L’educació afectivosexual encara no arriba de forma sistematitzada a les escoles

Després de casos com la violació a una nena d’11 anys presumptament comesa per cinc menors als lavabos d’un centre comercial a Badalona o la presumpta implicació de cinc nens més, tres dels quals menors de 14 anys, en una altra agressió sexual a dos companys d’un institut escola a Tarragona; la resposta pública de les administracions és pràcticament sempre la mateixa: això cal arreglar-ho amb educació. El diagnòstic, a més, és compartit per la immensa majoria d’agents educatius: el porno –al qual cada vegada tenen accés des de més petits– no pot ser l’encarregat de l’educació sexual dels nostres nens i joves, i el relat de submissió i violència que aquest els mostra ha de ser contrarestat per una bona educació afectivosexual que els ensenyi relacions sanes, igualitàries i lliures de violència per posar fre a unes doloroses estadístiques que no deixen d’empitjorar: els delictes sexuals comesos per menors s’ha duplicat en cinc anys. Llavors... si tant des del Departament d’Educació com des del de Feminismeso el mateix Ministeri d’Igualtat apunten a l’educació com la clau per revertir aquesta insostenible situació, ¿per què aquesta no està arribant de forma universal i sistematitzada a escoles i instituts? El paper de les famílies Aquesta pregunta és, tot i que formulada de mil maneres diferents, la pregunta que es fan tant associacions de famílies com docents i alumnes preocupats per la qüestió. «Ara com ara l’educació sexual està externalitzada. És contradictori que d’una banda s’omplin la boca dient que es tracta d’una qüestió troncal, i de l’altra, la deixin en mans de tallers contractats a entitats externes i pagats pel centre o, fins i tot, els dirigits a les famílies, per les mateixes afes, cosa que no deixa de ser una altra manera de copagament», critica Marga Julià, membre de l’activa comissió de gènere de l’afa de l’escola Fructuós Gelabert de Barcelona. «Tots els estudis apunten a l’impacte de la pornografia en els menors [s’estima que set de cada 10 adolescents consumeixen pornografia de manera freqüent], i està clar que allà el paper de la família és molt important, intentar controlar què miren els teus fills al mòbil, però les institucions no poden assegurar-se que les famílies facin una millor educació a casa; però sí que l’escola ho faci; allà sí que són responsables d’assegurar que arribi a tothom», conclou Julià. De tots i de ningú De tots i de ningúDes del Departament d’Educació insisteixen que els nous currículums «fan transversal la coeducació i l’educació afectivosexual» –i remarquen la recent incorporació en el currículum des de l’etapa d’infantil–, però aquesta, ara com ara, no està sistematitzada a les escoles i «cada centre elegeix com fer-ho, en funció de la seva sensibilitat i recursos», resumeix una cap d’estudis d’una escola de primària pública (i petita). «Malgrat que li donem molta importància, al final acabes donant una pinzellada, perquè no pots pagar tantes formacions –apunta la docent en la mateixa línia de Julià–; i que aparegui en el currículum està molt bé, però al final depèn de cada centre i fins i tot de cada tutor o tutora què explica, quan i com». La mateixa cap d’estudis insisteix en la idea que si l’educació no va més enllà de l’escola, «el problema no se solucionarà». «És, sobretot, un tema social, el pes de la família i de l’entorn és importantíssim, per molt que intentem treballar la coeducació a l’escola, les criatures imiten el que veuen a casa, que moltes vegades són rols masclistes», remarca. La directora de l’institut Maria Espinalt de Barcelona, Marta Caño, posa diverses qüestions sobre la taula: la primera és que els docents haurien d’arribar als centres ja formats; que en els màsters i a la facultat es treballés la didàctica de l’educació sexual com es treballa la didàctica de la ciència. Igual. «Perquè aquí, a més, s’arrosseguen tabús que, si no es treballen, és impossible fer-ho bé. ¿Com educaràs amb una mirada igualitària si tu no la tens?», afirma Caño, l’institut del qual és referent en educació afectivosexual. «És un tema que no està superat. I no parlo dels alumnes, parlo també dels docents», reflexiona la directora, que remarca que el currículum inclou l’educació afectivosexual, però «no l’aterra». Igual que de Llengua o de Matemàtiques, al Maria Espinalt tenen un departament d’Educació Afectivosexual. Els alumnes de segon, tercer i quart d’ESO de l’institut tenen cada 15 dies Educació Afectivosexual, una assignatura obligatòria, no optativa, per a la qual el grup es divideix en dos. La iniciativa es va implantar després d’una vaga d’estudiants del centre, que fa un lustre es van plantar perquè l’educació sexual fos una assignatura obligatòria. La imparteixen «els professors que han tingut ganes de fer-ho». A nivell general de Catalunya, el Departament ha impulsat el programa Coeduca’t. «És un gran pas per als centres i els professionals que ja tenen aquesta sensibilització i ganes de treballar-ho, perquè ofereix recursos interessants i un bon acompanyament», apunta Caño, que remarca, no obstant, que «el problema és que és un programa voluntari. ¿Què passa amb els centres que no estan per la feina?», qüestiona. Aquesta docent recorda que Educació obliga tots els docents a fer una formació en digitalització i es pregunta, arran d’això, per quèla conselleria no fa una cosa similar amb l’educació afectivosexual. Belén Tascón, presidenta de l’Affac, assegura que «no es pot fer política educativa a cop de titulars». «Una cosa és el que es diu en les rodes de premsa, i una altra el que passa diàriament als centres. La realitat és que no hi ha polítiques efectives, concretes. Parlen molt d’educació afectivosexual, però aquesta no ha entrat de manera universal als centres», assenyala convençuda la presidenta de la coordinadora d’associacions de famílies d’alumnes, que assenyala que l’educació afectivosexual «ha entrat només als centres en els quals les direccions hi han posat energia». Situació desigual «El sistema educatiu ara mateix no garanteix que tots els nens i nenes quan acaben quart d’ESO surtin formats en educació afectivosexual. ¿Que alguns centres ho fan? ¡Sí! I s’estan fent coses formidables, però són majoria els centres que no ho fan», apunta Tascón, que remarca que deixar les coses a voluntat dels centres «no és fer política educativa». «És en el currículum, sí, i això està molt bé; però ¿qui la imparteix? ¿com? ¿en quins cursos?», reitera en la mateixa línia que molts dels docents preocupats per la qüestió.

L’educació afectivosexual encara no arriba de forma sistematitzada a les escoles

Malgrat que forma part dels nous currículums, aquesta formació encara depèn de la voluntat de les direccions o de tallers externs

El més llegit