El Pirineu es queda sense gairebé neu

La sequera es pot resumir en diverses imatges: la vista desoladora del pantà de Sau, les obres al port de Barcelona per rebre barcos cisterna o els boscos en agonia. Però un altre epicentre de la crisi hídrica és a les muntanyes. "Observem com el paisatge del Pirineu va canviant a poc a poc", afirma Sarai Sarroca, directora del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC-Meteocat). No només ho confirmen les fotografies de les últimes setmanes, sinó també les dades. Els mesos de desembre i gener d’aquest hivern han sigut de rècord (negatiu): les cobertes de neu o bé són mínimes o, en alguns casos, directament inexistents. La sequera s’ha instal·lat també a l’alta muntanya. És cert que s’esperen certes pluges (i segurament nevades) aquest cap de setmana. Però l’episodi no capgirarà una tendència que s’evidencia si s’analitzen les dades dels últims 20 anys. Sarroca admet que cada vegada és més difícil veure el Pirineu cobert de neu de forma regular: "Valorem l’índex de gravetat de la sequera per la seva intensitat i l’extensió territorial, però un altre valor clau són les altes temperatures". Aquest gener va ser el més càlid des que es recopilen dades climàtiques. Aquest tipus de registres, sumats a la falta de pluja, convergeixen en un còctel fatal, que ha deixat llocs tan icònics com el port de la Bonaigua molt per sota del seu gruix de neu mitjana. "Només es recorden quantitats de neu com les actuals el 2002 i el 2007", precisa la directora del Meteocat. Durant el segle passat, un solia planejar les seves estones d’oci al Pirineu sense estar obsessivament pendent del cel. En general hi havia neu perquè feia fred. No obstant, ara, per planejar un cap de setmana d’esquí molts prefereixen assegurar-se que hi ha hagut una gran nevada abans de muntar l’expedició. "La calor és realment alarmant, ja que accelera el desglaç i debilita la poca neu que hi ha", exposa Sarroca. ¿I això quines conseqüències té per als rius i els embassaments? Perquè el desglaç sigui útil de cara a les reserves d’aigua, l’ideal és que el seu moment àlgid arribi a la primavera i de forma progressiva. La neu es va fonent lentament. Arriba als rierols, als aiguamolls muntanyosos, als rius i finalment als embassaments. El problema és que si el desglaç és primerenc i accelerat, aquest procés acaba aportant molta menys aigua als ecosistemes. Des d’inicis d’hivern, les comarques catalanes que més han patit l’escassetat de neu són la Cerdanya i el Ripollès. Així ho constaten els registres dels observatoris de Malniu i Vall de Núria, sense pràcticament neu. "Només s’han acostat als gruixos habituals al Vall d’Aran, una vall atlàntica. A la resta del Pirineu la situació és crítica", afirma Sarroca. Les muntanyes aragoneses tampoc se salven de la tragèdia, tot i que en aquest cas la calor ha sigut més nociva que la falta d’aigua. De fet, un estudi recent apuntava que la glacera de l’Aneto, ja molt minvat, podria desaparèixer en els pròxims anys. La poca neu també afecta l’ecosistema. Marc Garriga, director del parc natural de l’Alt Pirineu, ho il·lustra amb un cas flagrant: "Les plomes de la perdiu alpina, a l’hivern, s’emblanqueixen. Per tant, si no hi ha neu, aquesta au és el blanc perfecte per ser depredada, ja que no es pot mimetitzar. Això és un drama, sobretot al Pirineu oriental, perquè els exemplars no troben racons nevats on amagar-se". El gall fer també pateix la falta de neu. "La seva estratègia hivernal passa per pujar de cota i amagar-se als arbres, perquè sap que els depredadors no pujaran fins allà. El problema és que, sense neu, no dubten a acostar-se", detalla. El rododèndron o el nabiu són dues plantes que també requereixen una capa de neu generosa que les aïlli del fred: "Així queden protegides de les gelades, que poden ser letals per a aquests arbustos".

El Pirineu es queda sense gairebé neu

Les dades demostren que cada cop és més difícil trobar grans capes de neu de forma regular

El més llegit