Les violències masclistes s’agreugen en l’edat del «‘se acabó’»: ¿per què?

Fa tot just un mes, la societat espanyola va donar clares mostres que els anys de polítiques públiques i de lluita del moviment feminista havien fet efecte. Després d’emetre’s el petó no consentitde Luis Rubiales a Jenni Hermoso, les xarxes es van inundar de missatges en contra d’una violència fins fa poc silenciada. L’agressió va despertar el moviment ‘Se acabó’ de suport a la jugadora i de rebuig de qualsevol tipus de discriminació i violència sexual, inclosa la de menor intensitat. No obstant, poques setmanes després, els atacs masclistes continuen copant titulars: en els últims dies s’han succeït quatre feminicidis, el que eleva el còmput a 48 crims el 2023 i acosta l’estadística als anys més funestos. També se succeeixen episodis masclistes com el dels nusde menors ambintel·ligència artificial, l’agressió sexual a una nena de 6 anys per part de companys al pati de l’escola a Extremadura i la difusió no consentida d’un vídeo sexual entre els del planter del Madrid. «És una cursa de fons, no un esprint perquè és un marc cultural amb segles d’existència» Laia Rosich Directora per a l’erradicació de les violències del Govern ¿Què està passant? Si la societat reconeix fins i tot les violències de menor intensitat, per què hi ha homes que continuen cometent agressions? ¿Per què moltes víctimes continuen sense denunciar? Les respostes són multifactorials. D’entrada, es tracta d’un problema complex i arrelat durant anys, per tant, extirpar-lo no és senzill. Per començar, reflexiona Laia Rosich, directora general per a l’Erradicació de les Violències Masclistes, la lluita contra el masclisme és «una cursa de fons, no un esprint, perquè és un marc cultural amb segles d’existència». Prova d’això, continua, és que «hi ha gent que va criticar el petó de Rubiales i hi ha gent que va dir que no era per a tant». S’ha produït, per tant, una espècie de polarització social i «un desfasament entre homes i dones», ja que les segones exigeixen els canvis mentre que entre els primers continuen les resistències, segons interpreta Alba Alfageme. La psicòloga experta en violències adverteix que fins i tot «homes amb el discurs après i políticament correcte mantenen actituds privades diferents» i encara aferrades a la masculinitat tòxica. «Quan s’adonen que han de renunciar a privilegis que ni tan sols s’havien plantejat que tenien, es comencen a incomodar i abraçar els discursos d’extrema dreta i de confrontació amb el feminisme», remarca. «Homes amb el discurs après i políticament correcte mantenen actituds privades diferents» Alba Alfageme Psicòloga especialitzada en violències Per explicar la situació social, l’exdelegat del Govern contra aquest problema estructural, Miguel Lorente, posa un exemple il·lustrador. A primer de Criminologia va preguntar al seu alumnat si considerava el petó de Rubiales una agressió sexual i el 50% va dir que sí, el 29% que no ho sabia i el 21% que no. «Gairebé el 50% no ho tenen clar i estem parlant de gent de 18 anys», denuncia. S’ha produït una espècie de polarització social i un desfasament entre homes i dones Mentre que el sociòleg Pau Crespo indica que s’estan produint tres fenòmens coincidents: en primer lloc, que «històricament cada avenç feminista ha vingut acompanyat d’una onada de regressió i censura». En segon lloc, que les noves tecnologies tenen la capacitat de «potenciar les conductes masclistes ja preexistents», com demostra l’ús de la intel·ligència artificial per despullar famoses o nenes. I, finalment, que creix el «negacionisme» d’aquells que minimitzen i justifiquen les violències, impulsats per Vox. Han augmentat les denúncies, cosa que demostra que cada vegada més víctimes confien en les institucions Però, ¿tot això explica que després de tres anys amb feminicidis en mínims històrics aquest any els assassinats s’hagin disparat? La resposta, una vegada més, no és senzilla i l’estadística de víctimes mortals, recorden els especialistes, es pot desvirtuar només perquè un grapat de temptatives hagi acabat en assassinat mentre en els anys precedents un número similar hagi causat ferides greus (que no es computen). «Per desgràcia, no hi ha una vara de mesurar i no és una cosa que es solucionarà ràpidament quan ens enfrontem a una cosa que fa uns anys era impune», reflexiona Rosich. La bona notícia, assenyala, és que estan augmentant les denúncies, el que demostra que cada vegada més maltractades confien en les institucions. No obstant, un 80% de les mortes el 2023 no havia denunciat davant la policia. Els recursos «Els recursos per ajudar-les moltes vegades són a les grans ciutats i hi continua havent errors en el sistema i barreres judicials que creen desconfiança, encara hi ha molts aspectes a millorar», assenyala Crespo. Al seu torn, Lorente indica que el problema és que les institucions fan «accions discontínues», amb campanyes puntuals i «missatges fragmentats», com els que segons el seu parer es llancen després de cada comitè de crisi, l’òrgan d’anàlisi posat en marxa pel Govern en els mesos que se superen els cinc assassinats. «Em preocupa que la reacció sigui a posteriori i que amb prou feines s’esmenti el factor ‘passar a l’acció’, que consisteix que, quan un home que té planejat matar veu que un altre ho fa, se sent reforçat i és un factor essencial en la concentració d’assassinats». I en l’anàlisi Alfageme afegeix una explicació més: «Com que les dones, especialment les joves, ara identifiquen abans la violència, intenten trencar amb l’agressor i aquest és un moment de risc». És a dir, la mateixa evolució social pot estar provocant que moltes dones diguin ‘se acabó’ i, quan l’agressor sent que perd el control, és quan comet l’atac brutal. Davant d’això, ¿quines són les solucions? Els especialistes consultats coincideixen que, com que es tracta d’un problema estructural, el camí és la «socialització en igualtat en tots els àmbits». «La violència està sempre present, no es pot reduir a llançar missatges quan hi hagi alguna notícia. Els missatges han de ser directes, amplis i continuats. Com la DGT, que fa diverses campanyes a l’any, però totes entorn dels accidents», assenyala Lorente. Així mateix, tots incideixen en la importància que, una vegada per totes, s’implementi l’educació sexual en els centres educatius, des de les primeres etapes perquè «amb els adolescents s’arriba tard». També alguns, com Crespo, creuen arribat el moment que el Govern restringeixi l’accés al porno als menors, ja que el consum de continguts pornogràfics distorsiona la seva manera d’enfrontar-se a les relacions sexuals.

Les violències masclistes s’agreugen en l’edat del «‘se acabó’»: ¿per què?

Assassinades per violència de gènere: ¿què està fallant?

La meitat de les dones amb seguiment policial per violència de gènere té fills menors

El més llegit