Les administracions, a cegues davant les violacions de Badalona: «No ens hem assabentat de res»

De vegades, les coses no passen per casualitat. Fa anys que es gesta fins que una espurna fa que prengui el foc. De vegades aquest foc pot ser reparador. Que tot cremi, que les flames il·luminin i per fi ho món vegi. El que ha passat a Badalona –les violacions grupals perpetrades per grups de nens– respon a una realitat tan complexa com impenetrable. ¿Què està passant? Potser hi ha alguna cosa d’incendi social. Barris que fa anys que pateixen l’oblit polític i una emergència social endèmica amb els nens com a primeres víctimes. Els polítics, les escoles, els serveis socials, les xarxes d’atenció, els veïns... No han vist venir la violència sexual protagonitzada per menors. Han anat a cegues. Al mateix edifici del mercat de Sant Roc, en unes dependències municipals, va néixer el Consorci Badalona Sud. Un ens creat el 2006 per transformar els barris més deprimits de la ciutat, amb atur endèmic i absentisme escolar rècord entre altres indicadors. La idea era tenir un equip social que toqués tots els pals: oportunitats infantils, drets de les dones, vivenda, atenció sanitària i xarxa escolar. Per exemple, un equip de 15 educadors es dedicava a vagarejar pel barri i saber què s’hi coïa. D’ells, avui no en queda cap. I els dos tècnics que encara queden al consorci no tenen ni idea de què està passant al barri ni amb els seus joves. Del tema de les violacions, diuen, no els ha arribat informació. Un símbol de com està fallant tot. Ningú en sap res Després d’anys d’oblit polític, l’Ajuntament de Badalona i la Generalitat van pactar la seva dissolució fa un any. Dels vuit tècnics que hi havia als inicis, només en queden dos. «És greu que no sapiguem res del que passa al barri. Estem lligats aquí, passant factures. A tothom li és igual, ningú creu en aquest projecte», diuen, frustrats, els seus treballadors. Un educador social i una psicòloga fent d’economistes, que cobren les nòmines amb retard. Parlen també de la saturació crònica dels serveis socials. Que no donen l’abast en un barri on cada setmana s’executen dos o tres desnonaments. ¿Què els passa, als nens d’aquests barris? «¿Què no els passa?», responen aquests educadors. Els serveis socials tampoc coneixen l’abast de la tragèdia. Ni els polítics. Fins que els Mossos van fer públiques les dades de les violacions grupals, ningú sabia del cert quants agressors hi havia implicats. Ni si eren tots els mateixos. Ni de quines famílies eren. Al març, Serveis Socials va reobrir l’expedient de quatre nens implicatsen una de les violacions. Un de 12 anys, dos de 13 i un de 14. Alguns ja havien comès robatoris abans. A data del 5 de maig, un informe dels Serveis Socials implorava una reunió de coordinació amb l’EMI-14 (l’equip de la Generalitat que es fa càrrec dels menors delinqüents inimputables), els EAIA (els serveis que s’encarreguen de constatar el desemparament infantil) i la DGAIA, la direcció d’atenció a la infància del Govern. «¿On és la Generalitat? ¿Què estan fent?», es queixa el regidor de Serveis Socials, David Torrents, a punt d’extingir el seu mandat. «Incompareixença parental» Els 13 menors de 14 anys, per tant, inimputables, que estan acusats de les agressions sexuals, tenen un expedient obert per l’EMI-14. En el cas de tres d’aquests joves, implicats en la primera violació, s’ha parlat amb ells, amb les seves famílies i el seu entorn. En el cas dels 10 restants, encara estan en tràmits. De moment s’ha decidit que no s’han de retirar les tuteles als pares, tot i que el Govern constata «incompareixença parental». Aquestes paraules ressonen diàriament en les entitats socials del barri, que, traient fons de donatius, miren d’oferir extraescolars i oci als nens del carrer, de vegades encara sense tenir un espai on treballar. «Aquests barris estan en caiguda lliure: som el supermercat de la droga i el Màgic s’ha carregat la poca xarxa veïnal i comercial que teníem», resumeix Salva Periago, responsable de La Rotllana, a la Salut Alta. «Tinc un munt de correus electrònics que avisen dels punts de droga al barri», diu, fart de veure que ningú hi inverteix, que l’Estat del benestar brilla per la seva absència i que els seus nens juguen a ser adults, gàngsters de professió tutelats per TikTok i YouTube. Els polítics i els seus assessors admeten a aquest diari que no han abordat aquest cas com requeria. «Ni en la prevenció ni en el seguiment: hem anat a cop de titular», reflexionen. Han fet declaracions –«algunes de desafortunades», com les referides a la rebaixa de l’edat penal– i poc més. Ni una reunió de coordinació de tots els agents implicats. La campanya electoral tampoc hi va ajudar. I hi va haver qui la va utilitzar per treure vots abordant el tema des del prisma de la seguretat. La soledat de les escoles La comunitat educativa també hi topa de cara. Professors que no donen l’abast davant la realitat que viuen els seus alumnes. «El que sabem d’aquest cas és a través de la premsa i de parlar amb els alumnes, que ho saben tot», diu l’equip directiu d’un dels centres de la zona. Els instituts i les escoles es van assabentar del primer cas tres mesos després de la denúncia, quan va saltar a la premsa i el vídeo de l’agressió havia corregut com la pólvora. Cada vegada que es publica una notícia d’una nova agressió, l’equip directiu busca entre els diaris les inicials dels agressors a veure si quadren amb les dels seus alumnes més conflictius. Al centre saben el que hi ha. Un calador de nens que amb prou feines trepitgen l’aula. Saben que els conflictes passen fora de classe. Aquest no és el seu territori. Sis mesos després de la primera denúncia i tres des que el cas es va fer públic, ningú ha reunit els docents de la ciutat per tractar el tema. Ningú els ha plantejat projectes preventius. Les entitats socials tampoc n’estan informades. Algunes han rebut trucades dels Serveis Socials perquè atenguin alguns dels menors implicats. D’altres, ni tan sols això. «No sabem què fer perquè ningú ens ha convocat, ningú ens ha dit res, però sentim certa responsabilitat, sentim que hem d’aportar», explica una entitat que sospita que han estat en contacte amb els agressors i els seus pares. A Badalona hi havia una Taula per la Infància que tampoc s’ha activat. Temor pel final de les classes Les víctimes estan sent ateses a l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) i el Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE). Però Teresa Prados, la mare d’una de les víctimes, també diu que el servei no és prou diligent. L’agressió es va produir a l’agost. La nena ho va explicar a un centre de salut mental al desembre. Van interposar una denúncia al febrer. Fa un mes que ha començat a ser visitada pel SIE, el servei que depèn de la Conselleria de Feminismes. «I perquè va intervenir-hi l’ajuntament», es queixa la mare. Les agressions s’han produït a plena llum del dia, però en cap de setmana. «Les escoles som un entorn protector i de contenció. Tanquem ben aviat i aquest estiu anirà a més», adverteix el director d’un centre. Les entitats que ofereixen casals gratuïts tenen places limitades. Les famílies busquen beques desesperadament. «Necessitem espais d’oci educatiu universals i gratuïts perquè aquests nens tinguin alternativa per no quedar-se al carrer tirats», implora Periago. L’informe de Serveis Socials de l’ajuntament al qual ha tingut accés aquest diari és molt clar. «Valorem que estem davant de situacions excepcionals i que, per tant, es requereixen mesures excepcionals i probablement no habituals que han de permetre actuar amb agilitat, rapidesa i de manera transversal». Ha passat un mes des d’aquesta carta.

El més llegit