Des d’ahir regna a Dinamarca Frederic X. Una cerimònia breu, sòbria i gairebé burocràtica el va portar al tron que va abdicar inesperadament la reina Margarida, de 83 anys. A més de cap de l’Estat, Frederic és ara el cap de l’Església Evangèlica Luterana de Dinamarca, organització eclesiàstica vella, grisa i avorrida que només s’ha distingit per intentar destruir l’únic gran filòsof que ha tingut el país, el bo de Kierkegaard, tan perillós com un colibrí moll. Res de kierkegaardià pot detectar-se en la figura de Frederic, simpàtic i informal en el tracte, encantat d’haver-se conegut, aficionat als cotxes cars, a l’esport, a les festes i, segons uns, a l’amor i, segons d’altres, a ajeure’s amb el que se li posi a l’abast, malgrat tenir esposa (l’ara reina consort Maria) i quatre fills. Aquesta fama de lligon enredaire però discret és lleugerament inversemblant: parla massa i amb certa malaptesa, és més aviat baixet i el seu amor a l’esport no ha esculpit un físic impressionant. I, tot i això, fa poc una revista del cor el va agafar a Madrid amb una senyora bonica i discreta de l’aristocràcia espanyola. Frederic és una mica més que un informal i una mica menys que un pocavergonya.