"Vaig venir a treballar i resulta que no puc"

La crisi humanitària a les Canàries, amb l’arribada massiva de migrants, va portar a Catalunya més de 2.000 migrants dins de programes d’acollida. El temps màxim d’estada, amb sostre i alimentació assegurat, era aproximadament d’un mes. Molts d’ells ja han marxat, a altres punts d’Espanya o d’Europa, i d’altres viuen de l’ajuda de familiars o compatriotes. Lluny queda el seu somni de trobar una feina amb la qual ajudar les seves famílies. EL PERIÓDICO ha tornat a contactar amb alguns dels migrants amb els quals va parlar a finals d’octubre: Pofosu Emanuel, Massou i Nassirou Bance. El primer malviu a Vic. El segon va marxar a Portugal. I el tercer va viatjar cap a Andalusia. "No puc dir que estic malament, però tampoc estic bé. No puc treballar i la meva família em necessita... Em sento molt inútil ara", expica Pofosu Emanuel, un home ghanès rescatat a les costes canàries aquesta tardor. Ell va ser un dels migrants subsaharians que van posar en perill el sistema d’acollida de les illes en el seu intent de buscar una vida millor a Espanya. Va ser traslladat a un hotel de la costa catalana, com gairebé un miler de persones. Però ara, extingida l’estada d’acollida, viu en una habitació compartida d’un pis a Vic (Osona) a casa d’una parenta llunyana. D’altres han provat sort en altres països europeus o malviuen en condicions insalubres. L’1 de novembre, Pofosu Emanuel lamentava passar-se les hores sense fer res a l’hotel d’acollida que li havia ofert la Creu Roja després d’una travessia per l’Atlàntic a bord d’una barcassa que va estar a punt de naufragar. Ho feia davant la platja de Blanes (la Selva). Un hotel de la localitat oferia empara a ell i a unes 300 persones més. També es van obrir dispositius similars a Lloret i Malgrat de Mar, comandats per entitats socials que s’encarreguen de l’acollida d’emergència dels migrants a Espanya amb convenis amb el Govern central. Pofosu es passa ara les hores estirat en un pis de la capital d’Osona, preguntant-se sobre el seu futur. Dues setmanes després de l’entrevista amb aquest diari, els responsables de l’allotjament li van dir que s’havia de buscar una sortida. El temps d’acollida era d’un mes. "Vaig acabar trucant a una tia llunyana que viu a Vic i em va venir a buscar". Ella treballa de la neteja i viu en un pis de tres habitacions. "M’han fet un lloc en una habitació on ja dormia un altre home. Compartim el llit. No és fàcil". Agraeix a la seva tia que es faci càrrec de tot. Encara no s’ha pogut empadronar a la ciutat, i menys encara iniciar els tràmits d’estrangeria. "Em van oferir feina en un escorxador de porcs, però no em van agafar perquè no tinc papers", lamenta. "Jo vaig venir a treballar, i m’ofereixen feina... però resulta que no puc. La meva família em necessita, vaig venir aquí per ajudar-los. Et sents molt inútil pensant que vols fer alguna cosa i que a sobre t’han d’ajudar a tu", insisteix. "Un infern" En aquell hotel de Blanes també va viure Massou. Un músic senegalès que diu escapar-se de la persecució al seu país. "Si em quedo al Senegal, em maten", assegura. Fa un mes que va haver d’anar-se’n de l’hotel de la costa catalana. "Em van recomanar que truqués a gent que pogués conèixer aquí i que em pogués ajudar", explica. Va fer cinc trucades, només va contestar un. Un presumpte amic que el volia ajudar. Era a Lleida. El que es va trobar va ser horrible: "La casa estava sobreocupada, allò era un infern", explica en francès. En un pis de tres habitacions vivien 11 persones, 12 comptant-lo a ell. Hi havia matalassos per tot arreu i només un vàter. "El problema no és no poder dormir, el problema és que ningú tenia diners. Els que havíem arribat nous a aquell pis no teníem papers". Igual que Pofosu, ell també ha intentat buscar feina i ha topat amb el mateix mur administratiu dels papers. No tenen permís de residència ni feina a Espanya, llevat que aconsegueixin un contracte d’un any de 40 hores setmanals i que aquest sigui validat per l’Estat. Massou va aguantar un mes a l’infern lleidatà. "No podia més i vaig trucar al meu germà al Senegal perquè em donés una mica de diners", segueix. "És el pitjor, perquè tu ets aquí per ajudar la teva família i resulta que són ells els que t’han d’ajudar a tu". Dos autobusos i dos trens després, en un trajecte de gairebé 20 hores, va arribar fins a Lisboa, on una oenagé d’ajuda als immigrants l’ha rescatat. Farts d’esperar També va marxar de Catalunya Nassirou Bance, un noi de Mali a qui, al cap de pocs dies d’arribar a una casa d’acollida a Badalona, se li va activar un cronòmetre. Temia la data del 5 de novembre, quan es complia el termini màxim d’acollida en què podia tenir sostre i menjar garantit. Es passava els dies trucant inútilment al servei d’estrangeria per demanar cita i tramitar una sol·licitud d’asil, ja que el seu país viu immers en un conflicte armat. El 30 d’octubre, junt amb altres compatriotes, va agafar un autobús en direcció a Almeria. "Diuen que allà hi ha més feina, que ens poden ajudar". Respon al telèfon amb la veu molt apagada. "Estic cansat d’esperar, estic cansat de no poder fer res", explica. Viu en un matalàs al terra del menjador de casa d’uns coneguts. "És una situació temporal i ja em pregunten quant temps estaré aquí, que si puc ajudar amb les despeses... ¿què puc fer?". De moment, espera poder treballar en algun hivernacle, sense contracte i en condicions infralegals. Les oenagés que col·laboren amb el sistema d’acollida estatal confirmen a aquest diari que a finals de mes acaba tot el dispositiu d’emergència que es va montar a Catalunya per als migrants rescatats a les Canàries. De les més de 2.000 places habilitades, avui en queden poc més de 200, segons informa la Generalitat.

"Vaig venir a treballar i resulta que no puc"

EL PERIÓDICO torna a contactar amb alguns dels primers migrants rescatats a les illes Canàries i acollits a Catalunya nAlguns continuen aquí, d’altres han hagut de marxar

El més llegit