Joves i Ramadà: entre la convicció, l’obligació i la desobediència

Des del 21 de març fins al 21 d’abril, els musulmans d’arreu del món estan celebrant el Ramadà. És el mes sagrat en la religió islàmica, el novè del calendari alcorànic, quan, a més de dejunar de sol a sol (no poden menjar ni beure aigua fins a la nit), s’intensifiquen les oracions i els creients inicien una etapa d’introspecció. Segons les dades de la comissió islàmica, hi ha mig milió de musulmans a Catalunya, la comunitat d’Espanya amb més practicants. Segons un sondeig del 2020 de la Generalitat, suposen el 4,3% de la població catalana (el 2014 eren el 7,3%) i disposen de 290 mesquites, lluny de les 6.000 esglésies catòliques o 800 evangèliques. ¿Com el viuen els joves de famílies musulmanes? Molts segueixen aquesta tradició perquè hi creuen. «Per a mi és un acte molt íntim de reflexió amb mi mateix, de plantejar canvis per ser millor persona», explica Saber Lech-hab, un noi de 25 anys. D’altres no el practiquen, perquè no els ve de gust o perquè no es consideren creients. I també n’hi ha una part que assenyalen que hi ha joves que el fan obligats. «No tens cap altra opció», lamenta Sukaina Fares, de 30 anys. Lech-hab va començar a voler fer el Ramadà des de petit. «Recordo que tenia 9 o 10 anys i que els meus pares no em deixaven, però, com que és una cosa que veus des de petit, també hi vols participar, i feia que m’esperava una hores per menjar, recorda. «Durant aquells dies del Ramadà prometia que no em barallaria amb la meva germana, que no m’enfadaria» segueix, però quan realment va començar a fer dejunis, a no menjar i a no beure, va ser en l’adolescència, als 15 anys. «El vaig fer per convicció, per fe. Soc musulmà i quan vas madurant li dones més sentit», diu. Introspecció íntima El noi, de Mollet del Vallès, explica que per a ell es tracta d’una celebració molt íntima, que no només té a veure amb el dejuni, sinó amb un procés d’introspecció que dura un mes. «Va de ser auster, de viure amb poc. L’alegria de la celebració és quan es pon el sol i t’ajuntes amb la teva família per a l’‘iftar’, l’àpat nocturn», explica. Parla amb EL PERIÓDICO dues hores abans de trencar el dejuni, que a mesura que passen els anys, diu, «es fa més suportable». Explica que compleix les cinc pregàries diàries, que durant aquest mes són específiques de la celebració, i cada nit, passades les nou de la nit, assisteix a la mesquita si la feina l’hi permet. Aquesta és la realitat, probablement, majoritària en molts joves musulmans nascuts o criats a Catalunya. «Fer o no el Ramadà és una decisió individual. Tinc amics de pares musulmans que no el fan i no passa absolutament res. I tinc amics que sí que continuen amb la fe de la seva família», segueix. Però això no passa a totes les cases. «Hi ha molts joves a Catalunya que han de fer el Ramadà en contra de la seva voluntat. No els forcen violentament, però això passa, i molt més sovint del que es pot pensar», explica Sukaina Fares, jove atea d’origen marroquí i activista antiracista. Menjar d’amagat Aquest és el seu cas. Ella va començar el Ramadà amb la primera menstruació, una norma no escrita que algunes famílies assumeixen com a tradició, tot i que en cap text islàmic diu quan s’ha de començar aquest ritu. «Al principi ho feia com una cosa que em tocava, sense més ni més. Però, quan van anar passant els anys, vaig començar a dubtar i els meus pares van veure que aquests dubtes eren constants tot l’any. Així que durant el mes de Ramadà la persecució i el control s’agreugen per veure si compleixes o no», explica Fares. «Recordo que les meves amigues de l’institut demanaven als seus pares un altre entrepà, o un de més gran, perquè jo pogués menjar. I em tancava al lavabo o a la biblioteca per menjar-me’ls i beure aigua», recorda Fares. «És un doble problema, perquè no ho pots fer en públic: hi ha una espècie de policia de la moral a cada barri, en cada comunitat, que se n’acaba assabentant tot i que els teus pares no ho vegin. Són com càmeres de videovigilància de 24 hores», es queixa. Alguna vegada els seus pares se’n van adonar. «Em vaig menjar moltes bronques quan veien que a l’hora de l’‘iftar’ no tenia gana». Però diu que el seu no és un cas aïllat. «Hi ha moltíssima gent en aquesta situació, patint amb l’alè quan arriba a casa. A moltes companyes i amigues els ha passat el mateix. I alguns continuen fingint avui, quan ja no viuen a casa dels seus pares, van i els diuen que sí que el fan», assenyala. Ella no ho pot fer, perquè la tensió amb la seva família va arribar a tal extrem que se’n va anar de casa als 16 anys. «El problema és que nosaltres no podem escollir ser musulmans: ho heretem. De l’islam no es pot apostatar», insisteix. Una realitat que també corrobora l’activista Mimut Hamido. «Per a mi el més greu passa amb els nens: no podem tenir alumnes a les aules que no mengen ni beuen, esgotats, o que s’absenten de classe aquells dies. Recordo que la meva mare m’aixecava a les tres del matí per menjar abans que sortís el sol... no rendeixes igual», assenyala. Racisme i identitat Per a Lech-hab i també per a gran part de la comunitat islàmica a Catalunya, cap família hauria d’obligar els seus fills a complir aquesta tradició religiosa. «És evident que no hi pot haver imposició, de cap tipus», insisteix. És el seu cas, i el del seu entorn més estret. Fares planteja una reflexió per als joves de la seva generació. «Per mi, aquestes actituds d’obligar a complir les tradicions són semblants al feixisme. És la resposta al racisme: els joves tenim un problema identitari i el racisme que vivim a Occident ens fa abraçar aquesta identitat, que confonem amb la religió».

Joves i Ramadà: entre la convicció, l’obligació i la desobediència

Dos joves de famílies musulmanes expliquen la seva experiència amb el mes sagrat de l’islam, que acaba el 21 d’abril

«Jo menjava d’amagat», relata una noia de 30 anys

El més llegit