Un any de proves mèdiques i terror: el calvari d’una noia després de patir una punxada l’estiu passat

Una festa major, per a les noies implicades en les entitats del seu barri, és tot un estrès. Martina Aixuan Quiles recorda aquell 17 de setembre del 2022 anant d’un costat a l’altre. Va empalmar un correfoc amb un concert de festa major a Horta, on li tocava encarregar-se del Punt Lila. «Una amiga em va deixar una faldilla perquè no tenia temps d’anar a casa», explica la noia. Mai més ha tornat a posar-se aquesta peça. Li recorda massa aquell concert en el qual algú li va punxar al braç. Després van venir les culpes: la roba que portava, el manifest que va llegir, l’aspecte físic... No és fàcil recuperar-se quan, a més, has de passar-te mesos patint per si has contret infeccions com la sida. «Ha sigut un calvari, un bucle que no acabava mai», afegeix. La Martina tenia 17 anys durant aquelles festes majors. Se celebrava a la plaça de l’Avinguda Estatut de Horta. Ella estava col·laborant al Punt Lila, espai gestionat per la coordinadora feminista del barri i on s’atenen les persones que poden haver patit algun tipus d’agressió masclista durant la festa. «Una noia va venir i ens va dir que l’havien punxat». Les noies van activar una ambulància, que la va atendre. El protocol dictava que havien de pujar a l’escenari i parar la festa, per avisar que hi havia hagut una agressió i que aquestes no són en absolut tolerades. Qui va llegir aquell manifest va ser la Martina, amb la seva faldilla prestada. «Després es va acabar el meu torn i em vaig afegir a la festa», explica la noia, poc acostumada a sortir de nit. Eren les dues de la matinada. «Recordo que hi havia un grup de nois que ens empenyien molt al meu grup d’amigues, a mi i a alguna altra, i fins i tot ens van tirar a terra», afegeix. En el moment no va notar res, però mitja hora més tard li feia mal el braç, començava a tenir son i se’n va anar a casa. Va ser al llit quan es va mirar a l’espatlla i va veure la punxada. Una petita cicatriu vermella d’un mil·límetre. «Recordo que vaig agafar el mòbil i vaig escriure al grup de l’assemblea feminista que m’havien punxat perquè vigilessin», explica. Ho va dir a la seva mare i va optar per posar-se a dormir. Vuit hores d’espera «L’endemà em marejava... Em vaig menjar l’olla i vaig decidir anar al CUAP [centre d’urgències d’atenció primària] d’Horta amb la meva mare». Les van atendre a dos quarts d’onze de la nit. L’informe dels sanitaris indica que la ferida era compatible amb una punxada i la van derivar a l’Hospital Vall d’Hebron perquè li practiquessin anàlisis. «La sanitat està tan malament... Vam dormir allà esperant les proves». Les hi van fer dilluns a dos quarts de set del matí, i se’n va anar corrents a l’institut. «Et diuen ‘ja et donarem els resultats’, i t’emparanoies pensant que pots agafar la sida, hepatitis, o que t’han inoculat alguna droga», explica. «Fins que no et diuen ‘estàs neta’, no descanses». El primer resultat, afortunadament, va donar negatiu. Però ella no sabia que allà començava un calvari. Ha estat set mesos pendent d’anàlisis periòdiques per detectar si havia contret malalties infeccioses. L’última va ser el 25 d’abril. «N’he fet ja quatre o cinc... i jo tinc una por terrible de les agulles», afegeix. «Però el pitjor és el bucle: quan et fas les analítiques te n’oblides, però després has de tornar a recordar-ho tot una altra vegada... És una merda i a més amb el temor de pensar: ‘¿Tinc la sida?’», explica la noia, que acaba de complir la majoria d’edat. Però les conseqüències van més enllà de les anàlisis. Ha deixat l’assemblea feminista. «Em provocava ansietat sentir tot el que passava». Tampoc ha tornat a sortir de festa, ni preveu fer-ho aquest estiu. «No vaig sortir per la Mercè i ja no ho faig... Tampoc m’apassiona, però si no és al barri, en una barra d’alguna entitat, no em sento segura», admet. Sense atenció posterior Ella va optar per no denunciar. «¿Per a què? És molt difícil identificar els agressors, no sé qui eren», explica. El seu cas demostra que febles que són els protocols en aquests casos, i sovint també l’atenció a la víctima. Malgrat els informes mèdics del CUAP i de l’hospital, assegura que ni la policia catalana ni els serveis d’atenció a les violències masclistes a Barcelona s’han posat en contacte amb ella per atendre-la durant aquest temps. «Per a ells, això és només un tràmit», qüestiona. Martina Aixuan Quiles no sap qui són els seus agressors, però té un missatge per a ells. «¿Fins a quin punt has d’arribar per punxar una persona per divertir-te? És una violència masclista molt denigrant, perversa i rebuscada». Fa molts mesos que ella dona voltes a l’assumpte. «Em vaig culpar per la roba que portava, per si al posar-me aquella faldilla els havia provocat... Vaig pensar que anaven contra mi perquè vaig llegir el manifest feminista i vaig alertar del que feien, però al final sé que mai tindré respostes». El que sí que té clar és que ella ja no és la mateixa des d’aleshores. «Si el seu objectiu era acovardir-me, ho han aconseguit», lamenta. Però també sap que la seva família i amistats l’han recolzat en tot aquest episodi. «Si no et toca a tu o a les teves amigues, penses que no et passarà. Sé que hauria d’estar en pla menjar-me el món, i no és així. Però al final penses que si no et fan una cosa te’n poden fer una altra. Hem de tenir més força que ells perquè, si no, no pararan», afegeix.

Un any de proves mèdiques i terror: el calvari d’una noia després de patir una punxada l’estiu passat

Les punxades a les discoteques desapareixen, però inoculen el virus de la por entre les noies

Les punxades: ¿submissió química, diversió, engany, moda...?

El més llegit