Israel, de país deficitari en aigua a país exportador

A l’hivern del 2008, Israel afrontava un desastre hídric. El cicle de la sequera, iniciada el 2005, arribava al seu auge i amenaçava de causar danys irreparables al mar de Galilea, la reserva aqüífera més gran del país hebreu (situada a 200 metres sota el nivell del mar i un lloc històric per la seva importància bíblica). Aquell quadro dramàtic era el resultat no només de l’escassetat de pluges, sinó també de la sobreexplotació per part de l’agricultura de regadiu i dels transvasaments il·legals. Va ser llavors quan l’Autoritat de l’Aigua, una agència interministerial fundada el 2007, va intervenir en l’assumpte. El primer que va fer va ser impulsar una campanya nacional per conscienciar la població que, en un país amb la meitat del territori cobert per desert i amb la demografia en ple auge, l’aigua dolça era un bé que calia conservar, reutilitzar i fins i tot produir. Així, funcionaris de l’Autoritat de l’Aigua es van reunir amb camperols i van participar en campanyes porta a porta per convèncer els ciutadans que es fessin dutxes més curtes. En paral·lel, el país va posar els fonaments d’un sistema hídric únic al món que se sustenta sobre tres pilars: ús d’aigua regenerada, producció massiva d’aigua dessalinitzada i inversió a llarg termini per construir una complexa i extensa xarxa de canonades que inclou tot el país i permet portar l’aigua allà on és més necessària. Es tracta d’un sistema que, com van escriure l’any passat quatre científics de la Universitat Hebrea de Jerusalem, «essencialment converteix el país en una única conca des del punt de vista de la gestió de l’aigua». Un exemple d’èxit Aquest sistema integrat ha proporcionat a Israel resultats espectaculars que alguns analistes consideren estratègics fins i tot per a la seva política exterior amb les nacions àrabs. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ho va esmentar recentment com un exemple d’èxit. «Israel ha aconseguit adaptar-se al seu clima àrid, a la seva escassetat de recursos hídrics i a la incertesa climàtica. El seu consum d’aigua per càpita és entre els més baixos dels països de l’OCDE (138 metres cúbics per càpita comparat amb 691 metres cúbics) i és el màxim usuari d’aigua regenerada per a usos agrícoles de l’OCDE: més del 87% de les aigües depurades es reutilitza per a l’agricultura», diu un recent informe de l’organisme . Després d’una sèrie d’experiments fallits per induir pluja per mitjà del bombardeig de núvols amb iodur de plata, una polèmica tècnica que es fa a la Xina per netejar l’atmosfera i que es va provar durant algun temps a les illes Canàries [ER3] , el país va apostar per la dessalinització. Des del 2005 ha construït cinc grans plantes dessaladores d’aigua de mar que van ser erigides a la vora del Mediterrani. Avui proveeixen el país del 40% de les seves necessitats d’aigua dolça. Un 85% d’aquest aigua dessalinitzada s’utilitza per al subministrament de llars. La dessalinització, un procés que ja porten a terme, en menor escala, centenars de plantes repartides pel Mediterrani espanyol i les Canàries, no és una bicoca. Requereix un alt ús d’energia per transformar –en general utilitzant el procés d’osmosi inversa– aigua salada en potable, una opció que planteja serioses incongruències en la nostra era de retallada d’emissions de CO2. No obstant, l’eficiència energètica ha millorat molt en els últims anys i, en el cas d’Israel, la dessalinització forma part d’una estratègia més gran que pretén dotar de resiliència el país davant els pitjors escenaris de l’escalfament global. També li serveix per emprendre una gradual diplomàcia de l’aigua que ha donat fruits concrets. El novembre de l’any passat, durant la 27a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP27), Israel, Jordània i els Emirats Àrabs Units van firmar un acord per intercanviar aigua dessalinitzada per energia elèctrica d’origen solar. El pacte preveu que Israel subministri 200 milions de metres cúbics d’aigua dessalinitzada a Jordània i, a canvi, rebi 600 megawatts (MW) de les seves granges solars. L’última gran fita del seu pla hídric va ser impulsada al desembre. Just quan a Catalunya s’especulava amb la possibilitat de buidar el pantà de Sau per evitar que les seves pírriques reserves es fessin malbé, Israel va inaugurar una canonada que aporta l’excedent d’aigua dessalinitzada al mar de Galilea. És la primera vegada al món que s’utilitza aigua dessalinitzada per omplir un llac d’aigua dolça. Aquesta iniciativa, que vol preservar la reserva estratègica d’aigua dolça, ha suscitat crítiques pel seu alt cost (una inversió de més 200 milions de dòlars). No obstant, els gestors de l’Autoritat de l’Aigua ho tenen clar. «Israel demostra que està liderant amb fórmules innovadores i amb una planificació creativa la lluita contra el canvi climàtic», va dir el director Yehezkel Lifshitz mentre el flux de l’aigua mediterrània dessalada era transvasat al llac.

Israel, de país deficitari en aigua a país exportador

L’Estat hebreu va viure una dura sequera entre 2005 i 2008 que li va servir per establir les bases d’un pla estratègic de gestió de l’aigua, considerat un model d’èxit per l’OCDE

El més llegit