Quinze orques, batejades com ‘Les Gladis’, sumen més de 500 «atacs» a la costa atlàntica en els últims tres anys

Fins a l’estiu del 2020, la discreció marcava el trànsit de les orques per aigües espanyoles. Tot i que es tenia constància de la seva presència a les nostres costes des del 2015, albirar-ne resultava excepcional. I bé que cada estiu repeteixen la migració des de Gibraltar fins al Cantàbric rere el seu aliment: 1.000 quilòmetres a la recerca de tonyina vermella, bonítol i altres peixos de mida gran. Ara bé, aquesta visió gairebé platònica de les orques es va trencar l’agost del 2020 quan un grup de cetacis «va atacar» dos velers: un de francès a cinc milles d’Ons i un de regates de l’Armada a dues milles de Corrubedo. En aquest últim cas, la inesperada envestida –gravada per la tripulació– va acabar amb el timó trencat i acaparant titulars. «No és gens normal», explicava llavors a FARO Alfredo López, biòleg de la Coordinadora per a l’Estudi dels Mamífers Marins (Cemma). Aquella escomesa sense precedents històrics es veia com un fet «estrany» i aïllat. Ningú s’esperava la tirallonga d’incidents que aquestes orques, fins aleshores fugisseres, protagonitzarien en els mesos i anys següents: gairebé mig miler. Cada estiu hi ha notícies i notícies de velers que surten malparats després de topar amb un grup d’orques. Aquest insòlit comportament va derivar en la creació d’un equip d’estudi específic que va fer un seguiment a la seva població, el Grup de Treball Orca Atlàntica-GTOA. Va rastrejar els avisos per incidents amb orques al llarg de la façana atlàntica peninsular i va elaborar un mapa (amb avís semafòric segons el nombre de trobades) i un protocol de seguretat davant interaccions. Tal va ser l’alarma que fins i tot la Xunta va finançar una ‘app’ per evitar trobades indesitjades amb aquests cetacis. Aquest minuciós estudi ha aconseguit identificar els integrants de la debilísima comunitat de l’orca ibèrica, tot just mig centenar. «La seva situació és tan feble que pot ser que, d’aquí uns anys, ja no en quedi cap», alerta Alfredo López, biòleg de la Cemma. A punt de desaparèixer «L’orca ibèrica és una subpoblació singular de les orques que viuen a l’Atlàntic nord-oriental», explica la web del Grup de Treball Orca Atlàntica. Es tracta d’una comunitat diferent i petita, també denominada Orques de l’estret de Gibraltar i golf de Cadis. La seva supervivència depèn d’una altra espècie en perill d’extinció, la tonyina vermella de l’Atlàntic. El 2011 el Ministeri de Medi Ambient les va catalogar com a vulnerables i el 2019 van entrar en la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de l’UICN en la categoria d’espècies en perill crític. El seguiment del GTOA en els últims anys ha permès identificar-ne (a través de les osques a l’aleta dorsal, i la forma i el color de la taca ocular) 66 exemplars, dels quals 49 –com a màxim– serien vius. I ho ha fet a través d’un laboriosíssim treball que ha implicat l’anàlisi de 21.000 imatges i gràcies a la col·laboració de 29 entitats i més de 27 persones a títol individual. Aquest catàleg –que es pot consultar a la seva web– divideix la població en sis comunitats i en desgrana els vincles familiars. A més d’aquests clans, que suposarien un total de 35 animals –18 d’adults–, les aigües ibèriques són l’hàbitat d’una mica més d’una dotzena d’orques solitàries. Les ‘Gladis’ Es podria dir que és el seu nom de guerra, perquè així es designa les orques que interactuen amb barcos. «Es van denominar ‘Gladis’ per un dels seus primers noms vernacles, Orca gladiador, i aquest nom col·loquial es va traslladar als mitjans, però també a la nomenclatura per a la identificació dels exemplars», detalla el grup d’estudi. Al llarg d’aquests tres anys han identificat 15 ‘Gladis’, que són responsables de més de 500 «atacs»: 44 el 2020, gairebé 200 el 2021 i una mica més de dos centenars el 2022. Aquest 2023 ja se n’han comptabilitzat un centenar. Però no es tracta d’un registre exacte: el grup de treball beu de les incidències comunicades però apunten que n’hi haurà més que no han transcendit. En aquell moment –amb referència a la primera interacció el 2020– va ser una cosa estranyíssima. Un fet, doncs, que ens vam llançar a investigar. Anys després en podem extreure dues lectures: la negativa, ja que no han cessat els contactes, i la positiva, perquè hem après moltíssim de les orques i hem establert una gran xarxa de contactes», reflexiona Alfredo López. De l’albirament excepcional a les 500 interaccions ¿Què ha passat perquè aquells albiraments excepcionals derivessin, d’un any a l’altre en «atacs»? «D’una banda, ha canviat el recorregut que fa el seu aliment, ja que abans seguia la mateixa ruta i ara en té unes quantes, i s’ha desestacionalitzat. I de l’altra, han canviat elles», explica el biòleg de la Cemma. En els anys 2015 i 2019, es va tenir coneixement d’interaccions amb barcos sense contacte, que es van entendre com una manera de tafanejar. Però del motiu que va propiciar el seu pas a l’acció no se’n sap res. «Segur que hi va haver un detonant, una situació aversiva per la qual intenten parar el barco», continua la seva exposició. Es té constància d’orques amb hams clavats o amb talls produïts per aquests, fins i tot d’algun exemplar atrapat en xarxes. Tot això podria haver derivat en un comportament destinat a evitar aquests danys: al creuar-se amb una embarcació s’hi llancen per parar-la i així no resultar ferides. Malgrat l’espectacularitat de les imatges i el fet sorprenent de les interaccions, és cert que el nombre de barcos que es veuen implicats en incidents és mínim: només 1 de cada 100 tindria algun tipus d’interacció i només un 0,19% patiria algun tipus de problema derivat d’aquest contacte. «Volem llançar un missatge de tranquil·litat als navegants», apaivaga Alfredo López.

Quinze orques, batejades com ‘Les Gladis’, sumen més de 500 «atacs» a la costa atlàntica en els últims tres anys

El Grup de Treball Orca Atlàntica i la Cemma elaboren un catàleg que identifica 49 exemplars d’orca ibèrica, en greu risc de desaparició

El més llegit