¿Com és ensenyar en un barracó escolar?: l’eterna sensació de provisionalitat

Malgrat que el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, va assegurar a principis d’aquest curs que les escoles li demanen que no els retiri els barracons, que «s’hi troben molt bé», docents que treballen dia rere dia en centres ubicats en mòduls provisionals no acostumen a descriure la situació precisament com un xollo. Si bé és innegable que els barracons, tot i que encara de xapa, estan millor que fa uns anys [i, en ocasions, fins i tot en millors condicions que vells edificis d’obra, però amb moltíssims anys i molt poca inversió], les escoles i instituts en barracons continuen presentant una sèrie d’inconvenients que, tot i que varien molt en funció de la realitat de cada centre, tenen alguna cosa en comú: la dificultat afegida de pensar en projectes a mitjà i llarg termini si no saps amb quins espais comptaràs el curs vinent. Els processos de transformació dels centres en barracons no només són llargs, sinó que la situació sol ser molt canviant: les necessitats d’espai van variant amb el pas dels anys i els calendaris acostumen a incomplir-se, i converteixen en inútil qualsevol previsió, cosa que acaba generant «certa frustració» i una sensació de caminar sobre fals contra la qual els docents han de lluitar, i la majoria lluiten (s’estan realitzant interessants projectes de premi en centres en instituts en barracons). Quan els grups d’alumnes van augmentant i l’espai promès no arriba, a més, toca fer renúncies. Un any toca prescindir de la biblioteca o d’aules de desdoblament, amb l’habitual impacte que això té. Al següent, de l’hort o d’un tros de pati per cedir espai –quan arribi– a l’enèsim barracó... Més enllà del pedagògic, s’hi han de sumar altres inconvenients una mica més prosaics, que van des de les habituals goteres a la mínima que plogui, –«entre aquestes parets de xapa tot és més de mentida», assenyalen– fins a la falta d’espais compartits. Dispersió obligada Tot i que la casuística és d’allò més diversa entre el gairebé miler de mòduls repartits per Catalunya –506 de primària i 469 de secundària–, és habitual que cada mòdul estigui format per poques aules i que els espais estiguin atomitzats en diversos mòduls dispersos, amb la qual cosa és molt més difícil generar comunitat. «Si em passa alguna cosa a l’aula i obro la porta per demanar ajuda, és possible que ningú m’escolti, no és el mateix que una escola concentrada en un edifici, amb espais comuns i un passadís ple de portes (i de docents que poden acudir a oferir auxili)», reflexiona un professor. Docents que han treballat o treballen en centres en barracons apunten també que aquests necessiten més manteniment. «Tot és més fràgil», incideixen, remarcant que depèn molt dels anys que tingui el barracó en qüestió. «En un barracó que porti 10 anys són habituals les goteres, els problemes amb les finestres, amb les persianes... Tot és més de nyigui nyogui. Les parets de xapa no són igual de fortes per aguantar les pantalles, per exemple», relata un docent. Quant a la climatització, els barracons nous solen tenir aire condicionat –qüestió gairebé de vida o mort a l’estiu–, però a l’hivern «són una nevera a primera hora». «En una calefacció central, tu pots programar la temperatura i que quan arribes a les vuit del matí l’edifici està calent, però en un barracó, no. Arribes i a primera hora està congelat i fins que la bomba de calor comença a escalfar passa una estona», prossegueix un docent, que cita també el fang i els mosquits.

¿Com és ensenyar en un barracó escolar?: l’eterna sensació de provisionalitat

Les escoles no poden dissenyar projectes a mitjà i llarg termini i han d’esquivar problemes com goteres, fred a l’hivern i falta d’espais compartits

El més llegit