Els pediatres catalans reclamen incloure un cribratge de dislèxia en les revisions rutinàries

A la logopeda Neus Buisán, directora de l’Associació Catalana de Dislèxia (ACD), se li encongeix el cor cada vegada que arriba una família a l’associació a demanar ajuda i no pot fer altra cosa que derivar-la a una consulta privada. «Això genera una discriminació social i educativa. En els casos en què la família no té recursos, intentem que assumeixi el cas l’EAP [l’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica del Departament d’Educació], però estan desbordats, i actuar de manera primerenca és clau per no perdre aquests nens», explica Buisán, optimista amb els possibles canvis a la vista malgrat la cruesa de la situació actual. De fet, la Societat Catalana de Pediatria (SCP) reclama la necessitat d’incloure el cribratge universal de dislèxia en les revisions rutinàries en l’atenció primària, i la proposta és sobre la taula del grup de treball que està actualitzant el programa Infància amb Salut, que regula aquestes revisions (i que des del llunyà 2008 que està intacte). Anna Gatell, presidenta de la SCP, coincideix amb Buisán en la necessitat d’actuar aviat per «no perdre la finestra d’oportunitat». A ulls de totes dues, incloent el cribratge en la revisió del CAP, a més d’arribar a tots els nens, no només a aquells amb famílies que poden pagar a un professional privat, el pediatre pot fer la detecció precoç de la dificultat. La recerca acadèmica estima que entre el 5% i el 15% de la població té dislèxia, un trastorn en l’aprenentatge de la lectoescriptura que avui celebra el seu dia internacional. Imprescindible treball en xarxa Imprescindible treball en xarxaNo «es mira de fer un diagnòstic, sinó una detecció primerenca de les dificultats, perquè la ciència ens diu que, com abans ho treballem, el pronòstic és molt més favorable», precisa Gatell, que apunta a la importància d’establir un bon circuit de treball amb les escoles i la resta de professionals després de l’avís del pediatre. Les famílies ens demanen ajuda i no podem fer altra cosa que derivar-les a una consulta privada Neus Buisán Logopeda i directora de l’ACD «La pediatra farà la seva part, però la tasca pedagògica és clau. Cal desterrar el mite d’esperem, ja farà el clic», prossegueix la presidenta dels pediatres, que recorda que el 40% dels nens amb dislèxia també tenen TDAH. Gatell insisteix en una idea important: «No tots els nens amb dificultats que es crivellin tindran dislèxia». «Les pantalles no ajuden. Cal fomentar la lectura acompanyada i utilitzar la imaginació», conclou la presidenta dels pediatres catalans, recomanació, com el cribratge, per a totes les famílies, tinguin o no problemes. Lleis que són paper mullat La directora de l’ACD –entitat creada el 1992 i que ha lluitat molt– apunta que, com passa amb la resta de l’escola inclusiva –de fet dimarts vinent es manifesten per denunciar-ho–, el problema no és la llei –la LEC ja recull la dislèxia tal com reivindicava l’entitat– sinó la seva (no) aplicació. «Cada escola ho fa com li sembla; no hi ha un cribratge i encara és molt vigent recórrer al ‘ja madurarà’, amb les conseqüències psicològiques, de salut mental i d’autoestima que això pot portar als nois», diu Buisán. Joan Deus, catedràtic del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut i responsable assistencial del Servei de Psicologia i Logopèdia de la UAB, per la seva banda, insisteix en la idea que un trastorn específic d’aprenentatge de la lectoescripturano es pot detectar de manera definitiva fins abans dels 10 anys i alerta de possibles sobrediagnòstics: «Hi ha nens que van una mica més lents i que amb una petita intervenció logopèdica es poden encarrilar». El catedràtic apunta que en aquesta societat desigual ens trobem amb els dos extrems: sobrediagnòstic primerenc en nens de famílies de classe mitjana i diagnòstic tardà en famílies vulnerables. «Abans dels 10 anys no faig diagnòstics definitius. Parlo de ‘probable’. El miro i, si per les proves veig que està per sota dels estàndards, recomano un logopeda i faig un tractament –afirma Deus sense treure ferro a l’assumpte–. Si amb sis mesos de logopeda es normalitza, ja tinc el diagnòstic: no és dislèxia. Hi he intervingut i no era dislèxia». L’especialista assegura que s’ha d’actuar, ja que, a més, «la dislèxia és un factor de risc del fracàs escolar i els problemes de salut mental», però «intervenir-hi no és sinònim de fer un diagnòstic abans de temps». Deus també incideix en la necessitat de revisar la vista dels nens. «¿Tu pots llegir amb els ulls tancats? Si hi ha un problema de vista, pot afectar; els nens amb problemes optomètrics són els que tenen més capacitat de millora», afegeix. En aquesta mateixa línia es pronuncia Héctor Ruiz, neurobiòleg i director de la International Science Teaching Foundation: «No es tracta d’una dificultat visual, és fonològica –resumeix–; la dificultat té a veure amb la consciència fonològica: ser capaços de fer l’extracció, d’associar els sons a les lletres», apunta Ruiz, que posa sobre la taula un altre aspecte, relacionat amb l’apuntat per Deus: hi ha nens amb dificultats de comprensió per un trastorn i n’hi ha molts altres que es diagnostiquen com a dislèxics quan el seu problema és pedagògic. Nens que no tenen cap problema genètic, però que no han après bé la tècnica de la lectura. «A parlar n’aprenem sols, però a llegir no, llegir és una tecnologia que ens inventem i necessita un aprenentatge», conclou.

Els pediatres catalans reclamen incloure un cribratge de dislèxia en les revisions rutinàries

Ni és una malaltia ni té a veure amb la intel·ligència: manual per afrontar la dislèxia

María José Mas: «El que facis malament amb el teu fill de 4 anys ho pagaràs en l’adolescència»

El més llegit