Parelles de lesbianes que viatgen a Barcelona per inseminar-se i després els seus països no les reconeixen com a mares

«Volíem ser mares malgrat tots els obstacles amb què sabíem que ens trobaríem», afirma, convençuda, la Sonia, que va viatjar amb la seva parella des de Milà a una clínica de reproducció assistida a Barcelona. Per a ella i la Federica, creuar la frontera va ser l’únic camí possible per formar una família juntes, tot i que, per desgràcia, a ulls de la legislació italiana, la Sonia és l’única mare de la Beatrice i el Leo. A Itàlia, les parelles del mateix sexe i les dones solteres no tenen accés a la medicina reproductiva, per la qual cosa moltes opten per venir a Espanya. Tot i això, per a les italianes, l’odissea no acaba aquí. Recentment, el Govern ultradretà de Giorgia Meloni ha asfixiat encara més els drets del col·lectiu LGTBI i ha exigit als ajuntaments italians que no inscriguin al registre civil els fills de parelles homosexuals. Adoptar per ser reconeguda Adoptar per ser reconegudaFa dos anys, abans que naixés la seva primera filla, la Beatrice, la Sonia i la Federica ja van començar a moure’s perquè el Govern italià les reconegués totes dues com mares. «Vam demanar el reconeixement de la Federica, però ens el van denegar, per la qual cosa vam iniciar un procés d’adopció, que és molt més llarg, i requereix visites i controls de treballadors socials», explica la Sonia. La parella espera conèixer la decisió del jutge al juny i, malgrat que els treballadors socials confien en un desenllaç favorable, la Sonia reconeix que la preocupa que les mesures de Meloni «puguin afectar la sentència del jutge». L’adopció també va ser la solució per a la Maša. Ella i la seva parella, la Klara, van conduir des de Ljubljana cap al país veí, Àustria, amb el desig de tenir un fill juntes. Des del 2022, Eslovènia reconeix el matrimoni igualitari i permet a les parelles del mateix sexe adoptar nens –a diferència de la majoria dels països de l’Europa de l’Est–, per la qual cosa la Maša va aconseguir adoptar legalment el seu fill, l’Oliver. Tanmateix, «hi continua havent una altra llei a part que només permet l’accés a la reproducció assistida a les parelles heterosexuals», aclareix la Maša. Governs amb idees conservadores Governs amb idees conservadoresMentre que unes han trobat una solució –tot i que lenta i amb obstacles–, aquest no és el cas de la Michaela i la Denisa, que viuen a Praga, on no es permet que les persones homosexuals es casin ni tinguin accés a centres de reproducció assistida. Per aquesta raó, van agafar un vol amb destí a Barcelona. «Jo vaig gestar el nadó i porta el meu cognom, Kuttlerová», explica la Michaela, l’única mare de l’Elizabeth reconeguda davant la legislació txeca. «De moment, no hi ha manera que la meva parella sigui reconeguda legalment com la mare de la nostra filla», assenyala. «El nostre govern tendeix a ser bastant conservador, utilitza molts arguments respecte a les creences religioses, tot i que només una minoria de la població va a l’església amb regularitat», detalla la Michaela, que posa èmfasi en la incoherència de la legislació del seu país: «Hi ha molts països amb igualtat de drets matrimonials on la gent és molt més religiosa que a la República Txeca». A la Michaela i la Denisa només se’ls permet casar-se mitjançant una unió civil, que no té el mateix abast legal que el matrimoni. «És millor que res, especialment quan es tracta de criar un fill», admet la Michaela. «La proposta per a la igualtat de drets en el matrimoni i les adopcions està en procés, però ningú sap si té possibilitats reals d’aprovar-se», afegeix. Espanya: pionera i permissiva Espanya: pionera i permissiva Ramon Aurell, Director Mèdic de l’equip de Reproducció Assistida de l’Hospital Quirónsalud Barcelona, celebra que, en l’àmbit de la medicina reproductiva, «Espanya és un país pioner a nivell europeu i mundial, amb molta afluència d’estrangers, resultats exitosos i avenços en tecnologia de laboratori». Per això, moltes dones europees decideixen viatjar a les clíniques espanyoles per iniciar el seu embaràs. «No crec que trobis una sola clínica de reproducció assistida a Barcelona que no compti amb un departament d’atenció al client internacional», assenyala María Peciña, responsable del Departament Internacional del centre Gravida. Els dos professionals del sector atribueixen l’èxit d’Espanya a la seva legislació, que és molt permissiva. «Es pot fer pràcticament tot», afirma Aurell. Tot i que la Michaela està «contenta que existeixi la possibilitat de viatjar a l’estranger per sotmetre’s a un tractament de fertilitat», reivindica els drets dels fills de parelles homosexuals al seu país: «És una qüestió de dignitat i seguretat jurídica per a les nostres famílies». Ana Muñoz, tècnica de comunicació de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex a Europa, aclareix que malgrat que la UE no regula sobre dret familiar, que és una competència nacional, sí que té una cosa per dir pel que fa a la llibertat de moviment dins dels seus països membres. La Comissió Europea va proposar el desembre del 2022 «el reconeixement de la paternitat transfronterera entre països de la UE», explica Eleni Maravelia, presidenta de la Xarxa Europea d’Associacions de les famílies LGTBI (NELFA). Es tracta d’una mesura que protegeix la llibertat de moviment i els drets dels nens en situacions transfrontereres. Turisme reproductiu Turisme reproductiuAgustín Ballesteros, Director d’IVI Barcelona, afirma que en els últims anys hi ha hagut un augment de pacients del col·lectiu LGTBI i de mares solteres. «Cada vegada hi ha més persones transsexuals que volen preservar els seus gàmetes abans de sotmetre’s al canvi de sexe», indica. Així mateix, Ballesteros assenyala que en els seus centres compten amb «entre un 50 i un 60% de pacients internacionals», la majoria de les quals són italianes i franceses, tot i que també hi ha alemanyes i angleses. Al Regne Unit, per exemple, Aurell explica que, a diferència d’Espanya, «la donació d’òvuls i esperma no és anònima, per la qual cosa falten molts donants». En aquest sentit, Mireia Folguera, de l’Institut Marquès, remarca que «les dones volen ser mares cada vegada més tard i els seus òvuls no són vàlids, per la qual cosa cal recórrer a una donant i Espanya és el que en té més». Peciña, del centre Gravida, explica que, malgrat que França va liberalitzar el 2019 la reproducció assistida a totes les dones sense penalització per la seva orientació sexual o per ser solteres, «amb el que s’enfronten les franceses és un gran tabú social i el límit d’edat, ja que sempre prioritzen la dona més jove». La doctora Michela Benigna, de Rainbow Fertility Barcelona de l’Institut Marquès, destaca també que les llistes d’espera són «molt llargues». D’altra banda, Peciña esmenta una afluència important de pacients andorranes al seu centre i ho atribueix a una «falta absoluta d’infraestructures». I, pel que fa a Alemanya, segons Aurell, és un país que «té un sistema molt arcaic i l’accés de les parelles homosexuals a la medicina reproductiva no està regulat». A Espanya, «la dona d’avui pot decidir quan, com i amb qui vol ser mare», celebra Aurell. Tot i això, per a les famílies LGTBI o les mares solteres de països més restrictius, el camí no és tan fàcil. Davant aquest panorama de desharmonia legal entre països, la Sonia recorda el missatge de les manifestacions a Milà en contra de les recents mesures de Meloni: «L’amore crea la famiglia», i reivindica que les tractin com una «família normal».

Parelles de lesbianes que viatgen a Barcelona per inseminar-se i després els seus països no les reconeixen com a mares

Les unions del mateix sexe s’enfronten a obstacles per oficialitzar la seva paternitat al registre civil en països com Itàlia o la República Txeca

Persones LGTBI en la vellesa: «Em fa por que m’humiliïn a la residència»

El poliamor des de dins: «No som un matrimoni més un, som tres i som feliços»

El més llegit