«Senyoretes del museu» a l’assalt de la ciència

El 1983, Isabel Delgado (una dona nascuda a Còrdova que treballava netejant malalts a l’Hospital de l’Esperança de Barcelona) es va veure treballant al lloc més inesperat: el museu de ciències naturals de la ciutat comtal. «‘¿Vostè què sap fer?’, em van demanar. ‘Amb les mans, el que vulgui’, vaig contestar», relata Delgado. En pocs anys, la dona va passar de desempolsegar vitrines a fer motllos de fòssils i treure làmines de pedres per aanalitzar-les al microscopi La història de Delgado hauria sigut inconcebible unes dècades abans, quan el museu estava en mans d’homes de les classes altes catalanes. Però al llarg del segle XX desenes de dones s’hi van fer un lloc. Les pioneres van posar peu a la galeria naturalista el 1917. La premsa les va titllar amb condescendència de «senyoretes del museu». Setanta anys després, les dones arribarien per primera vegada a la direcció del centre. Aquesta «llarga marxa» és l’objecte d’’Imprescindibles’, una exposició del Museu de Ciències Naturals comissariada per Pepe Pardo (José Pardo-Tomás), investigador de la Institució Milà i Fontanals del CSIC, dotat d’un extraordinari talent per narrar la història de la ciència de manera captivadora. Bates blanques i pentinats anys 20 «El 2008 vaig veure una petita foto en una paret del museu», relata Pardo: cinc noies amb pentinats dels anys 20 i bata blanca. Una cosa inaudita. Aquella troballa va ser l’inici d’una immersió a l’arxiu del museu i de l’ajuntament, que ha descobert una seixantena de científiques que van tenir un paper vital en la història de la galeria naturalista. El cas de Barcelona no va ser aïllat. Dones de tot el món van trobar als museus naturalistes una entrada a la ciència més accessible que la universitat, dominada pels homes, segons explica un vídeo a l’inici de l’exposició. A principis del segle XX, la puixança del moviment sufragista en les dones de classe alta va facilitar les primeres fites. A la capital catalana, 16 jovenetes van treballar al museu el 1917. «Formava part de la política de modernització conservadora de la Mancomunitat, guiada per un partit conservador, catòlic i catalanista com la Lliga, que, no obstant, percebia els canvis socials», explica Pardo. Les primeres integrants provenien de l’òrbita social d’aquest partit, però això no va impedir que tant ‘La Vanguardia’ com ‘La Veu de Catalunya’ s’hi referissin com «senyoretes del museu». «Tenien tasques subalternes que, no obstant, van ser imprescindibles. Van portar a terme la catalogació i etiquetatge, essencials per convertir el centre en un museu modern», explica Pardo. Tant és així que el museu no va deixar de reemplaçar amb altres dones les que se n’anaven. En l’època d’or del centre, fins al 1936, les senyoretes van continuar organitzant el museu i aportant mostres. Algunes, com l’experta en molses Emília Civit, van firmar articles científics. Civit va deixar el museu després de casar-se amb Pius Font i Quer, director de l’Institut Botànic de Barcelona. Però va haver d’intervenir en els ‘best-sellers’ de botànica que aquest científic va publicar anys després, al ser purgat pel franquisme. Continuïtat durant la guerra i la postguerra El paper de les senyoretes va ser vital durant la Guerra Civil i als inicis de la dictadura. Anna Foix i Pepita Mata, per exemple, van rescatar el gabinet de la família Salvador, una joia de col·lecció naturalista que es remunta al segle XVII i està exposada al Jardí Botànic de Barcelona. També van ser les «senyoretes» les que van garantir la continuïtat del museu (mantenint la comunicació amb centres internacionals) en la postguerra, quan bona part dels seus col·legues homes van ser purgats o premiats amb places universitàries. L’espectre social del grup va començar a ampliar-se als anys 50, quan es va iniciar una política de beques per a estudiants al museu i es van convocar oposicions a conservador. Els que van aprofitar aquesta oportunitat van ser sobretot dones, ja que la universitat continuava copada pels homes. Va ser així com hi van entrar Roser Nos i Alícia Masriera, que van arribar a directores del Museu de Zoologia i del de Geologia el 1981 i el 1985, respectivament. Nos va liderar la creació dels dipòsits del museu, un altre impuls de modernització protagonitzat per una dona. Les últimes «senyoretes» Masriera, per la seva banda, va ser crucial per a l’última i inesperada irrupció de «senyoretes». Als anys 80, l’Ajuntament de Barcelona va externalitzar serveis de cures en centres mèdics i residències municipals, que fins aleshores havien portat a terme majoritàriament dones funcionàries. Algunes d’aquestes van ser recol·locades al museu, entre elles Isabel Delgado, citada a l’inici de l’article. «Masriera va agafar la gent i la va saber valorar al màxim», afirma Delgado, que recordant els cursos que la directora li va oferir. Gregoria Fernández, una altra de les auxiliars de clínica que van acabar al museu, coincideix en aquesta mostra de «sororitat» de la científica amb elles. «Em vaig enamorar del Museu de Geologia», afirma. Ella va estar al capdavant de la restauració de les maquetes de dinosaures que s’havien d’instal·lar a la Ciutadella juntament amb el famós mamut. En un acte el 2002, Roser Nos va pronunciar la millor glossa sobre aquesta història: «Aquestes senyores van conservar el Museu de Zoologia. Sense aquestes senyores no hi hauria res». Potser no és casualitat que en menys d’un segle van passar de senyoretes a senyores.

El més llegit