¿Què són els incendis de sisena generació? La tempesta de foc perfecta que amenaça Astúries

Els incendis forestals han canviat. Ara són més violents, més destructius, més ràpids, més imprevisibles, gairebé impossibles d’apagar... i capaços de modificar el clima. És com si tinguessin vida pròpia. Ja són aquí el que els experts anomenen «incendis de sisena generació» o «superincendis». Ni tan sols les zones amb climes humits, com Astúries, se’n poden deslliurar, com s’ha comprovat aquesta setmana. Fins i tot han arribat al Cercle Polar Àrtic. Contra ells només funciona una fórmula: la prevenció, que hauria de passar per la transformació del paisatge perquè sigui menys inflamable, adaptant els boscos al canvi climàtic, segons els experts. Espanya, de les més afectades Els científics ja fa diversos anys que llancen la veu d’alarma: el pitjor encara ha d’arribar. Si no s’actua amb urgència, els pròxims anys assistirem a un nombre creixent d’incendis, cada cop més severs, explosius, devastadors. És un problema planetari, especialment greu a Espanya, un dels països més vulnerables als «superincendis», on es registren prop de 12.000 cremes cada any, que destrueixen una superfície equivalent a 100.000 camps de futbol. La immensa majoria són intencionats i, segons els últims estudis, en més del 95 per cent apareix darrere l’acció humana. El problema va a més. Un estudi internacional amb participació asturiana –de l’Institut Mixt d’Investigació en Biodiversitat de Mieres– advertia fa un any que la durada de la temporada d’incendis forestals s’ha allargat en els últims 40 anys un 27 per cent d’àmbit mundial i fins a un 55 per cent a la conca mediterrània. Els autors de l’informe reclamaven accions immediates per frenar l’escalfament global, ja que en cas contrari el risc d’incendi augmentarà en 20 anys «a uns nivells mai vistos». I la probabilitat que això passi també a Astúries és «molt gran», alertaven llavors els científics. Gabino Parrondo, president de l’Associació Empresarial de Selvicultura i Medi Ambient d’Astúries, remarca que s’han de gestionar les muntanyes. «Les empreses forestals som gran part de la solució, perquè on hi ha gestió no hi ha incendis, però no ens tenen en compte», assenyala, alhora que critica les suposades «solucions màgiques» que exposa l’Administració, entre les quals destaca satisfer la petició de la societat de més mitjans d’extinció. Això és, en la seva opinió, «el principal error que es pot cometre», una «bena als ulls» que no solucionarà el problema: «Seguiran els incendis». Insisteix que on s’ha de posar el pes és «en la prevenció». I per això s’ha d’anar al terreny, escoltar els veïns, veure les causes dels incendis i actuar en conseqüència. Perquè els focs solen començar «gairebé sempre als mateixos llocs», destaca. Més esbrossades, més cremes controlades i més vigilància, «per dissuadir i per a una millor resposta en cas d’incendi», són algunes de les mesures a aplicar, segons Parrondo. «Deixadesa» administrativa Però també fa falta inversió en el sector forestal, perquè a Astúries està «en mínims històrics». «El sector està totalment abandonat, es repobla molt poc i es cuiden molt poc les muntanyes», denuncia. És clar que també hi ha «la deixadesa» i la «falta d’organització» de l’Administració. Un exemple: el 2020 el Principat va presentar a so de bombo i platerets l’anomenada «Estratègia integral de prevenció i lluita contra els incendis forestals» (Eplifa), per al període 2020-2025, amb gairebé 60 milions de pressupost, dels quals prop de 36 serien per al programa de prevenció i regeneració. «¿On són aquests diners? ¿Què s’ha fet des d’aleshores?», es pregunta Parrondo. Ell mateix contesta: «L’Eplifa és un document molt bo, però no s’ha fet res», critica. També aquí apareix el fantasma de la burocràcia. Les empreses forestals firmen contractes per a la vigilància i extinció d’incendis a Astúries. La regió està dividida en aquest apartat en 35 lots, i les adjudicatàries han de comptar amb 4 peons forestals en cada un, 140 en total. «El més lògic seria que el dia que s’acaba un contracte entrés en vigor el següent, però no és així», denuncia Parrondo. De fet, el contracte anterior va finalitzar el juny del 2022 i des d’aleshores no hi ha empreses contractades. Traduït: «Falten ara mateix 140 efectius per recolzar l’extinció d’aquests incendis». Les excuses són les de sempre: la falta de la firma d’un funcionari, la complexitat de la Llei de Contractes, informes, paperassa... Tempestes de foc Tornant als incendis de sisena generació, cal explicar en què es distingeix de les anteriors. El concepte «generació» aplicat als incendis defineix com es comporta el foc en relació amb el terreny on es desenvolupa. En el cas dels de la sisena generació l’energia alliberada és de tal calibre que es generen nous focus de forma imparable i s’originen autèntiques «tempestes de foc», amb flames que poden superar en alguns casos els 30 metres d’alçada. Incendis de primera generació El procés que ha desembocat en aquesta situació es deu a molts factors, i un dels principals, al marge dels incendiaris, és el buidatge del medi rural i el conseqüent abandonament de la muntanya. En la primera meitat del segle XX, quan hi havia molta població a les zones rurals, es collia llenya, es feien petites cremes controlades, hi havia bestiar i interessos econòmics a les muntanyes, que habitualment estaven netes, ben gestionades. Es registraven alguns focs, sí, però gairebé sempre de poca entitat, i els mateixos veïns s’encarregaven d’extingir-los. Eren els incendis de primera generació. Segona generació Els anys seixanta i setanta del segle passat van suposar la intensificació del fenomen del despoblament del medi rural i, en conseqüència, la reducció de les pràctiques agrícoles i ramaderes tradicionals. Més de tres milions d’espanyols van abandonar el camp i van buscar millors oportunitats a les ciutats. La població va començar a viure d’esquena a la muntanya. La vegetació va anar recolonitzant les antigues zones de cultiu i van aparèixer els incendis de segona generació. Llavors van començar a aplicar-se les primeres mesures preventives, els tallafocs, que l’Administració amb esbrossades i els veïns amb cremes controlades s’encarregaven de mantenir en bones condicions. Funcionaven. També es va professionalitzar l’extinció d’incendis i es van impulsar campanyes de conscienciació, com les recordades «Tots contra el foc» o «Quan la muntanya es crema, una cosa teva es crema». Tercera generació Els incendis de tercera generació arriben en la dècada dels vuitanta del segle passat, quan la població es concentra a les zones metropolitanes mentre que el camp es buida i la biomassa creix sense parar. La muntanya es descapitalitza, tret de per plantar arbres de creixement ràpid (pins i eucaliptus principalment), que afavoreixen la propagació dels incendis en molta més mesura que l’arbrat autòcton. Els dispositius contra el foc també creixen, però s’abandonen pràctiques preventives com els tallafocs. Els incendis comencen a ser cada vegada més intensos, voraços i perillosos. Quarta generació En els anys noranta del segle passat es registra un boom de la segona residència al camp, fins i tot en zones boscoses i al costat d’espais naturals. L’àmbit urbà i el forestal conflueixen, cosa que provoca que les vivendes siguin especialment vulnerables davant els incendis forestals. I també les persones. Fins i tot un petit incendi pot provocar greus problemes, amb danys personals. Tot això suposa un canvi de paradigma: es passa de la gestió dels incendis forestals a la gestió de les emergències provocades pels incendis forestals. Cinquena generació La cinquena generació d’incendis forestals arriba quan, a més de tot el que hem assenyalat en la quarta, es registra simultaneïtat al desencadenar-se alhora diversos incendis, provocant el col·lapse dels dispositius d’extinció. La sequera, les muntanyes sense gestionar i les tempestes elèctriques suposen un combustible afegit que converteix les cremes en més agressives i difícils de sufocar. Els incendis comencen a produir-se cada vegada amb més freqüència. Sisena generació Des de fa uns anys es registren els incendis de sisena generació, que sorgeixen sovint en llocs que el canvi climàtic ha «preescalfat» igual que faria un «forn», i que són molt difícils de predir a causa de la seva imprevisibilitat i complexitat. Cremen més ràpid, més calent i més lluny, i han arribat per quedar-se, tret que es registri un canvi radical en el tractament i la gestió de les zones de bosc i les masses forestals. Generen columnes connectives (núvols de foc, fum i cendra ascendent) que originen pirocúmuls, temibles aliats dels incendis, perquè, a l’haver-hi molta circulació d’aire, les flames es retroalimenten constantment d’oxigen, incrementant exponencialment la voracitat de les flames i modificant el clima de la zona afectada. A més, la cendra incandescent, moguda pel vent i el fum, pot generar nous focus a centenars de metres de distància, fent l’efecte de vegades que algú va encenent foc per tot arreu. Aquests «superincendis» propicien, a més, un cercle viciós, perquè alliberen quantitats ingents de CO2, que incrementa l’efecte hivernacle, el que fa que pugin les temperatures, que al seu torn incrementen el risc d’incendi i la seva magnitud. Provoquen, de fet, efectes duradors en el clima i els ecosistemes locals. Contra ells només es poden portar a terme estratègies defensives, establint prioritats i decidint què s’intentarà salvar. Perquè són incontrolables. Parrondo, i en general tots els experts, proposen lluitar contra els incendis forestals mitjançant la gestió activa dels boscos, que inclou tècniques com la tala selectiva i la crema controlada (microcrema) per reduir la quantitat de combustible disponible per al foc. També aposten per recuperar els tallafocs, zones de terra sense vegetació que funcionen com barreres contra les flames. L’educació, les campanyes de conscienciació i les noves tecnologies, en especial els drons i els sistemes de detecció, apareixen també com elements importants per lluitar contra aquesta plaga, que s’ha convertit en una emergència social. Prevenció com a solució El Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF) alertava ja fa dos anys que la combinació d’onades de calor prolongades, la sequera i la baixa humitat, unides a una vegetació molt seca i a l’abandonament en la gestió dels boscos, col·locava Espanya en un alt risc de patir «superincendis». Per evitar més desastres, l’oenagé proposa impulsar una estratègia per transformar l’actual paisatge en un «mosaic tallafoc», que conjugui el teixit productiu i la conservació de la biodiversitat. «Cada arbre compta i és ‘un soldat’ en la lluita contra el canvi climàtic», remarca WWF. Aquesta organització ambientalista proposa set accions per adaptar els boscos a les actuals condicions climàtiques i prevenir els incendis. Són: augmentar la diversitat d’espècies a les masses forestals; apostar per espècies més resistents a la sequera; protegir el terra i els recursos hídrics; prioritzar la conservació dels ecosistemes en comptes de la producció de fusta en el maneig dels boscos; posar més èmfasi en la prevenció i en la gestió forestal activa, en comptes de la lluita per apagar els «superincendis» després que hagin esclatat; recuperar els paisatges tradicionals, el «paisatge mosaic», que inclou pastures amb usos ramaders extensius, masses forestals ben gestionades, cultius extensius i boscos autòctons; i aplicar mesures d’autoprotecció a les zones d’interfície urbanoforestal per evitar la pèrdua de vides humanes.

¿Què són els incendis de sisena generació? La tempesta de foc perfecta que amenaça Astúries

La regió pateix el nou fenomen que arrasa les muntanyes, on el buidatge del món rural es combina amb el canvi climàtic per crear un monstre de flames que es retroalimenta

El més llegit