Espanya davant el repte de combatre la desertificació sense perjudicar l’agroindústria

o El 17 de juny es va celebrar el Dia Mundial de Lluita contra la Desertificació i la Sequera de les Nacions Unides, que pretén conscienciar sobre dos dels principals reptes climàtics de la nostra era. Divulgar aquest tipus de conceptes no és un repte menor, ja que encara hi ha molta confusió respecte al que és la desertificació. No és –com generalment es creu– l’expansió dels deserts per causes naturals, sinó la degradació progressiva i accentuada d’un ecosistema per causes humanes, normalment com a conseqüència d’haver-ne alterat l’equilibri hídric. Coincidint amb aquella jornada i amb els debats mediambientals preelectorals sobre Doñana i sobre la controvertida extensió de les àrees de regadiu en aquesta regió [ER2], Greenpeace i Fons Mundial per la Naturalesa (WWF, per les seves sigles en anglès), dues de les principals organitzacions ecologistes, van publicar la setmana passada textos que apunten a l’ampliació de l’agroindústria com un dels principals factors de desertificació. «El 44% dels nostres aqüífers subterranis, que són la reserva d’aigua per als pròxims anys, ja està sobreexplotat o contaminat», va advertir Greenpeace en un informe de més de cent pàgines titulat ‘La burbuja del regadío’ en el qual alerta que és incompatible que Espanya, on gairebé hi ha quatre milions d’hectàrees dedicades al regadiu, continuï augmentant un «model agrari que exporta aigua en forma de fruita i verdura des d’un país en risc de desertificació cap a països humits com Alemanya, França i el Regne Unit». En una nota tècnica publicada l’any passat, l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) va comparar l’evolució dels diversos climes d’Espanya durant les últimes set dècades (1951-2020) i va concloure que les zones de climes àrids «han experimentat una notable expansió [...] i han passat del voltant d’un 11% del territori en els primers anys fins a prop d’un 21%». És una dada molt preocupant que, segons explica el tècnic de meteorologia de l’Aemet Rubén del Campo a ENTENDRE-HI MÉS, continuarà empitjorant en els pròxims anys com a conseqüència de dos factors: l’augment de les temperatures a causa de l’escalfament global i la reducció de les pluges a Espanya, que xifra en prop d’«un 12% respecte a mitjans del segle XX». «Aquests dos factors, però sobretot l’augment de les temperatures, que és més significatiu estadísticament, són els que han fet que hi hagi més evaporació i el recurs hídric sigui més baix. Això fa que en moltes zones s’incrementi el clima àrid», explica Del Campo. La tragèdia del mar d’Aral La tragèdia del mar d’AralL’evaporació, concepte del qual es parla poc quan s’evoquen les conseqüències de l’escalfament global, és un procés crucial per entendre la desertificació i l’estrès hídric que pateixen moltes regions. Potser l’exemple més dramàtic i il·lustratiu dels riscos associats a l’alteració humana de l’equilibri hídric d’un ecosistema és el delmar d’Aral, un gran llac interior alimentat per dos rius (Amudarià i Sirdarià) que estava localitzat a l’oest de l’extinta Unió Soviètica, als territoris que són avui l’Uzbekistan i el Kazakhstan. La regió del mar d’Aral va ser fins al 1960 una important conca que donava feina a milers de persones del sector pesquer, recorda Jaime Martínez-Valderrama, enginyer agrònom que treballa al Departament de Desertificació i Geoecologia de l’Estació Experimental de Zones Àrides (EEZA) del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Va ser llavors quan els buròcrates van decidir que calia utilitzar l’aigua dels dos rius per instal·lar-hi plantacions de cotó, sense importar que fossin fonts crucials de reposició de l’aigua que s’evaporava de l’Aral. «A poc a poc va anar creixent la superfície en regadiu, que va passar de 3,8 milions d’hectàrees inicials a les 8,1 el 2005. La zona s’inundava de cotó i alhora descendia el nivell del mar [...] Hi va haver anys en què els rius van ser drenats completament i no van aportar ni una sola gota d’aigua a l’Aral», escriu en un recent estudi. Avui el mar d’Aral ha desaparegut gairebé per complet. Amb aquest cas, Martínez-Valderrama recorda que «els mateixos factors que generen riquesa són els causants de la desertificació» i insta a aprendre d’aquests errors per prioritzar «la prevenció i un ús del territori que minimitzi l’impacte mediambiental». Cita com a exemple del que no s’ha de fer la intensificació de l’oliverar a la vall de Tabernas, a Almeria, cèlebre pel rodatge de desenes de pel·lícules ‘western’. D’un cultiu de regadiu tradicional amb uns 200 arbres per hectàrea s’ha passat a un d’intensiu de fins a 2.000, una xifra que compromet la sostenibilitat d’un ecosistema on plou poc i que, en conseqüència, depèn de les reserves d’aigua subterrània. En aquest sentit, Del Campo creu que les regions d’Espanya «tradicionalment àrides», com el sud-est peninsular i la depressió de l’Ebre, han de treballar en la resiliència, per exemple «triant cultius que requereixin menys aigua i s’adaptin a l’evaporació». Greenpeace, no obstant, creu que, en un context de reducció de pluges i crisi climàtica, per salvar els aqüífers més tensats d’Espanya s’ha de retallar la superfície del regadiu a Espanya en gairebé mig milió d’hectàrees. El Govern que surti de les eleccions del 23J haurà de determinar quin és el model de desenvolupament agrícola que tria. Posar fre a dècades d’expansió de l’agroindústria, que contribueix en gran mesura al producte interior brut (PIB) i a la balança comercial, pot ser impopular. Però amb les condicions actuals d’escalfament global, sequera i expansió de la desertificació sembla poc realista, com a mínim, apostar per continuar incrementant les àrees per a un sector que consumeix gairebé el 80% de l’aigua.

El més llegit