Els límits dels embrions sintètics

Un descobriment anunciat el juny del 2023 ha desencadenat un terratrèmol que podria posar en perill algunes idees consolidades sobre què és la vida humana. Un laboratori del Regne Unit va anunciar que havia fabricat per primera vegada un embrió humà sintètic. Des d’aleshores, s’han multiplicat els anuncis semblants des d’altres laboratoris. Fins ara, un embrió humà s’obtenia d’òvuls i esperma, sigui a un ventre o in vitro. Ara, es poden agafar cèl·lules d’un adult i tractar-les fins a obtenir un conglomerat que és difícilment distingible d’un embrió. Els embrions artificials són prometedors per estudiar què falla en un embaràs i l’origen de malformacions greus. Però són en un buit legal: no està clar que sigui vigent la regla de no fer-los créixer més enllà de 14 dies, que s’aplica als embrions experimentals fets amb òvuls i esperma. ¿Podria un científic sense escrúpols implantar un embrió sintètic a un ventre? I n’hi ha més. Fabricar un ventre artificial sembla com un repte relativament més fàcil que fabricar un embrió artificial. ¿Arribarà un dia que aquests embrions es puguin gestar fora d’un ventre? Davant aquestes preguntes, molts científics odien el terme embrions sintètics i advoquen per referir-se a models d’embrions basats en cèl·lules mare. No obstant, d’altres creuen que passar d’un model a una còpia exacta és només qüestió de temps. Definir la línia que separa les dues coses no és fàcil. Comencem pel principi. El terratrèmol es va desencadenar al juny, quan la biòloga Magdalena Żernicka-Goetz va anunciar en un congrés l’obtenció d’embrions sintètics al seu laboratori de la Universitat de Cambridge (Regne Unit). Poc després, al setembre, Jacob Hanna, investigador de l’Institut Weitzmann a Israel, va publicar que havia aconseguit el mateix amb un altre mètode. Mentre Żernicka-Goetz va modificar genèticament les cèl·lules mare, Hanna ho va fer sense modificació genètica. En les setmanes successives, altres laboratoris van donar a conèixer que també treballaven en el mateix. "De sobte ens vam adonar de quanta gent estava investigant sobre això al món", afirma Sergio Pérez Acebrón, biòleg de la Universitat de Heidelberg. Diferents sistemes Żernicka agafa cèl·lules mare pluripotents i les modifica genèticament perquè s’organitzin com embrions. Hanna ni tan sols fa modificació genètica, sinó que barreja diversos tipus de cèl·lules en un determinat cultiu i aplica un protocol que aconsegueix que s’estructurin com embrions. "Les cèl·lules tenen informació genètica per organitzar-se espontàniament en estructures semblants a embrions humans", observa Lluís Montoliu, investigador del Centre Nacional de Biotecnologia. "És una tecnologia que no es basa en la comprensió completa d’un sistema viu, sinó que es basa a guiar-lo perquè expressi les seves potencialitats. S’assembla més a la jardineria que a l’enginyeria", explica Ben Harlbut, investigador en bioètica de la Universitat de l’Estat d’Arizona. La motivació científica per desenvolupar un embrió sintètic és treure el vel sobre un moment clau del desenvolupament embrionari: la gastrulació, la fase en la qual es formen tres capes que originen els òrgans. En els peixos i amfibis, aquesta fase es pot observar perquè les seves freses són transparents. En els mamífers, passa sota l’embolcall de l’endometri i queda oculta a la mirada dels científics. Els embrions sintètics permeten mirar què passa en una placa de laboratori. "Amb això, es podria millorar la fecundació in vitro i estudiar malalties congènites, com les malformacions de la columna vertebral", apunta Alfonso Martínez-Arias, biòleg de la UPF. "Els models d’embrions es podrien utilitzar també com a reactors, per generar tota classe de teixits", assenyala Acebrón. Per exemple, es podrien generar òvuls sans per a dones que no els tenen. Sistema alternatiu Tot això es podria aconseguir amb un sistema menys controvertit, en el qual treballa Martínez-Arias, entre d’altres, els models d’embrions no-integrats, artefactes que poden generar una varietat de teixits, que no imiten del tot un embrió i no es poden implantar. També aquests models plantegen reptes ètics. Per exemple, es podrien utilitzar per generar molts òvuls i seleccionar-los de forma eugenèsica. No obstant, són els models integrats (com els de Hanna i Żernicka) els que generen més controvèrsia. Les aplicacions imaginables inclouen produir clons o gestar l’embrió sintètic fora del ventre. La barrera principal és tècnica. "L’eficiència del procés és paupèrrima. S’obté només un embrió de desenes d’intents", observa Montoliu. Els experiments d’implantació en ratolins han aconseguit "animals molt danyats", explica Martínez-Arias. Els intents en macacos han fracassat. "S’ha exagerat molt el que s’està fent. És perillós i pot perjudicar la investigació", afirma el científic, que defensa que els models no integrats són molt més fiables i reproduïbles. No obstant, els obstacles tècnics podrien caure aviat. "Alguns models cel·lulars s’assemblen molt als embrions i s’hi assemblaran cada vegada més", adverteix Pérez-Acebrón. "Un especialista detectaria diferències, però la veritat és que s’assemblen molt", coincideix Montoliu. Llavors, ¿són embrions com els altres, o no? Diversos científics coincideixen en un criteri: s’han de considerar embrions si, una vegada implantats, poden donar lloc a un fetus. Si no, no ho són. Com que ara la viabilitat és dubtosa, molts creuen que caldria anomenar-los models d’embrions. "És una manera d’utilitzar el llenguatge per no haver d’enfrontar-se a determinats problemes", replica Inmaculada de Melo-Martín, bioètica al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques. Si el criteri és la implantació i aquesta està prescrita, llavors el criteri no aguanta, segons Harlbut. "Tot i que no siguin embrions, la seva semblança pot generar rebuig en la ciutadania. Pot semblar que estem creant persones en cultiu", afirma Acebrón. Martínez-Arias creu que no s’haurien de generar estructures complexes com un embrió sintètic si es pot arribar al mateix amb models més simples. "La qüestió no és si són embrions o no, sinó quins són els límits i qui els establirà. Que els hagin creat els científics no vol dir que hagin de decidir només els científics. Hi ha preguntes sobre la dignitat humana i la nostra responsabilitat cap a ella. Són preguntes per a tota la societat", conclou Halrbut. n

El més llegit