L’assalt al Banc Central: entre la calamitat i l’esperpent

Va ser, entre les moltes coses que va ser, un esperpent. A la seu del Banc Central a la Rambla de Barcelona, tocant a la plaça de Catalunya, hi havia 263 ostatges en mans d’una insospitada banda de delinqüents. ¿Era terrorisme o un simple robatori? El Govern espanyol s’inclinava per la primera opció. Era l’any 1981, el dia 23 de maig, i feia tres mesos de l’intent de cop al Congrés. 23 de febrer, 23 de maig: no podia ser casualitat. El clima no ajudava: la democràcia no estava consolidada i al carrer la violència creixia. ETA matava, els GRAPO mataven, les forces d’ultradreta sotjaven. La gent tenia por i la por, en aquell moment, es concentrava al Banc Central. Molts pensaven que l’Estat estava en escac. Llavors truca el Jaume. El Jaume, com molts, truca al Banc Central i aconsegueix comunicar-se com si fos un dia normal però amb 263 ostatges. Mil policies fora, vigilant l’edifici. L’home demana per un ostatge, i quan s’hi posa li pregunta... si té el pressupost de les obres. Com si no passés res. Com si fos un dia normal. Com si l’ostatge fos a casa seva. El Jaume li recorda que és urgent. L’ostatge, que segurament no dona crèdit, s’enfada i li diu: «Com vols que me n’encarregui si soc aquí...» Una democràcia fràgil ¿Per què no es va fer cas de la recomanació dels geos de tallar les línies i deixar-ne només una per a la negociació? Només es pot especular: perquè tothom estava histèric. Perquè molt pocs pensaven amb claredat. El grup liderat per l’almerienc José Juan Martínez Gómez, un vell conegut de la policia, havia entrat al banc poc després de les nou. Després, a través d’una nota deixada en una cabina telefònica, havien fet saber a les autoritats que tenien 72 hores per alliberar Tejero i tres militars més empresonats pel 23-F, així com per disposar dos avions per portar-los a tots, colpistes i atracadors, a l’Argentina. «Visca Espanya», acabaven dient. En aquell moment semblava això. Un espeternec del 23-F. «Era un temps en què es pensava que podia passar qualsevol cosa», diu Mar Padilla, periodista i autora d’‘Asalto al Banco Central’ (Libros del K.O.), on reconstrueix el que va passar aquell 23 de maig a base d’entrevistes amb els implicats, des de Martínez Gómez fins a integrants dels serveis secrets de l’època. I sí: els equilibris socials eren fràgils, els polítics també, i l’espanyola semblava una democràcia fàcil de desestabilitzar. Segons Padilla, els assaltants se’n van aprofitar. «Que en essència era un robatori, això és segur. I no em sembla descartable que tinguessin el suport d’un grup de desestabilització, bé de les forces de seguretat, bé de la ultradreta. Algú dient: ‘Ja que hi sou, desestabilitzarem la democràcia’. Això no ho descarto». Era un grup de petits delinqüents que havien planejat l’assalt en un bar de la Barceloneta. Un grup tan inexpert com per creure que una broca els franquejaria la sortida a través dels murs del banc. I tot i així, ho van fer. Van posar en perill la democràcia. Ramona «la del gat» La nota convenç el Govern que l’ocupació del banc és obra de guàrdies civils. El general Pajuelo, llavors comandant de la Guàrdia Civil a Catalunya, truca al banc i pregunta pel capità Sánchez-Valiente, suposadament implicat en el 23-F i desaparegut des d’aleshores; està convençut que és al banc. El líder de la banda, Martínez Gómez –àlies el Rubio, àlies Número uno–, no ho desmenteix. El telèfon de la seu bancària és utilitzat amb assiduïtat: un ostatge truca a una dona anomenada Ramona a Morata de Jalón, Ramona «la del gat», però es confon i acaba parlant amb una tal Loli. Però ni la broca per foradar el mur de pedra ni les trucades delirants des de les terminals de l’entitat igualen el despropòsit del director de la policia i el delegat del Govern quan prenen la decisió d’entrar al banc. Res hauria sigut més fàcil per als assaltants, si realment haguessin tingut motius polítics, que deixar anar els altres i quedar-se amb ells. Al llibre, el Rubio continua afirmant que l’objectiu de l’assalt era treure del banc uns papers relacionats amb el 23-F –un encàrrec–, «però és la teoria a què menys crèdit dono», diu Padilla. Continua sent, 43 anys després, un món de teories el de l’assalt al Banc Central. «Les teories de la conspiració són una cosa que mai es dilueix, siguin sobre l’assassinat de Kennedy, siguin sobre l’arribada a la Lluna o siguin sobre l’assalt al Banc Central. Són molt del nostre temps». Dies després, el Govern va donar per fet que els assaltants no tenien motius polítics, i llavors els va qualificar de «banda de xoriços, macarres i anarquistes» (general Aramburu, director de la Guàrdia Civil), però la veritat és que aquests macarres van aconseguir que es considerés la possibilitat de dissoldre la Guàrdia Civil. Res reflecteix millor l’abisme entre el que estaven fent el Rubio i la seva banda i el que fora creien que estaven fent, que la frase que li etziba un policia al cervell de l’assalt quan, alliberat ja el banc, el veu amb les mans recolzades contra una tanqueta de la Guàrdia Civil, vigilat per dos inspectors de la Brigada Antiterrorista: «Cony, José Juan, què fas aquí. La que has muntat».

El més llegit