"És com si el cap no em funcionés"

Dues dones amb símptomes de patir boira mental, que són persistents i per als quals no hi ha, de moment, una cura definitiva, expliquen a EL PERIÓDICO com han limitat el seu dia a dia. Paquita Garrido (60 anys) no és ni l’ombra del que va ser. Va començar la seva carrera professional com a professora d’Educació Física. Després va ser responsable del servei de Consum de l’ajuntament on viu, a Castellar del Vallès (Vallès Occidental), on després va passar a ser auxiliar tècnica del Departament d’Obres i Serveis. "Era capaç de recordar el DNI de les 30 persones que treballaven al meu departament i ara no retinc ni quatre xifres i em costa seguir una conversa", relata. La Paquita va començar a notar la boira mental als vuit mesos de contagiar-se de covid, en la primera onada. El seu cos va dir "prou" i van començar els intensos dolors, la fatiga crònica i aquesta falta de memòria i de coordinació mental que provoquen que no sigui capaç de seguir bé una pel·lícula o de "resistir un àpat familiar". "Era devoradora de llibres i ara no llegeixo gens", explica. Tampoc és capaç de cuinar receptes que se sabia de memòria, perquè canvia "l’ordre dels ingredients" i ni tan sols segueix un ordre lògic a l’hora de vestir-se. "Hi ha dies que amb prou feines parlo, és com si el cap no em funcionés", afegeix. Incomprensió social La Paquita pren molta medicació contra els dolors i també té fatiga crònica. "No aguanto més de 10 minuts caminant", explica. Però la boira mental, comenta, es troba entre els símptomes més limitants i això que ella ha comptabilitzat que en pateix uns 40, dels més de 200 que els científics atribueixen al long covid. Malgrat això, ha patit la "incomprensió" social, especialment per part de la mútua de la seva feina. Quan feia set mesos que estava de baixa, el juliol del 2021, la mútua, que "no es creia" la seva malaltia, la "va obligar a incorporar-se". Va treballar quatre mesos, en els quals va perdre "la poqueta millora que havia experimentat", fins que va guanyar el judici i els tribunals van condemnar la mútua, el tribunal mèdic i la Seguretat Social. Malgrat això, la mútua l’obliga a passar revisions una vegada al mes, tot i que la seva doctora de capçalera li renovi els informes de baixa. "M’enfonsa i em tortura", assenyala, perquè "pensen que m’ho invento". Una altra de les coses que més l’afecta psicològicament és veure que, any rere any, empitjora, perquè encara no s’ha trobat la cura a la covid persistent. "Fins fa un any pensava que podia millorar, però veig que no, cosa que és molt dur", relata. La vida d’Irene Truco (54 anys) va fer un gir complet el 14 d’agost del 2022, quan es va contagiar per segona vegada de covid. A partir de llavors, pateix un cansament constant, dolors musculars, desordres intestinals i el que la literatura científica denomina boira mental. Com passa amb molts altres malalts de long covid, no es va adonar que patia problemes cognitius provocats pel virus fins passats uns mesos després de la infecció. En concret, tres mesos després, quan es va presentar a una oposició per auxiliar d’infermeria, la seva professió actual, i va suspendre perquè li van ballar unes línies i va contestar en un ordre que no corresponia. A ella li va estranyar però ho va atribuir als "nervis". No obstant, poc després a l’associació de pacients amb covid persistent d’Aragó –que és on viu–, se li va facilitar un test sobre possibles símptomes i al veure’l es va adonar que el que tenia no eren "badades" sinó trastorns cognitius relacionats amb la covid-19. Depressió i ansietat En el cas de la Irene, que està de baixa des de fa 14 mesos, la boira mental es tradueix amb el fet que ha d’apuntar-se en una agenda tot el que ha de fer: de vegades no pot seguir l’argument d’una pel·lícula o ha de llegir tres vegades una pàgina. "Miro l’agenda, on ho apunto tot, cinc o sis vegades per a coses quotidianes com amb qui he quedat. I tot i així de vegades em deixo la planxa endollada, no recordo com funciona la rentadora o, si no programo la vitroceràmica, se’m crema algun plat. I perdo contínuament coses, el mòbil, les claus, fa tant que estic sense trobar unes ulleres que ni me’n recordo", relata. Tots aquests símptomes, més el cansament, els problemes intestinals i musculars, li provoquen depressió i ansietat, que al seu torn retroalimenten la boira mental. "Jo mai he sigut dèbil. Em van operar del cor i al cap d’un mes estava treballant i he tirat els meus tres fills endavant després d’un divorci amb diverses feines. Però ara no puc amb la vida i em consumeix. No soc la mateixa i hi ha dies que em deprimeix i això em provoca més badades o cansament", explica. Una altra cosa que "no porta bé" és que se sent "una mica sola" per la "incomprensió social" cap a la malaltia. En el seu entorn la majoria de les persones comprenen la seva malaltia i l’ajuden. "El meu fill petit, de 19 anys, és el que acaba les meves frases", posa com a exemple. Però també admet que un altre dels seus fills i la seva mare no "ho entenen tant". La Irene creu que es recuperarà. "Trigaré més o menys, però em recuperaré", assenyala amb cert optimisme. Tot i que també admet que té por que el problema desemboqui, en un futur, en una demència. Confia, no obstant, que els avenços científics trobin una cura que de moment no existeix però "en un futur potser sí": preveu que els malalts de long covid vagin a més, ja que "el virus viu entre nosaltres".

"És com si el cap no em funcionés"

Dues persones amb covid persistent expliquen com la malaltia els impedeix treballar i els dificulta tasques quotidianes com mirar una pel·lícula o cuinar. El que els fa més mal és la «incomprensió social» sobre la malaltia.

El més llegit