La recepta de Catalunya per salvar el gall fer passa per tancar pistes i camins

La presència del gall fer confirma el bon estat del bosc. Aquest animal esquerp actua com a espècie paraigua. Si desapareix, perjudicarà altres plantes i animals. El seu hàbitat pateix: cada vegada hi ha menys boscos freds i madurs, normalment de pi negre, amb nabius, ginebrer o rododèndron al sotabosc. En aquests escenaris humits i silenciosos, resisteixen les últimes poblacions de gall fer del Pirineu, unes aus prehistòriques que gairebé no han canviat des de l’edat de gel. El seu plomatge espès, fosc en els mascles i bru en les femelles, cada vegada és més difícil d’albirar. En deu anys, el nombre d’exemplars s’ha reduït un 33%. Amb prou feines queden uns 300 mascles. En comarques com el Solsonès, la Cerdanya o el Pallars Jussà, l’espècie agonitza. La serralada Cantàbrica també perd exemplars. Buscant fantasmes Els recomptes van començar fa exactament 40 anys. «Érem quatre gats i vam decidir buscar galls fers com si fossin fantasmes, per saber quina població hi havia», recorda Diego García. S’ha mig jubilat com a responsable del seguiment d’aquest animal per a la Generalitat. El succeeix en el càrrec Olga Jordi, biòloga que fa anys que analitza la conducta d’aquests ocells emblemàtics. «Tot ha canviat molt des del 1983. Vam aprendre com censar-los i hem anat radiografiant el declivi», detalla García. En els últims anys, per obtenir dades, se censen només algunes zones i, amb una fórmula matemàtica, es dedueix la situació general de l’espècie. «Si continuem estudiant la població, tindrem un testimoni excel·lent de la seva extinció», adverteix Jordi. «No ens podem quedar en l’anàlisi, ha arribat l’hora d’actuar», afegeix. Jordi i García atenen a EL PERIÓDICO hores abans d’iniciar un d’aquests recomptes. «Anirem a una zona a la qual no es pot accedir amb cotxe: una barrera impedeix el pas», detalla Jordi. No és la solució exclusiva, però és una acció útil que evita problemes causats per la presència humana a la muntanya. El gall fer s’estressa fàcilment. A l’hivern, quan s’alimenta únicament de fulles de pi, poc nutritives i difícils de digerir, qualsevol molèstia li pot provocar un estrès elevat i, en certs casos, la mort. Esperit caribeny Jordi, García i el seu equip disposen d’un mapa amb tots els cantadors de Catalunya. Són les zones en les quals els mascles acudeixen per cridar l’atenció de les gallines i reproduir-se, durant la primavera. Aquest mapa els permet instal·lar tanques o cartells informatius que prohibeixen el pas: «Així, els agents rurals ho tenen més fàcil per intervenir si algú se salta la norma». Però no només els esquiadors o els excursionistes que busquen múrgoles són un perill. Els ornitòlegs aficionats, que es proposen disfrutar observant galls fers, també són un destorb. «No ho podem veure tot en aquesta vida», diu Jordi. L’il·lustra amb una història caribenya: «A les Antilles, hi ha un ocell anomenat solitari gorja-rogenc. Habita zones boscoses i és esquiu, però de vegades se sent el seu curiós cant. L’anomenen l’esperit del bosc. Com que està en perill, la gent no el buscarà. Saps que és allà i això ja et dona tranquil·litat, res més». «Un dia sentiràs el seu vol escandalós o trobaràs els seus excrements. Saps que hi és però no l’has d’anar a veure» El gall fer, considera Jordi, s’hauria de convertir en l’esperit dels nostres boscos: «Pot ser que un dia sentis el seu vol escandalós amb soroll d’helicòpter. Potser trobes els seus excrements. Però no l’has d’anar a veure, tret que sigui per raons científiques». Tales i cérvols Els boscos madurs escassegen. Per això s’han posat en marxa tasques de «gestió forestal sostenible». ¿Això significa intervenir i modificar la casa del gall fer? Sí, però de manera que s’afavoreixi la seva preservació i no en èpoques crítiques. Es poden eliminar arbres quan hi ha massa densitat. També és clau mantenir els arbustos i deixar fusta morta sobre la terra: «A més, impedim extraccions de fusta en territori de gall fer». Una altra dificultat és la presència excessivad’ungulats (cérvols, daines, isards o cabirols), uns mamífers sense predador natural com el llop. Aquests animals aixafen i es mengen el sotabosc, font de proteïna del gall fer. Quan els cérvols moren (de forma natural), criden l’atenció de martes, fagines o guineus, carnívores petites que es poden alimentar, de carronya. «Aquests tres animals liquiden fàcilment el gall fer», lamenta García. El repte és reduir les superpoblacions i protegir el gall fer. «¿Qui et diu que la seva extinció no tindrà repercussions en la nostra salut? Quan canvia un ecosistema, no sabem com ens afectarà», reflexiona Jordi.

La recepta de Catalunya per salvar el gall fer passa per tancar pistes i camins

La protecció d’aquest animal de muntanya inclou intervencions als boscos i la reducció de cérvols, cabirols i daines

Multimèdia | L’últim intent per salvar el gall fer

Multimèdia | EL PERIÓDICO segueix el rastre dels exemplars de llop instal·lats a Catalunya

El més llegit