrat amb totes les normes de protecció contra incendis? ¿Hauria sigut possible evitar o reduir el nombre de víctimes mortals? La dolorosa història d’aquesta família, la de M., el seu marit R. i els seus dos fills de 8 dies i 2 anys, no és l’única tragèdia viscuda. Han transcendit comiats desesperats de molts dels morts. L’última pregunta sorgeix sola: ¿Va ser adequat demanar-los que es quedessin confinats? L’ordre de les respostes serà invers al de les preguntes plantejades. El confinament és el mètode de salvació més segur en gairebé la totalitat dels incendis urbans perquè està pensat per a edificis convencionals, amb envans de maó o de formigó. Quan els bombers van indicar als residents de la torre més baixa, la de 9 plantes i encara sense flames, que es quedessin a casa seva, amb portes i finestres tancades i cobertes amb draps o tovalloles molles i que es refugiessin al lloc més protegit de l’habitatge, van aplicar el protocol més segur, però no davant un edifici com aquest. Gotes de foc incontrolables Un grup de bombers va entrar a l’edifici amb bombones per iniciar l’extinció més habitual: des de dins cap a fora. Van entrar per l’única porta d’accés de tot el complex. Primer escull. Van haver de travessar el vestíbul del primer edifici, encara sense flames, i arribar al del segon per començar a pujar les escales fins a la vuitena planta, on se situava el focus primigeni de l’incendi. Fora arrencava era l’infern. Els comandaments van començar a ser conscients que no era un foc normal. L’edifici es va convertir en una pira gegant, alimentada a parts iguals pel potent vent rafegós i pel nucli de polietilè (plàstic) inflamat de les plaques d’alumini de revestiment de la façana. Les planxes metàl·liques van començar a volar, caient al carrer, mentre les gotes de plàstic en flames van propagar l’incendi per tota la façana a una velocitat de vertigen: on queien, prenien. I, a més, les flamarades es van menjar l’exterior i es van apoderar de l’interior de l’edificació abans que els bombers que eren dins se n’adonessin. El foc, en contra de l’esperable, es va propagar de fora cap a dins. La prioritat continuava sent salvar vides. Com sempre. Ho van aconseguir amb la parella aïllada als balcons de l’edifici més baix, que ja estava envoltat de flames per la meteòrica propagació del foc, però no amb la família que estava refugiada al lavabo. Dos dels bombers van arribar fins al passadís de l’habitatge del R. i la M. però la calor –en alguns punts de l’interior, la temperatura va arribar a superar els 800 graus– havia fos els números de les portes i el lloc estava inundat per l’espès fum negre que desprenia la combustió dels plàstics i de les portes sortien llengües de foc. La visibilitat era nul·la. La calor, abrasadora. Quan van ser conscients que no podien avançar, estaven a punt de la mort i van mirar de buscar refugi. Fins que dos companys els van rescatar in extremis. Només quedava una solució. Abandonar l’immoble i mirar de controlar des de l’exterior que aquestes boles de foc que viatjaven lliurement per l’aire cap a tot arreu no acabessin portant el foc a altres edificis, així que es van concentrar a salvar la parella del balcó i refrigerar en la mesura possible tota la façana i el perímetre. Ni alarmes, ni aspersors Abans que tot això passés, feia temps que les tres potes del banc estaven enfonsades. La font d’ignició descontrolada, és a dir, el focus inicial de l’incendi –ara sota investigació, però que possiblement té un origen elèctric–, es va alimentar d’una construcció plena de materials molt inflamables (el plàstic de la façana, però també els productes fets servir als envans interiors: l’estructura va quedar despullada en hores). El veïnat ha denunciat, entre moltes altres aparents deficiències de l’edifici, que no van funcionar les alarmes antiincendis, ni els detectors de fum, ni els aspersors que havien d’haver irrigat els passadissos de cada planta per refrigerar i evitar que el foc avancés. Els que van morir a casa seva, parlen que les aixetes amb prou feines abocaven "un fil d’aigua" per mullar tovalloles.

El més llegit