Una supervivent d’una violació grupal: «Si us ha passat alguna cosa així parleu-ne, perquè el silenci et mata»

«Jo soc una de tantíssimes. I, quan ho vaig saber, vaig deixar de sentir-me petita».Clara Casanovas, professora d’anglès d’institut i de 65 anys, va patir una violació grupal quan en tenia 20. Va ser el 1978. La resta de la seva vida ha estat marcada per aquest fet. Des d’aleshores ha arrossegat depressions profundes i estrès posttraumàtic. El moviment Me Too, així com entrar el 2018 en el col·lectiu en favor de la salut mental Obertament Catalunya, la van ajudar a superar l’«estigma» que hi ha entorn d’aquesta realitat. «Jo ja no tinc depressió des d’aleshores. I gràcies a Obertament tinc aquest nivell d’alliberament i benestar», explica des del seu pis a Vallcarca, amb vista a la ciutat. La llum de la tarda en què la Clara parla amb els periodistes és nítida. La pluja ha rebaixat la calor. Ella conversa amb tranquil·litat. Quaranta-cinc anys després d’allò, necessita continuar explicant el que va passar. «Em van segrestar i em van violar tres nois molt, molt joves. Jo viatjava sola i anava per una carretera perduda entre Burgos i Santo Domingo de Silos. Va passar un cotxe i va parar, em vaig pensar que a dins hi havia una noia. Hi vaig pujar, però vaig veure que en realitat eren tres homes. Allà vaig saber que estava en perill. Anaven armats amb ganivets i escopetes», explica. És difícil sobreviure a una cosa així, però més és fer-ho sense rancor i des del perdó. El mateix que ella demostra quan a la periodista se li escapa un «fills de puta». «No són fills de puta –respon la Clara, i al cap de tots retruny el cas Màgic de Badalona–. Són nens, humans que han crescut en un entorn que no els ha guiat, i que no han rebut l’amor, l’afecte i la direcció correcta. Aquesta és la gran cosa». Amb el Me Too i Obertament Catalunya vaig entendre que érem milions [les dones violades] La Clara assegura haver perdonat «completament», fa anys, els seus agressors. «Cosa que no vol dir –precisa– que els eximeixi de la seva responsabilitat». Aquesta dona considera un error col·locar els homes que violen en la categoria d’«éssers irracionals i impulsius». «No, són homes que han crescut en un entorn masclista on no hi ha respecte ni per les dones ni pels més humils. Té a veure amb una qüestió de poder», opina. Aquí, en l’educació de la persones i en l’actuació de les diferents administracions, és on creu la Clara que cal posar el focus, en un moment en què són tan recents les violacions produïdes al centre comercial Màgic de Badalona, perpetrades per menors d’edat. «Quan surt una notícia així, em poso malalta. Em passo 48 hores al llit. Però no només les nenes en són víctimes, també ho són aquests nens. Si no tenen el cervell format i estan fent aquestes coses, ¿de què són víctimes?», reflexiona. Parlar, la seva salvació El cas de la Clara deixa clar que les violacions grupals d’homes a dones no són un fenomen recent. Però ara se’n parla més, i ella defensa que la seva recuperació ha passat per parlar del que va ocórrer. És una cosa que no va fer llavors, quan li va passar. No perquè no volgués, sinó perquè ningú la va escoltar. «Una amiga em va dir que de què em queixava, que era viva. Vaig trucar a una feminista que coneixia i em va dir que en aquell moment tenia feina. El meu nòvio de llavors es va posar a parlar de si mateix. I el ginecòleg que em va visitar em va dir: ‘Ah, ¿ja has fet l’amor? La pròxima vegada fes-ho així, així i així’», recorda. Només un psiquiatre li va dir que el que li havia passat era una cosa molt greu que la remouria per dins molts anys. I així va ser. «Va ser en aquell moment, al no sentir-me escoltada, quan va començar la depressió. Jo vaig demanar ajuda, però ningú em va ajudar». Tot i que tota la seva vida ha parlat privadament de la seva violació, no va ser fins que va entrar a Obertament que va començar a fer-ho també en públic. «Vaig entendre per què em sentia tan sola en aquesta depressió i en aquest trauma. Cap dels meus terapeutes havia sabut explicar-me el marc general de tot això: l’estigma. Amb el Me Too i Obertament vaig entendre que n’érem milions. Que soc un gra de sorra en una platja molt gran», explica la Clara. Al llarg de la seva vida, calcula haver-se deixat entre 80.000 i 90.000 euros en teràpia psicològica. [Els agressors del Màgic de Badalona] Si no tenen el cervell format i estan fent aquestes coses, ¿de què són víctimes? A més, la Clara va haver de posar distància pel mig. El 1984, es va mudar als Estats Units. «Vaig veure que allà estava molt més tranquil·la. Me’n vaig anar i no vaig voler tornar», explica la Clara, que va tornar a Catalunya el 2003, arran d’una depressió profunda que va tenir després de la caiguda de les Torres Bessones, on ella havia treballat. «Em volia morir, sí, però mai vaig tenir cap ideació suïcida. No podia viure amb tant dolor psíquic, però vaig decidir no fer-li mai això a la meva família. I estic molt contenta de no haver-ho fet», somriu. La «vergonya» i la «culpa» que ha sentit tota la seva vida queden cada vegada més lluny. «Soc una supervivent d’una violació grupal», diu obertament des del saló de casa seva, mentre ofereix te i galetes als seus convidats. I, abans d’acabar, transmet un missatge als que han passat pel mateix que ella: «Parleu-ne. El silenci és demolidor».

Una supervivent d’una violació grupal: «Si us ha passat alguna cosa així parleu-ne, perquè el silenci et mata»

Clara Casanovas, agredida fa 45 anys per nois «molt, molt joves», ha perdonat «completament» els seus atacants, la qual cosa no significa «eximir-los» de responsabilitat

El patriarca de Sant Roc, sobre els menors implicats en agressions a Badalona: «Necessitem educació sexual»

Denúncia dels professors dels agressors sexuals de Badalona: «No ens deixen abordar el cas a l’aula»

El més llegit