La natalitat segueix en caiguda lliure: els demògrafs confien en la immigració per pal·liar la caiguda

La natalitat es desploma. En els quatre primers mesos del 2023 van néixer a Espanya 103.443 nens. La xifra més baixa des del 2016, segons l’estadística mensual publicada aquest dimecres per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). El registre suposa que la natalitat no s’ha recuperat després de la crisi del covid, com esperaven els demògrafs tenint en compte que, tradicionalment, es produeixen rebots després de les crisis econòmiques. No obstant, tot i que la pandèmia amb prou feines sigui ara perceptible, les mascaretes van continuar sent obligatòries en interiors fins a l’abril del 2022 i l’estiu passat –quan es van produir els embarassos de les dones que van donar a llum a l’abril– es va registrar la setena onada. Continuï influint o no la pandèmia, el cert és que la taxa de naixements del gener a l’abril és un 1,75% menor que l’any passat i un 11,05% inferior a la del 2019, abans de l’arribada del virus. I l’evolució negativa és pràcticament igual a tot Espanya. A Catalunya, per exemple, en el primer quadrimestre van néixer 17.859 nadons, un 1,1% menys que en 2022 i un 11,05% menys que el 2019. Només Aragó té una taxa de creixement positiva, amb 1,5% més de naixements que el 2019. Per contra, la pitjor comunitat autònoma és Navarra, que registra un descens del 17,6% respecte a l’any de referència abans de la covid. Les dades confirmen que la caiguda de la natalitat s’ha convertit en un problema crònic, ja que a Espanya la taxa de fecunditat ja fa tres dècades que està per sota d’1,5 fills per dona i el 2011, quan va caure per sota d’1,3, el país va entrar al llistat mundial d’estats amb taxes més baixes. De fet, el 2021 Espanya va registrar l’índex més baix de la Unió Europea, amb 1,19 fills per dona, només per darrere de Malta. Tot i així, encara estem lluny de l’escenari apocalíptic d’una Espanya buidada de nens, amb un tancament massiu d’escoles o residències d’avis a tot arreu, gràcies a la immigració. Sí que el descens de la natalitat implicarà canvis en sectors com el de l’educació, on es calcula que el sistema educatiu perdrà el 20% de l’alumnat en 10 anys. Els experts apunten que aquest repte és una oportunitat per millorar la qualitat de l’educació a Espanya, reduint ràtios d’alumnes per aula i atenent millor la diversitat. Espanya va superar per primera vegada al maig els 48 milions d’habitants, deguda precisament a les persones procedents de l’exterior. Només el primer trimestre del 2023 es van assentar 136.000 estrangers, fet que fa preveure que en tot l’any n’arribin més de 500.000, xifra que podria acostar-se als rècords registrats als anys 2000, quan la bonança econòmica i el sector de la construcció van atraure cinc milions de persones en menys d’una dècada. Les dades mensuals de naixements publicats per l’INE no reflecteixen quants naixements són de mares d’origen estranger, però l’estadística anual i definitiva del 2021 indica que suposen el 21%. «La societat espanyola no s’extingirà, tot i que es parli poc sobre les oportunitats que porta la immigració», reflexiona Elisa Chuliá, directora d’Estudis Socials de ‘Funcas’. En la mateixa línia, Pau Miret, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, vaticina que «mentre Espanya creixi i hi hagi necessitat de mà d’obra amb baixos nivells d’instrucció, continuarà aquesta immigració que està arribant a nivells rècord». Les pensions Miret és optimista i considera que la caiguda de la natalitat «no suposarà un problema» per la tecnificació del mercat de treball, que implica que no es necessiti tanta mà d’obra. I argumenta que ja en l’actualitat hi ha una alta taxa d’atur de manera que, si hi hagués més naixements, «no tindrien possibilitat de trobar feina». I quant a les pensions, tot i que existeix el temor que no estiguin assegurades a causa de la falta de reemplaçament generacional, segons la seva opinió les jubilacions «tenen a veure amb la taxa d’atur i l’economia informal, és a dir, depenen més de l’economia, que de la demografia». També Diego Ramiro, investigador de l’Institut de Demografia del CSIC, fia als moviments migratoris els possibles reptes socioeconòmics del descens de la natalitat. Al seu parer, és previsible que continuï l’arribada d’immigrants però el futur no és del tot clar perquè Espanya «competeix» amb altres països a l’hora d’atraure estrangers i també entre els immigrants la fecunditat és cada vegada més baixa. En aquest sentit, el sociòleg Luis Ayuso proposa «treballar ja per atraure població immigrant amb característiques que facilitin la seva integració» perquè, segons el seu parer, la caiguda de la fecunditat provocarà un problema ja que afectarà el sistema tradicional de suports familiars, que és la base de l’Estat del Benestar. Polítiques de natalitat Respecte a això, els experts insten les administracions a posar a l’agenda l’envelliment poblacional, provocat per una esperança de vida més alta i no tant per la falta de naixements, ampliant el sistema de dependència i cures de persones grans, que en l’actualitat continua recaient en les famílies i en el sector privat. Pel que fa a fomentar la natalitat, amb l’avanç electoral del 23-J ha quedat encallada la llei de famílies, que ampliava els ajuts econòmics i els permisos laborals per conciliar, però sense que fos la panacea. A part d’aquestes mesures, els experts reclamen crear més places públiques d’escola bressol i posar en marxa mesures sobre el mercat laboral i la vivenda que facin que els joves vegin el futur amb esperança. «Als anys 60 la situació econòmica no era gaire millor que ara, però les parelles tenien la perspectiva que els seus ingressos millorarien, el futur no era tan incert com ara», explica Chuliá. «El que funciona són mesures estructurals a mitjà i llarg termini sobre la seguretat en l’ocupació perquè la inversió en els fills és més gran ara que abans», afegeix Diego Ramiro. «El que funciona són mesures estructurals a mitjà i llarg termini sobre la seguretat en l’ocupació» Diego Ramiro, investigador del CSIC Motius culturals No obstant, la baixa natalitat no només ve motivada per la precarietat laboral o la dificultat de pagar una vivenda. També està causada per motius culturals, ja que ara els joves triguen més a trobar una parella estable i a decidir amb qui volen tenir fills. Unit a l’anterior, com l’esperança de vida ha crescut, «pensen que els queda molt temps i volen disfrutar de la joventut sense l’esforç que a curt termini suposa tenir un nadó, en un context en el qual l’oferta d’oci és molt més gran que abans i l’arribada d’un nen suposa una restricció al temps lliure que moltes parelles no volen portar a terme o volen retardar-ho el màxim possible». De fet, Espanya encapçala el rànquing europeu de mares més grans de 40 anys. La proporció de parts de mares de 40 o més anys s’ha multiplicat per sis entre 1993 i 2021, al passar de l’1,8% al 10,7% del total de naixements. I les dues circumstàncies es retroalimenten entre si perquè si es retarda molt la maternitat poden aparèixer els problemes d’infertilitat que, al seu torn, provoquen que parelles que desitgen ser pares no puguin tenir un o diversos fills.

El més llegit