Els presos violents, als psicòlegs de Quatre Camins: «Burxeu en la ferida»

A la presó, els penats pels delictes més violents es queden tancats amb la seva culpa. Una càrrega massa pesada que molts opten per guardar en algun calaix del cervell i no obrir-lo més. I sense acceptar el que significa haver matat, o haver acoltellat, el risc de reincidir després de tornar al carrer es multiplica. Això és el que miren d’evitar amb la seva tasca els educadors i els psicòlegs de la presó enfrontant cada pres amb el mal que ha causat, tot i que es neguin a mirar-lo. El reconeixement «El que feu és burxar en la ferida», deixa anar a aquests professionals, encertadament, un dels interns de la presó de Quatre Camins (la Roca del Vallès) durant la sessió d’un programa per evitar la reincidència de criminals violents, a la qual ha assistit EL PERIÓDICO. En la trobada, impartida al punt del racó més blindat del centre penitenciari, els reus estan asseguts en semicercle davant el Javi, educador, i la Samantha, psicòloga. Alguns volen parlar i s’asseuen a prop d’ells i d’altres, que abaixen la mirada i juguen amb les potes de la cadira, se’n col·loquen lluny i desitgen no ser vistos, impregnats de la mateixa incomoditat que havien de sentir d’adolescents a l’escola. «Venen perquè això els ajuda a rebre permisos penitenciaris però, en molts casos, acaben obrint-se més del que pensaven», remarquen els professionals. «I els costa», remarquen, «perquè no saben com expressar el que senten». Per aconseguir que s’obrin realment hi ha les sessions individuals amb la Samantha en un espai anomenat ‘Chill out’, decorat pels mateixos reus i que no sembla un tros més de presó. «Com que saben que ningú els veu, poden plorar. I gairebé tots ho fan», diu. L’objectiu real d’aquests programes és evitar que hi hagi més víctimes en el futur. I les dades demostren que funcionen: la taxa de reincidència s’ha reduït del 40% al 20% en els últims 20 anys. «Treballem en cinc fases diferents: reconeixement, penediment, perdó, reparació i autoperdó», sintetitza el Javi. És a dir, els interns primer han de començar per admetre que són responsables dels seus actes en lloc de presentar-se a si mateixos com a víctimes d’una situació davant la qual no van tenir cap altra sortida: sí que la tenien, podien marxar, podien adonar-se que en aquell instant estaven sent controlats per «emocions» com «la ràbia» o la «por» i que, en el futur, si aquestes apareixen de nou quan estiguin una altra vegada al carrer, i són capaços de reconèixer-les i d’acceptar el mal que poden provocar, tindran l’opció d’anar-se’n en lloc d’atacar. El Taoufik, un marroquí de 38 anys que compleix tres anys de condemna per apunyalar un altre home, assegura que a la presó ha après a analitzar-se, a descobrir que pot perdre el control. «Abans pensava que dominava les situacions, ara sé que no», admet. Agustín Benitez, de 35 anys, després de sis anys en una cel·la que ha omplert de llibres, va començar el programa creient que seria una pèrdua de temps. I no. Aquest ha sigut el seu aprenentatge, raona, que té «massa prejudicis». El penediment Després d’admetre que són responsables dels seus actes, toca empatitzar amb la víctima. «Sembreu zitzània, això fa mal», els recrimina un altre dels presos quan s’aborda aquesta part, que inevitablement implica que assumeixin el mal que han deixat. La Samantha i el Javi responen a l’intern amb un somriure, sense negar-ho, i completen aquesta acusació proposant una altra manera de veure la tasca d’aquests treballadors –la majoria dones– que no miren els autors dels delictes més greus com a dimonis sinó com un fracàs compartit: «Tots som com un moble ple de calaixos i aquí aprenem a obrir-los tots i a netejar-los abans de tancar-los de nou». Un reu d’esquena ampla i cabell recollit en una cua que deixa al descobert mig clatell rapat llegeix al final de la classe una carta que ha escrit a la mare del noi que va assassinar. Abans de compartir-la, assenyala que el dia que va treure una vida va creure erròniament que havia d’impedir a qualsevol preu que algú que no era del seu barri «hagués vingut a vacil·lar-lo». L’escrit, que silencia de cop la sala, mai s'enviarà per correu: «Moltes vegades penso en vostè, que és la mare, i em cau el món a sobre. Ja que jo també soc pare, i llavors em poso a pensar en el meu fill. I que fos jo el que està en la situació en què està vostè. Penso que no sé si seria capaç de superar-ho. Sento molt haver-li causat aquest dolor tan profund. Si pogués tornar enrere, jo tornaria a aquell dia i me n’aniria d’aquell lloc, perquè el seu fill seguís aquí amb nosaltres». La culpa El Luis és l’únic agressor sexual que accedeix a parlar amb aquest diari. Però demana que s’oculti el seu nom real –que no és Luis– i que no s’aclareixi en què va consistir el delicte continuat que va perpetrar contra una menor i que el manté entre reixes des del 2017 perquè, tot i que no va arribar a utilitzar la violència, el seu és el pecat «més estigmatitzat». Per sobre d’una barba blanca de druida, en surten dos ulls intel·ligents que adverteixen que el Luis és algú cultivat, i per la calma amb què s’explica, també reflexiu. «No tornaré a fer mal a ningú perquè ara soc conscient del que vaig fer. Cada vegada que veig a les notícies un delicte sexual se’m regira l’estómac. A més, ara sé com he d’evitar les situacions de risc que torni a reincidir i tinc el meu entorn, sobretot la meva dona, que em dona suport i també està atenta». El David és l’educador que tracta els presos per delictes sexuals i, sense voler pontificar sobre aquest tema, opina que, mentre que entre els delinqüents violents abunden les vides desestructurades, entre els violadors hi ha de tot. «La sexualitat està en el centre, és l’eix de la roda, i si està malament, afecta la resta de l’estructura», raona, abans d’assenyalar que molts dels agressors tenien una família i una feina normals. El David sap que tracta amb els autors dels delictes que més rebuig generen i admet que també ell ha de superar la repulsió que sent al llegir les declaracions de les seves víctimes. Però el que és cert, raona, és que molts no han rebut mai ajuda psicològica, ni han pogut expressar mai la seva pena, i això pot canviar les coses. Només un 5% dels delinqüents sexuals torna a actuar al sortir de la presó. Al final del procés a què els sotmeten els ‘burxadors’, hi ha l’«autoperdó», perdonar-se a un mateix. «Llavors els donem eines perquè puguin posar el cap al coixí cada nit i dormir», conclou el Javi. És la part més difícil. «Faria el que fos, si pogués, perquè la víctima estigués millor, però no puc», assegura el Luis. «I si no superes la culpa, continuaràs fent mal a la gent que encara t’estima», conclou.

Els presos violents, als psicòlegs de Quatre Camins: «Burxeu en la ferida»

EL PERIÓDICO accedeix a la presó de Quatre Camins a una sessió d’un programa per evitar la reincidència de criminals perillosos

El més llegit