Ja som 8 milions: Catalunya arriba al rècord de població per l’empenta de la immigració

Molt enrere ha quedat aquella vella campanya de l’etapa de Jordi Pujol que el 1987 deia, amb orgull i autoafirmació, ‘Som 6 milions’. 36 anys després, la població catalana ha augmentat un 33%. De fet, si es manté el ritme d’arribades d’immigrants, els demògrafs calculen que es podria arribar a la xifra rodona de vuit milions de persones just aquest cap de setmana. En concret, aquest diumenge. «Coneixem amb bastanta certesa quants nens naixeran i quanta gent morirà. El que no sabem són les arribades d’immigrants. No obstant, si es projecta el ritme del 2022, la xifra se superaria aquest mes. Determinar amb exactitud el dia i l’hora és impossible però, fent un càlcul, podria ser aquest diumenge», explica Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB. Des que es va iniciar el segle XXI, s’han instal·lat a Catalunya més d’un milió d’immigrants El creixement de la població ve motivat, per tant, per l’arribada d’estrangers, ja que Catalunya perdria població si només es tinguessin en compte els naixements i les morts. «Si no arribessin estrangers, es pararia la població», ratifica Esteve. L’increment poblacional és un senyal, per tant, que Catalunya «sedueix els estrangers», tot i que «hi ha zones que perden població mentre d’altres només reben un tipus d’immigrants i d’altres acullen altres perfils... La situació és heterogènia», aclareix el director del Centre d’Estudis Demogràfics. Barcelona, el pol d’atracció En aquest context, Julio Pérez Díaz, sociòleg i científic del CSIC, afegeix que Catalunya té l’«anomalia» que més de la meitat de la població (més del 65%) viu a Barcelona i el seu entorn, el «nucli d’atracció» des de fa més d’un segle. Pérez recorda que fins i tot quan Espanya era en conjunt un país d’emigrants, fins a finals del segle XX, Barcelona ja atreia persones d’altres parts d’Espanya i de l’estranger. Això provoca que la capital catalana sigui, segons el seu parer, «absolutament cosmopolita», cosa que també comporta reptes. Si durant el franquisme Catalunya va créixer gairebé en dos milions i mig d’habitants gràcies a ciutadans procedents d’altres parts d’Espanya, des de la dècada dels 2000, atrets pel ‘boom’ de la construcció, la major part de les arribades són d’estrangers. Des que es va iniciar el segle s’han instal·lat a Catalunya més d’un milió d’immigrants, cosa que situa la comunitat, amb un creixement del 3,4 per mil, per sobre de la mitjana espanyola i europea. Poc més del 60% d’habitants han nascut a Catalunya, un 15% són d’altres comunitats autònomes i entorn d’un 20% són d’origen estranger Això provoca que, en l’actualitat, poc més del 60% de catalans hagin nascut a Catalunya (4,9 milions, segons les dades d’1 de gener del 2022). Un 15% són d’altres comunitats (1,1 milions) i entorn d’un 20% és d’origen estranger (1,6 milions). Les arribades, afegeix Pérez, «continuaran passant», per la qual cosa «una política adequada consisteix a preparar-se, fer un esforç d’integració i evitar les ideologies racistes». Coincideix amb ell Esteve, qui assenyala que un dels reptes futurs dels poders públics és la «cohesió social» i integrar els immigrants que arribin al mercat laboral, l’educació, la sanitat i els drets de ciutadania. Envelliment L’arribada d’immigrants rejoveneix la població però, tot i així, el grup més nombrós d’habitants està conformat per persones d’entre 40 i 60 anys. «La població camina cap a un nivell d’envelliment alt, que s’incrementarà en el futur amb l’arribada de generacions nombroses» a la tercera edat, segons interpreta Esteve. Davant d’això, un altre dels reptes poblacionals és incrementar els serveis proporcionats a les persones grans, adaptar el sistema de salut a la cronicitat i augmentar els suports a la dependència. Finalment, un altre dels reptes fa referència a la baixa fecunditat. «Hi ha la paradoxa que tenim més població, però cada vegada hi ha menys nens, perquè els immigrants tampoc tenen taxes de fecunditat elevades», assenyala el director del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB. No obstant, des del CSIC, Pérez avisa que l’anomenada crisi de la natalitat no se soluciona amb «polítiques per fomentar la natalitat pàtria» que defensen les extremes dretes, perquè els pares d’avui dia «tenen pretensions altes» i volen que els seus fills comptin amb una gran qualitat de vida, totes les necessitats cobertes i destaquin. Segons la seva opinió, cal fer «polítiques socials» per ajudar les persones que volen tenir fills, però tenint clar que això «no millorarà la natalitat».

Ja som 8 milions: Catalunya arriba al rècord de població per l’empenta de la immigració

Cau la natalitat i les escoles es buiden: el 2037 tindran un milió de nens menys

La natalitat continua en caiguda lliure: els demògrafs confien en la immigració per pal·liar la caiguda

El més llegit