Rosa Liarte, professora: «Prohibir el mòbil a l’escola ens causarà molts problemes el dia de demà»

Professora d’Història i ‘influencer’ amb milers de professors i famílies d’alumnes entre els seus seguidors, Rosa Liarte és una ferma defensora del telèfon com a aliat educatiu a l’aula, fins al punt que va arribar a penjar en una de les seves classes un provocador cartell de ‘permès el mòbil’. En ple debat social sobre la urgència de regular l’ús d’aquests dispositius en els instituts catalans, la docent andalusa ha sigut una de les ponents de la presentació del curs d’EduCaixa, al CaixaForum. «Saben fer un vídeo de TikTok ballant, però no saben adjuntar un arxiu en un correu electrònic» -Un dels debats que ha marcat el setembre català ha sigut la prohibició dels mòbils en els instituts. ¿Com ho viu? -Avui dia tothom té un mòbil a la butxaca. Prensky diu que els nostres alumnes són nadius digitals; i jo dic que més aviat són orfes digitals, perquè aprenen del digital gairebé sols, no se’ls educa. Poden saber molt bé fer un vídeo de TikTok ballant, però després no saben adjuntar un arxiu en un correu electrònic. A mi això sí que em preocupa. Veure el meu alumnat a Google i no sap buscar per paraules clau, o simplement teclejar en un teclat. La mecanografia també s’ha anat perdent perquè ells són molt de mòbils. La competència digital, com bé diu la llei, cal educar-la i evitant-la no l’educarem. Al final prohibir-lo és treure’ns un problema de manera momentània, però ens causarà molts problemes el dia de demà, si no l’eduquem. Ens queixem del dispositiu, però moltes vegades jo estic impartint una formació i veig els meus propis companys profes mirant els mòbils cada dos per tres mentre estic xerrant. Llavors, com és inevitable, l’educarem. Hem d’aconseguir que sàpiguen fer-ne un bon ús, si no és quan ve el mal ús i l’abús. Prensky diu que els nostres alumnes són nadius digitals; jo dic que més aviat són orfes digitals, perquè aprenen del digital gairebé sols, no se’ls educa -Hi ha docents i famílies que apunten que a les aules ja tenen ordinadors; que permetre el mòbil és introduir un element més de distracció. Una temptació. -Hi ha centres en els quals hi ha una aula d’informàtica per a 500 nens. En molts centres públics d’Espanya potser hi ha un carro amb 25 portàtils; o hi ha unes tauletes compartides entre diversos cursos. La realitat en cada centre és diferent. Si tots els meus alumnes tinguessin un dispositiu a l’aula potser no faria falta el mòbil, però si no el tinc, allà és on hi ha el recurs ‘bring your own device’ (porta’t el teu propi dispositiu) i li traurem el millor partit, perquè tinc alumnat que té millor mòbil que jo. -¿La seva aposta és la digitalització total de les aules? -No, defenso un sistema híbrid. Hi ha gent que pensa que els meus nens no tenen ni un bolígraf, ¡i no! Hi ha dies que treballen amb un boli i un paper. El problema és fer tota la teva classe ‘pàgina 24, exercicis 6 i 7’, perquè al final sí; allà trobaràs un alumnat que potser comença amb comportaments disruptius per l’avorriment. El que cal introduir són mecàniques més divertides, d’altres també, més serioses; altres en les quals han de guardar silenci i escoltar-me. Això també s’ha d’aprendre; com avui dia en un restaurant els nens han de poder estar esperant que arribi el menjar i no han d’estar amb una pantalla. Jo soc la primera que defensa les pantalles a l’aula, però no veig correcte el ‘deixa’m tranquil·la i mentre jo menjo, posa’t a veure un vídeo’. En el que hem d’incidir és a ensenyar el bon ús i els límits. «Defenso les pantalles a l’aula, però no veig correcte el ‘deixa’m tranquil·la i mentre jo menjo, posa’t a veure un vídeo’ -Allà tenim un problema gros; dins i fora de l’escola. -La formació a les famílies és molt necessària. La covid va demostrar que era necessària aquesta formació a les famílies. Una cosa bona que va portar la pandèmia va ser que moltes comunitats es van posar les piles per digitalitzar les aules. Però ordinadors, ¿per a què? ¿Per fer-ne un bon ús o simplement per substituir? Al final si jo tinc un dispositiu per projectar un PDF estic fent el mateix que feia abans. Cal canviar el xip, i fer formació a les famílies i al professorat. No serveix invertir en tecnologia sense formació. El que volem és transformar, i això s’aconseguirà amb una formació adequada. -¿Aquesta formació no s’està fent? -S’està fent, però cada comunitat autònoma va al seu ritme. El complicat és arribar a tothom, que tothom s’apunti a aquestes formacions. Jo sempre dic que anar en bici no s’aprèn llegint un llibre, s’aprèn practicant. Però aquesta formació ha vingut juntament amb una nova llei educativa i això ha provocat un desbordament que fins i tot causa rebuig. L’alumnat ha d’aprendre que les xarxes socials van més enllà de la vida de Dulceida -Però en principi van de la mà, ¿no? No suposa que no es busca llegir el llibre a la pantalla, sinó aprendre d’una altra manera... -La competència digital ara és transversal en totes les matèries, forma part d’aquest aprenentatge competencial. Hi ha molta gent que pensa que l’aprenentatge competencial fa que adquireixis menys contingut, una cosa en la qual jo no estic gens d’acord. Jo no puc ser competent si no tinc un contingut previ. I en cap lloc de la llei s’està injuriant que els meus nens hagin d’aprendre Història, en el meu cas, del que estem parlant és que els nens aprendran Història i, en el meu cas, alhora, aquesta competència digital. O a parlar en públic, o a fer-los fer coses que jo, per exemple, vaig arribar a la carrera i poques exposicions orals havia fet. El problema és que hi ha molta burocràcia darrere que té el professorat molt esgotat. Canviar programacions, estar al dia de tot això; i hi ha un moment en el qual el professorat diu ‘no em dona la vida, me’n vaig a la pàgina 24 perquè no m’ha donat temps’. -¿El que falta als professors és temps? -Sí. Perquè el dia a dia és molt intens. Jo em trec el barret amb els docents que no paren de formar-se. Jo m’he passat el mes de juliol fent formacions a professors, el seu mes de vacances. I cal tenir en compte que venim d’una pandèmia, d’anys molt durs fent classe amb mascareta, per ara una nova llei, haver de certificar-se amb el C1 de competència digital... és dur, ¿eh? -¿Ens pot donar algun exemple pràctic de com utilitzar ‘bé’ el mòbil a classe? -¡D’exemples en tinc molts! Fins i tot atrevint-se a utilitzar les xarxes socials, com Instagram i Twitter. Vam fer un projecte amb l’alumnat de quart d’ESO en què els alumnes creaven perfils de xarxes socials per ensenyar Història. Volia demostrar-los que les xarxes socials van més enllà de la vida de Dulceida; que jo també segueixo; que pots seguir perfils interessants i que t’ensenyin Història. Amb aquest projecte, a més, aprenien el paper del ‘community manager’ alhora que investigaven Història i parlaven de les revolucions polítiques; feien mems i també ‘copys’ per a cada una de les entrades on no hi podia haver fallades històriques; demostrant que havien adquirit els continguts d’Història. Va ser un projecte molt maco que vam fer intercentres; es van sumar més de 20 instituts i vam aconseguir fer la Història Trending Topic a Twitter. És només un exemple de projecte de com es poden fins i tot utilitzar les xarxes socials per aprendre. -¿Més exemples? -He gravat molts projectes amb l’efecte croma. Simulem un debat al Congrés dels Diputats per entendre què defensen els partits polítics des de cada un dels punts de vista; ensenyar-los a nens de 15 anys què defensa l’esquerra, què la dreta. Que es facin passar per cadascun dels partits i fer una simulació. ¿Un altre? -Endavant. -L’‘Historyflix’, un intercanvi de cartes durant el confinament. L’alumnat s’intercanvia cartes fent-se passar per personatges de la I Guerra Mundial, però després aquest intercanvi de cartes el passem a una plantilla de Netflix. Vaig imitar la pantalla principal de Netflix, quan tries una sèrie. I havien de resumir aquest intercanvi de cartes en quatre episodis amb la sinopsi. Allà hi havia el complicat, què posaven en cada paràgraf per captar l’atenció. I van sortir coses maquíssimes perquè ells mateixos es van fer la foto, fent-se protagonistes de la història i van fer fins i tot uns petits tràilers. La idea és fer un aprenentatge memorable, significatiu; que no els donis als nostres nens un ‘flash’ de ‘Men in Black’ i ho oblidin tot. -La seva especialitat és l’aula invertida, ¿què és, per a les famílies que no en tenen ni idea? -Hi ha gent que pensa que és que ara el profe no explica i es posarà a passar vídeos, i no és això. L’aula invertida el que fa és canviar el paradigma dels espais. Els alumnes veuen el vídeo a casa i intenten entendre el contingut i, si tenen dubtes, a classe, pregunten i jo explico aquests dubtes concrets; i la segona part de la classe la dedico a treballar en equip, i jo soc allà ajudant i verificant el que estan fent; que ho estan fent ells. Així guanyo temps d’aula per estar a prop del meu alumnat. Aquest aula invertida a mi m’ha fet estar més a prop del meu alumnat, colze a colze fent projectes. -Aquesta fórmula també evita la variable treballs fets amb IA... -És clar. L’alumnat demostra els seus coneixements amb exposicions orals, explicant-ho en persona... Si jo crec que seré substituïda per IA alguna cosa bé no estic fent en la meva feina; voldrà dir que al final estic fent una cosa molt mecànica. Si jo estic fent una cosa que és rellevant a l’aula no hi ha IA que em pugui substituir. -¿Quin és als seus ulls el principal problema de l’educació a Espanya? -L’educació, ja ho va dir Nelson Mandela, és l’arma més poderosa per canviar el món. És molt trist que no hi hagi un pacte educatiu d’una vegada; no podem estar canviant de llei cada dos per tres.

Rosa Liarte, professora: «Prohibir el mòbil a l’escola ens causarà molts problemes el dia de demà»

¿És possible mantenir l’atenció de l’alumnat adolescent en aules amb un ordinador per pupitre?

Degoteig d’instituts que prohibeixen l’ús del telèfon mòbil

El més llegit