"Hi ha més de mil pous a BCN, però només el 5% es podrien reobrir"

Comencem amb el més elemental: ¿què és l’aigua freàtica? És simplement aigua subterrània, que es troba dins del terreny. Procedeix de la pluja i de la relació amb altres masses d’aigua, com rius o el mar. És a tot arreu, és ubiqua, però no sempre es pot extreure de manera eficient. Allà on podem fer-ho més fàcilment perquè el terreny és més porós, fem pous per bombar-la fins a la superfície. I anomenem aqüífer el lloc on l’hem trobat. No són bosses finites. A Barcelona, forçant, podríem treure 15-20 hm³ anuals com a màxim. ¿Quina qualitat té actualment l’aigua freàtica a Barcelona? A priori no és potable, perquè tenim uns estàndards superrigorosos per considerar-la aigua de boca. Però és relativament de bona qualitat i amb un tractament adequat sí que es podria beure. Un petit apunt històric: els ibers i els romans que vivien aquí tenien pous i bevien aquesta aigua. En els anys 60 i 70 encara hi havia pous actius de Barcelona per proveir d’aigua potable alguns barris, fins que a poc a poc es va centralitzar el subministrament. Aquestes zones eren autònomes, no estaven connectades a la xarxa general. Igual que alguns edificis emblemàtics, tipus els de passeig de Gràcia, que tots tenen el seu pou. ¿Li consten exemples concrets? L’hotel Majestic, per exemple, té pou segur. La majoria de cines també tenien pou. I l’ambulatori on anava jo de petit al carrer Manso, l’actual CUAP Manso, en té dos. No sé si els utilitza ara, però s’havien utilitzat per omplir els radiadors, perquè l’aigua freàtica sempre surt a uns 18 o 20 graus de temperatura i així a les calderes els costa menys escalfar-la. Moltes fàbriques de Barcelona també tenien pous. Sí. El Poblenou, que a principis del segle XX era el polígon industrial més gran d’Espanya, es proveïa només d’aigua freàtica. No obstant, allà ens vam passar de la rosca: l’extracció massiva va fer descendir molt els aqüífers. Tan a prop de les platges, va entrar aigua de mar i es van salinitzar. Al perdre’s la qualitat en una part del litoral, les indústries van deixar de bombar. Però amb els anys els aqüífers es van recuperar. ¿Plenament recuperats? Sí, pràcticament la totalitat. Queda alguna zona amb intrusió marina puntual, però és bàsicament per bombatges a l’excavar obres. Tornem a la potabilitat. ¿Quins components nocius o inapropiats té un litre estàndard d’aigua subterrània barcelonina ? Els aqüífers d’una gran ciutat sempre reben pèrdues de les xarxes de distribució soterrades, per exemple d’aigües residuals. A Barcelona tenim números boníssims, és molt baix el percentatge de pèrdues, però sempre n’hi ha. Quant a metalls, hi ha poca presència. S’infiltren els dies de pluja a l’arrossegar porqueria de la superfície. Tot i així, és aigua molt més bona que la del Llobregat. ¿Potabilitzar aigua freàtica és més barat que dessalinitzar o regenerar? El tractament que cal fer-li és molt menor, perquè la càrrega de contaminants és molt menor. Els pous més eficients per a això són els d’aqüífers al·luvials, i tant els del Besòs com els del Llobregat ja s’estan explotant gràcies a processos d’osmosi. De fet, el proveïment d’aigua potable a Barcelona conté un percentatge de subterrània tractada. Entre el 25% i el 40%, segons les necessitats. Ja bevem freàtica, doncs. És clar, de l’aixeta no surt només aigua de l’embassament de la Baells. Combina procedències. Inclou aigua que pren del riu i d’una xarxa de pous complementaris. Quan el riu ve molt brut, per exemple, en prenen més de l’aqüífer. I quan ve bé, el deixen descansar. ¿I això anirà a més, en vista dels embassaments secs? Seria convenient. O almenys és una oportunitat, perquè aquestes aigües no estan sobreexplotades. Ni de bon tros. És més, per no utilitzar-les a finals dels anys 90 van aparèixer moltes filtracions en soterranis, aparcaments, túnels del metro i altres infraestructures subterrànies.

"Hi ha més de mil pous a BCN, però només el 5% es podrien reobrir"

«Fins als anys 60 i 70 encara hi havia pous per abastir d’aigua potable alguns barris»

El més llegit