Nens i ús abusiu del mòbil: «L’autèntic problema és a casa, no a l’escola»

El curs escolar ha començat amb un incendiat debat sobre l’ús dels mòbils a les aules. A Catalunya, un important nombre d’instituts ha optat per prohibir el seu ús mentre que la consellera Simó es mostra reticent a fer-ho. Els docents, les direccions escolars i altres especialistes exposen aquests dies pros i contres de permetre els ‘smartphones’ en l’entorn escolar. No obstant, tots els experts consultats coincideixen a destacar que l’«autèntic problema no és a classe sinó a casa». «S’està delegant en l’escola una tasca que li correspon a la família», sentencia Roger Ballescà, psicòleg especialitzat en població infantojuvenil. La mateixa opinió tenen divulgadors especialitzats en tecnologia i directors escolars. «Els problemes més grans que tenen els xavals amb la tecnologia es produeixen fora de l’àmbit escolar. Se’ns està encomanant a les escoles uns deures que els pares i les mares han de fer a casa», remarca Aitor Uriondo, director de la ikastola Axular Lizeoa (Sant Sebastià). «Si els pares fossin conscients de la magnitud del problema, tindrien energia per retardar al màxim l’edat del primer mòbil» Diego Hidalgo, divulgador i autor d’‘Anestesiados’ «Estem davant una situació molt preocupant. Si els pares i les mares prenguessin consciència de la magnitud del problema, crec que tindrien voluntat i energia per retardar al màxim l’edat en la qual se’ls entrega el seu primer mòbil als seus fills i filles», conclou Diego Hidalgo, autor del revelador assaig ‘Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología’. «Els problemes més grans que tenen els xavals amb la tecnologia es produeixen fora de l’àmbit escolar» Aitor Uriondo, director de la ikastola Axular Lizeoa Les famílies Davant aquestes afirmacions, la directora d’Affac (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya), Lidón Gasull, afirma que és injust traslladar el problema i la solució a les famílies. «Som responsables, sí. Però també els centres educatius, les administracions públiques i fins i tot la UE. ¿On hi ha la responsabilitat pública? Exigim polítiques públiques dirigides a les famílies per a l’àmbit de la digitalització. Exigim també que es posin límits a les grans tecnològiques. Existeix, a més, un poblema afegit. La bretxa digital no és només generacional sinó també socioeconòmica. No tots els pares i mares tenen la mateixa capacitat i les mateixes eines per emprendre una alfabetització digital», conclou Gasull. Un problema greu El psicòleg Ballescà no vol sonar alarmista, però reconeix que ens trobem davant d’un problema «greu, real i actual». En cas de no fer res –adverteix–, tot anirà a pitjor. L’arrel de la qüestió resideix, segons l’especialista, en com estan de sols els progenitors en la criança dels seus fills. Abans hi havia una presència més gran d’avis i altres familiars. Ara no. A més, molts pares venen d’una època marcada per l’autoritarisme i se n’han anat a l’altre costat al permetre massa coses als seus fills. De dilluns a divendres, segons un estudi recent de Gasol Foundation, els xavals d’entre 8 i 16 anys passen 198,8 minuts al dia davant de la tele, l’iPad, el mòbil o qualsevol altre dispositiu. El cap de setmana la xifra es dispara fins als 294,1 minuts al dia. Una investigació de l’Unicef va concloure que set de cada deu menors de 16 anys disposen de mòbil, al qual accedeixen des dels 11 anys. Un de cada tres està enganxat a les xarxes socials, a les quals es connecten cada o gairebé cada dia, segons l’organisme de les Nacions Unides per a la infància. «Una família no és una democràcia. Més aviat s’assembla a una dictadura. Però ho és en benefici dels xavals. Cal establir una autoritat sana, una jerarquia. Els que dicten les normes a casa són els pares. El problema és que molts progenitors no suporten que els seus fills es frustrin. Des d’un punt de vista psicològic, la frustració és desagradable, però no és dolenta. No obstant, sembla que els pares només saben dir sí als seus fills. Mai un no», comenta Ballescà, coordinador del Comitè d’Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Les famílies, en lloc d’assumir aquesta responsabilitat de marcar límits, deleguen en l’escola. ¿Per què? Perquè tenim menys temps personal, menys hores per passar en família a causa, entre altres coses, dels extenuants horaris laborals. «El resultat és que exigim a les escoles i als instituts que facin coses que, tradicionalment, s’han realitzat sempre a casa. La trista realitat és que s’ha professionalitzat la cura dels fills. Per això, els portem a l’escola a primera hora (abans, fins i tot, que comenci l’horari lectiu) i els recollim a última hora una vegada han acabat totes les seves extraescolars», destaca el psicòleg. Treball en equip «La tecnologia és una realitat i mai hem de mirar cap a un altre costat. El bon ús dels dispositius és fonamental a l’escola. Però cal fer una feina de prevenció i educació amb els nens i els joves. Inculcar el bon ús dels dispositius digitals és un treball en equip, no només de l’escola», explica el director de la ikastola Axular Lizeoa, centre que disposa d’una tecnopedagoga per oferir orientació, xerrades i tallers tant als alumnes com a les famílies. Uriondo insisteix que els pares han de donar exemple. «¿De què serveix dir al teu fill que fumar és perjudicial si tu fumes? Doncs el mateix amb el mòbil. I, no obstant, ¿quants pares es passen hores i hores davant de la pantalla mentre estan amb els seus fills?», conclou. Efectivament, vuit de cada deu progenitors reconeixen que estan pendents dels seus dispositius quan estan fent alguna cosa amb els seus fills, segons una recent enquesta de BBK Family realitzada entre 600 famílies basques amb fills de 6 a 12 anys. Protegir d’una epidèmia El divulgador Hidalgo recorda a les famílies la importància de saber gestionar bé la relació amb les pantalles. L’autor d’‘Anestesiados’ demana encaridament retardar la compra del primer mòbil als fills. «Com més aviat s’entrega un ‘smartphone’ als nens, pitjor serà la seva salut mental quan siguin adults joves. Si retardem tant com sigui possible l’edat en la qual els el donem, estadísticament el protegirem contra aquesta epidèmia». Si els pares fan abandó de les seves responsabilitats i miren cap a un altre costat, s’enfronten a un seriós problema. Segons l’opinió d’Hildago, s’arrisquen que els seus fills siguin menys feliços, es comparin amb els altres excessivament i sentin que les seves vides són pitjors. «Pot ser també que empitjorin les seves notes escolars i que mostrin manca d’interès per la vida familiar i les activitats fora de la pantalla», afegeix. I conclou: «¿Se’ns acudiria instal·lar al dormitori dels nostres fills una porta sense pany cap a l’exterior, en el qual qualsevol desconegut pogués entrar o ells poguessin sortir sense que ho sabéssim? Això és el que passa quan utilitzen un ‘smartphone’ al seu dormitori».

Nens i ús abusiu del mòbil: «L’autèntic problema és a casa, no a l’escola»

Àlex Salleras, professor: «Vam dir que prohibiríem els mòbils i les famílies van aplaudir»

Rosa Liarte, professora: «Prohibir el mòbil a l’escola ens causarà molts problemes el dia de demà»

Llegeix les últimes notícies del Club d’Educació i Criança

Subscriu-te a la newsletter de Mares i pares

El més llegit