Parlen les víctimes d’assetjament a la universitat: «Denunciar no em va servir de res»

«Vaig patir situacions d’assetjament durant anys a la universitat. Ho vaig denunciar, vaig seguir tots els protocols i, tot i així, en el meu cas, no va servir de res. Les persones que em van assetjar segueixen al seu lloc i és a mi a qui se li han tancat totes les portes», denuncia la neurocientífica Celia Arroyo. Ja fa un any que aquesta investigadora, amb 25 professionals més, va denunciar davant EL PERIÓDICO les situacions d’assetjament sexual, de gènere i laboral que infesten el món acadèmic. Un any després del primer gran MeToo a la universitat, Arroyo torna a alçar la veu amb quatre científiques més per denunciar que, tot i que el silenci s’està trencant, la debilitat dels protocols actuals sovint segueix deixant desemparades les denunciants. El degoteig de denúncies públiques o judicials no cessa. Els últims casos han esquitxat des de la Universitat Autònoma de Barcelona fins a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Ramon Llull) i la Universitat Pompeu Fabra. De fet, segons ha revelat EL PERIÓDICO, les universitats catalanes acumulen més de 150 expedients per assetjament sexual i laboral en els últims cinc anys. Segons apunten els experts, aquesta xifra només representa la «punta de l’iceberg» d’un problema molt més gran, ja que, tal com assenyalen alguns estudis, el 90% dels casos d’assetjament a la universitat no arriben a denunciar-se mai. «Les persones que em van assetjar segueixen al seu lloc, i és a mi a qui se li han tancat totes les portes» Celia Arroyo, investigadora En els últims anys, després del ‘boom’ de denúncies del MeToo, moltes acadèmies de prestigi internacional han començat a presentar públicament aquests números com a mostra que, malgrat tot, els protocols contra l’assetjament estan funcionant. Tot i així, encara hi ha moltes institucions que es mostren reticents a compartir aquesta informació per «por de tacar el seu prestigi», explica una persona vinculada a una unitat d’igualtat d’una universitat catalana. Aquest diari ha contactat amb quatre investigadores que han patit situacions d’assetjament en diferents universitats catalanes (i en un cas també en centres estrangers) i que han denunciat públicament el seu cas. Entre elles hi ha consens que l’assetjament s’ha posat sobre la taula i que la impunitat es comença a esquerdar, però totes denuncien que han hagut de lidiar amb l’aplicació d’«uns protocols que continuen protegint més els assetjadors que les víctimes. «A mi em van assetjar a plena llum del dia fa dos anys. Tots ho van veure, tots ho sabien i ningú hi va fer res», explica la Maria (nom fictici), una acadèmica que prefereix parlar des de l’anonimat per por de represàlies. «Quan vaig presentar la denúncia davant la universitat a ningú li va sorprendre. Feia anys que l’equip de rectorat sabia que el meu tutor de tesi feia la vida impossible als seus estudiants, però van preferir mirar cap a un altre costat», comenta la investigadora. «Quan jo ho vaig denunciar vaig sentir que el meu assetjador continuava tenint la complicitat de la universitat i jo vaig ser la que va acabar sent assenyalada» Maria* Aquesta mateixa dinàmica també la van patir les altres acadèmiques amb qui ha parlat aquest diari. «Les universitats s’omplen la boca amb les seves polítiques de ‘tolerància zero’ i les seves mesures contra l’assetjament, però quan arriba l’hora de la veritat els protocols actuals no serveixen», denuncia la Lucía, nom fictici). «Quan jo vaig denunciar el meu cas vaig sentir que el meu assetjador continuava tenint la complicitat de la universitat i jo, mentrestant, vaig ser la que va acabar sent assenyalada, marginada i estigmatitzada», afegeix aquesta acadèmica, que l’any passat va denunciar públicament el seu assetjador i que, després de destapar el seu cas, va tornar a patir una campanya d’assetjament. «Hi va haver companys que fins i tot van deixar de saludar-me», explica. Els «intocables» de l’acadèmia Totes les acadèmiques consultades per aquest diari coincideixen a assenyalar l’existència d’«intocables» a les universitats. «Els assetjadors solen ser persones amb molt pes a la universitat. Parlem de veterans, d’aquests que coneixen a tothom i que aconsegueixen bons contractes. A les universitats els surt més a compte protegir els assetjadors, que són aquests perfils poderosos, que posar-se del costat de les víctimes, que solen ser persones en una situació més vulnerable», assenyala Arroyo, que remarca les dinàmiques «feudals» i «jeràrquiques» que continuen regint en universitats, acadèmies i centres d’investigació d'arreu del món. «A les universitats els surt més a compte protegir els assetjadors que posar-se del costat de les víctimes» Segons assenyalen les (poques) anàlisis realitzades sobre assetjament a les universitats, una gran part de les denúncies interposades es gestionen de manera interna. Però hi ha casos com el de la Sandra (nom fictici) que acaben elevant-se als tribunals, tot i que aquesta és l’última de les opcions, ja que els diners invertits i el desgast dels processos judicials fan que no sigui una sortida viable. «La universitat va reconèixer que havia patit situacions d’abús de poder i de negació de recursos, però van considerar que, malgrat tot, no era un cas d’assetjament laboral. Ho vaig denunciar per via judicial, el procés es va allargar més de tres anys i quan vam arribar a judici moltes coses ja havien prescrit», denuncia la investigadora. «El meu cas continua estant als tribunals perquè estem pendents de la resolució. Mentrestant, jo visc amb la por de trobar-me amb el meu agressor i ell continua treballant com si res», afegeix. Mesures cautelars ineficients Després de denunciar públicament el seu cas, la Sandra explica que la universitat va imposar com a mesura cautelar mantenir una distància física entre ella i el seu assetjador. Però això, en comptes de protegir-la, va acabar aïllant-la encara més. «Vaig ser jo la que va haver de canviar de laboratori i de despatx. Era jo la que s’havia de buscar la vida per no creuar-me’l als passadissos. Vaig haver de deixar d’anar a congressos perquè tenia pànic de trobar-me amb el meu assetjador i amb el seu seguici». El mateix va passar en el cas de la Maria i la Lucía. «Vaig perdre moltes oportunitats laborals després de la meva denúncia. Hi va haver investigadors que es van negar a treballar amb mi per por d’enfrontar-se amb el meu assetjador», explica María. «Em vaig convertir en una pària social. En comptes de rebre suport, em van marginar per ‘conflictiva’», afegeix la Lucía. «Jo visc amb la por de trobar-me amb el meu agressor i ell continua treballant com si res» Sandra* Totes les científiques consultades per aquest diari coincideixen a assenyalar que l’assetjament que han patit ha truncat o alterat dràsticament la seva carrera acadèmica, ha perjudicat la seva salut mental i ha afectat totes les esferes de la seva vida. «Creia que, després de denunciar, tot tornaria a la normalitat i podria treballar com abans, però no va ser així. Vaig haver d’acabar deixant la universitat i em vaig buscar la vida en un altre país», explica la Maria, que ha abandonat del tot la vida acadèmica. «El MeToo a la universitat encara no ha servit per crear protocols més efectius, però sí per mostrar que hi ha moltes professionals que estan passant per situacions similars i que l’assetjament hi continua estant instaurat», reflexiona Arroyo. «Ja és hora d’acabar amb la impunitat», afegeix.

Parlen les víctimes d’assetjament a la universitat: «Denunciar no em va servir de res»

Quatre professionals denuncien la «debilitat» dels actuals protocols contra assetjament sexual i laboral a l’acadèmia

Les universitats catalanes acumulen més de 150 expedients per assetjament sexual i laboral en cinc anys

#MeToo a la universitat: més de 25 professores de les universitats públiques espanyoles denuncien haver patit assetjament

El més llegit