«He provat unes 100 dietes miracle i, si perdia quatre quilos, me n’engreixava 10»

Dos de cada deu espanyols admeten que fan dietes miracle, que són les que prometen resultats espectaculars en poc temps i sense gaires esforços, i que en moltes ocasions van associades a la compra de complements alimentaris. Dues d’aquestes persones expliquen a EL PERIÓDICO les seves males experiències amb aquest tipus de règims, l’efecte rebot i el guany de quilos que comporten, així com la frustració que deixen al darrere. Felicidad Moliner: «Les dietes em provocaven sentiment de culpa i tristesa perquè no aconseguia aprimar-me» Felicidad Moliner té 58 anys i viu a Saragossa. Des de molt petita, diu, «ha tingut problemes amb el menjar». Notava que les seves amigues, a l’hora del berenar, de vegades deien que estaven plenes i ella sempre volia «menjar i menjar sense parar». Fins al punt que, amb 13 anys, va fer la seva primera dieta. Des d’aleshores ha provat més de 100 règims i teràpies, des del dejuni intermitent fins a l’acupuntura, passant fins i tot per dietes inventades. A partir dels 18 anys es va tornar una «obsessa de la bàscula» i va acabar patint anorèxia. De dilluns a divendres, recorda, amb prou feines ingeria res. Però «diumenge, com que era el dia de festa», es passava «menjant 24 hores, bosses grans de patates o altres coses sense parar», de manera que els dilluns, explica, es trobava malament. No obstant, explica, el pitjor va arribar quan es va casar. Va passar de pesar 58 a 140 quilos, ja que va canviar completament de vida. De treballar en botigues, preocupar-se pel seu aspecte i anar al gimnàs, va passar a viure al camp i conviure amb una persona «tòxica». «La meva falta d’autoestima em va fer escollir aquest tipus de vida», relata. Al guanyar tant pes va continuar provant dietes o teràpies, però «perdia quatre quilos i després en guanyava 10 perquè, al deixar la dieta, no podia parar de menjar». I allò li provocava «agressivitat, ansietat, diarrees, restrenyiment, cansament, apatia, sentiment de culpa i tristesa». «La meva família no sabia què fer amb mi, tan aviat estava plorant com contenta. Vaig arribar a provar unes gotes que em van recomanar en un gimnàs que feien que m’adormís per les cantonades, fins i tot estant amb els meus fills», relata. Finalment, l’endocrí li va indicar que el seu problema no era físic, sinó psíquic. Amb 30 anys li van diagnosticar addicció pel menjar, un dictamen que en un primer moment va provocar que s’aïllés i continués menjant sense fi, fins i tot que, gràcies als consells de psiquiatres i psicòlegs –i als grups d’ajuda per a persones amb el seu trastorn alimentari– ha aconseguit veure la llum al final del túnel. «Sempre he sigut una persona que començava les coses però no les acabava i ara he aconseguit finalitzar el primer curs de la universitat», explica, contenta. A més, acumula «sis mesos d’abstinència», sense tastar la brioixeria, aliments molt salats o el pa, que per a Felicidad són «una addicció igual, que per a l’alcohòlic una cervesa». Jesús Javier Díaz: «Amb les dietes buscava el sant greal, una cosa que em canviés el metabolisme» Jesús Javier Díaz (50 anys, Màlaga) va començar a guanyar pes de petit, «amb 7 o 8 anys», perquè els seus pares, a causa de la postguerra i l’escassetat d’aliments, relacionaven la corpulència amb un signe de benestar. «Si feien escudella, em deien que m’ho havia d’acabar tot, menjava en excés», recorda. No obstant, quan van veure que va arribar al sobrepès, el van portar al pediatre. «Però fa 40 anys el sobrepès no es veia com un problema –afirma–. Encara avui hi ha metges que anomenen sobrepès a l’obesitat, o et diuen que et sobren uns quilets, malgrat que l’obesitat és una malaltia i cal denominar-la així i buscar un tractament específic». «Vaig tenir efecte rebot, vaig aconseguir recuperar el pes perdut i més» Jesús Javier ha fet dietes des de molt jove. «No sé enumerar-ne quantes, però desenes. Sobretot les populars, la de la pinya, el préssec, el xarop d’auró, totes les que es basen en un únic aliment, normalment duren pocs dies perquè la pèrdua de pes és molt forta –explica–. No obstant, com que no prens aliments essencials, al final et debilites, sents marejos i cansament. També he patit l’efecte rebot: recuperava el pes perdut i més». El problema, afirma, és que les persones amb obesitat busquen «en les dietes el sant greal, alguna cosa que ens canviï el metabolisme amb una miqueta d’esforç, per després continuar amb els nostres hàbits insans i no engreixar-nos». No obstant, admet que fallar una vegada i una altra malmet «la salut emocional». «Sentia frustració, dolor, et sents desnonat, perquè has provat de tot i res funciona», denuncia. Per això, Jesús Javier és partidari que el Govern «prohibeixi per llei» les empreses que promouen dietes miracle que no se sustenten en l’evidència científica. «S’aprofiten de la gent, també les revistes que promocionen les dietes de famosos que no tenen supervisió mèdica», remarca. Jesús Javier indica amb contundència que «el risc de les persones amb obesitat és el desconeixement». Per això va decidir crear l’Associació Nacional de Persones Obeses (Asepo) a fi d’ajudar persones en la seva situació i oferir respostes. El col·lectiu reclama que les persones amb obesitat siguin ateses als centres d’Atenció Primària per equips multidisciplinaris formats per metges, nutricionistes, metges esportius i psicòlegs i psiquiatres. Però la reclamació, de moment, ha caigut en sac foradat. Només Galícia i Catalunya estan implantant la figura dels nutricionistes als centres de salut. La resta de comunitats van per darrere i les unitats multidisciplinàries només existeixen en alguns hospitals, no sempre amb prou recursos, però sí amb llistes d’espera.

«He provat unes 100 dietes miracle i, si perdia quatre quilos, me n’engreixava 10»

Perdre pes ràpid, no caiguis en les dietes miracle

El Regne Unit demana a les revistes vetar les dietes miracle

El més llegit