Marta Caño, directora d’institut: «Les noies encara són excloses en els partits de futbol del pati»

Últim dilluns d’agost. Dos quarts de deu del matí després d’un cap de setmana plujós i fred, i l’institut Maria Espinalt, al barri del Poblenou, a Barcelona, a aquestes altures de l’any encara completament buit, s’assembla més a un forn que a un refugi climàtic. Bé, no està completament buit. Malgrat que segons el calendari no haurien d’acudir al seu lloc de treball fins d’aquí quatre dies, divendres, 1, l’equip directiu ja és al centre per començar a preparar el curs, que comença el dimecres 6. Ens rep Marta Caño, directora d’aquest institut públic referent en educació amb perspectiva de gènere, per parlar sobre alguns dels reptes del curs 2023-24. -¿Quin impacte creu que pot tenir el cas Rubiales en els adolescents? -Un impacte gran. En temes com les noves masculinitats no pots entrar frontalment en l’adolescència, ja que és un moment en què estan construint la seva identitat i qualsevol cosa que vingui del món adult és posada en dubte. S’estan construint i volen desmarcar-se del món adult; una cosa típica de l’adolescència i necessària, en part; però porta en alguns casos a una negació autonòmica del masclisme. Per això, des dels centres educatius hem d’anar amb molta cura de no plantejar-ho com una cosa gaire frontal. Perquè, a més, nosaltres no som ‘influencers’, precisament, i no és a qui més cas faran. -¿Creu que l’impacte del cas Rubiales pot ser negatiu per a ells, reafirmant aquest negacionisme masclista, i positiu per a elles, empoderant-les una mica més? -No sabria dir si serà tan separat nois i noies. Els adolescents ara tenen molt més clar que el món binari es dilueix. Hi ha molts tipus de noi, molts tipus de noia, persones que no es defineixen... Hi haurà diversitat en les reaccions. Segurament en els nois heterosexuals més normatius encara hi haurà aquest corporativisme d’‘estan atacant la nostra identitat’, però també hi haurà nois que no s’identifiquin amb aquesta masculinitat. Hi ha molts nois que ja s’estan posant en un altre lloc. -M’ha sorprès que al seu pati la pista mana. -Al nostre i en gairebé tots. Vam intentar intervenir-hi perquè fos diferent i no hi va haver manera. Ens van dir que la pista és normativa. L’únic que vam aconseguir és el raconet d’arbres i horts. -Parlem de l’any... -Vam inaugurar el 2019. Fa res. I, d’acord que hi ha d’haver una pista per a educació física, però podria ser diferent, ¿no? Els pals de vòlei els hem hagut de posar nosaltres, no venien de sèrie. -La gestió del pati i de la pilota continua sent un tema. -Totalment. L’hegemònic és el futbol i hem hagut de dir que només hi haurà pilotes de futbol dos dies. La resta hi ha un altre tipus de pilotes i un dia a la setmana no n’hi ha; que també hi ha criatures que volen poder passejar per la pista. Però això suscita molts problemes perquè ¿qui juga a futbol? Els nois. Les noies no, perquè ‘no juguen bé’. I, si jugo, no me la passen. Això ens ho expliquen les noies. Noies que juguen a futbol; ¡que els agrada i que hi juguen bé! Una noia explicava que estava parlant d’un partit important amb els nois i li van dir: ‘Calla’t, que tu no en tens ni idea’. Una noia que s’entrena a futbol, que és seguidora... -Els nous currículums inclouen un eix de la perspectiva de gènere. -Sí, i ho agraïm molt; sobretot de cara a algunes famílies reticents, o de cara a docents que potser no han tingut prou formació... Ens empara. Si et ve un pare i et diu que estàs ‘adoctrinant’ el seu fill en el feminisme pots dir-li que és al currículum, i que els drets afectius i sexuals són drets. És molt important que els nois tinguin com a referents homes amb altres masculinitats -¿Com es traspassa un eix del currículum al dia a dia d’una aula plena d’adolescents? -És difícil. És una competència transversal, que vol dir que tot el centre s’ha de posar d’acord. Nosaltres, aquí, som 64 professors. Falten espais de coordinació i reflexió. Si no ens trobem, ¿com podem saber si estem d’acord o no? I això requereix temps i una cultura de fer-ho; i quan no existeix aquesta cultura, no s’instaura de la nit al dia perquè sigui en el currículum. -El seu centre ha introduït canvis per treballar les noves masculinitats amb els nois. -Ho estem intentant, però ¿qui comença a moure aquestes coses? Professores dones. Per sort cada vegada hi ha més homes que hi estan intervenint, perquè tinguin referents. És molt important que els nois tinguin referents homes amb altres masculinitats. El que és interessant és que professors homes s’acostin als nois per treballar aquestes masculinitats, i això és el que estem intentant construir, amb els recursos que tenim i amb les hores que tenim. -Els mòbils tenen un paper molt important en la propagació de certs discursos negacionistes. ¿Com els gestionen? -Hem passat per diverses fases, però fa un parell de cursos vam decidir que l’institut és un espai lliure de mòbils. Aquí venim a interactuar amb l’altre i a estar connectats entre nosaltres i amb nosaltres mateixos, i els mòbils ens desconnecten. Si els deixéssim tenir el mòbil al pati, hi hauria criatures que no es relacionarien, ni es mourien. Si els deixéssim tenir el mòbil al pati, hi hauria criatures que no es relacionarien; ni es mourien -Un altre tema sobre la taula són els horaris escolars. -Fer sis hores de classe amb jornada partida és una barbaritat. Hauríem de tenir un horari més semblant al de primària, però per a això necessitem un temps de migdia de qualitat. Els nanos matinen molt, s’estan un munt d’hores a classe, dinen i encara tenen més hores de classe. Aquest és un institut nou, de quatre línies, amb 700 alumnes, i ja el van fer sense cuina. És càtering, menjar reescalfat, i al menjador hi caben només 90 alumnes. Hem de fer torns. No són condicions òptimes per oferir una jornada partida. -Si el departament aposta per la jornada partida, ¿per què construir un institut nou sense cuina? -¡Per diners! I els dius que t’han fet un menjador per a 90 i tens 700 alumnes i et diuen que podríeu fer fins a quatre torns, que els nens mengen en 10 minuts. -Tampoc tenen aire condicionat. -No, clar. De fet no ens van enviar ni ventiladors. Al ser un edifici nou consideraven que estàvem bé. Els vam haver de comprar nosaltres. El setembre del curs passat a la una del migdia érem a 38 graus al tercer pis; això és maltractament. El setembre del curs passat a la una del migdia érem a 38 graus al tercer pis; això és maltractament -Si pogués demanar-li un desig a la consellera, Anna Simó, ¿quin seria? -Mans; mans especialitzades. Un somni seria tenir una persona experta en salut mental en tots els centres educatius; de manera que quan a mi em ve una criatura dient-me que es vol suïcidar, criatures que s’autolesionen, criatures que hem descobert que han abusat d’elles... podríem tenir una persona per ajudar-les. -Aquestes situacions ara, ¿com les afronten? -Nosaltres tenim un model de centre, que no és l’habitual. Tenim un orientador en cada nivell. Però això és una aposta de centre, normalment un centre com el nostre té a tot estirar dos orientadors. -¿Què li semblen els protocols del departament? -Els protocols estan molt ben fets. Tenen un ànim molt restauratiu, d’ajudar tant la persona que té el rol de víctima com la que té el rol d’agressor; i intentar ajudar-les a totes dues, perquè totes dues estan patint i tenen alguna dificultat..., però això vol dir que t’has d’entrevistar amb els alumnes, amb les famílies, que ho has de recollir tot en un informe... i això requereix temps. I ¿d’on el treus? -Digui-m’ho vostè. -Doncs el rasquem d’on podem.

Marta Caño, directora d’institut: «Les noies encara són excloses en els partits de futbol del pati»

L’educació afectivosexual encara no arriba de forma sistematitzada a les escoles

El meu fill parla com un tio de Vox: així pren l’extrema dreta als mòbils dels adolescents

El més llegit