Nens tirans, manipuladors i desafiadors: quan casa teva es converteix en un infern

Nens que tiren a terra les mandonguilles que ha cuinat la seva àvia. Nenes que munten una batalla campal perquè es neguen a banyar-se. Nens que es transformen en gremlins si els treus l’iPad. Nenes que insulten quan no aconsegueixen el que volen. Nens que posen en escac i mat els seus pares i els terroritzen. Els problemes greus de conducta no són patrimoni exclusiu dels adolescents i preadolescents. Convençut que molts pares i mares «només volen la felicitat dels seus fills i els eduquen en un món Disney malgrat que la vida és ‘Walking Dead’», el professor de secundària i divulgador Francisco Castaño fa anys que veu com la seva consulta d’orientació familiar s’omple de pares i mares de nens de 5 i 6 anys que, literalment, no poden amb els seus fills. «Les criatures s’empoderen i esdevenen tirans, manipuladors i desafiadors davant la impotència dels seus pares», alerta Castaño. El resultat: famílies desesperades i atrapades en una espiral de crits, rebequeries, baralles i frustració. «Deixa’l, ja xocarà» és el consell (de cunyat) que reben molts d’aquests pares, superats, que ja només confien que el pas del temps, efectivament, farà créixer i madurar els seus fills. No obstant, els problemes de conducta ni desapareixen ni se solucionen amb l’edat. Al contrari, creixen. «Cal buscar ajuda al més aviat possible. No és el mateix una rebequeria d’un nen de 6 anys que la d’un de 16. En els dos casos l’origen és el mateix: el nen no sap acceptar un no», sentencia l’orientador, autor de ‘Tu mejor versión como padre. Comprender a tu hijo para educarlo mejor’ (Plataforma Actual). Els enutjos desproporcionats poden acabar fins i tot en violència severa. Segons fonts de la Direcció General de Justícia Juvenil, a Catalunya, la majoria de delictes greus que cometen els menors de 14 anys estan relacionats amb la violència sexual i la violència contra els pares. Cada any, a Espanya, s’obren més de 4.000 expedients a joves per violència filioparental, que no són baralles puntuals, sinó conductes reiterades de violència física o psicològica dirigida dels fills o filles als progenitors o tutors. La Fundació Amigo recorda que només es denuncien els casos més greus (entre un 10% i un 15% del total) i que el 2020 es van obrir 4.699 expedients per violència filioparental. «No es pot permetre la violència», remarca Castaño. «Si els nens aprenen a aconseguir les coses a les males, la violència comença a casa i continuarà a fora», afegeix el divulgador, que també transmet un missatge d’esperança: «Tot comportament s’educa». Això sí, l’educació a casa és un treball ardu, llarg, complex i a temps complet. Comença des que el nadó neix i té dos eixos fonamentals: fermesa i carinyo. Molts pares estan convençuts que els seus fills tenen una única missió a la vida: ser feliços. Però ¿què és ser feliç?, es pregunta irònicament Castaño, que insisteix en la importància d’educar els nostres fills tenint en compte que patir forma part de la vida i que de vegades les coses no surten com volem (i cal assumir-ho i acceptar-ho). «Els impedim sentir emocions com la tristesa i la preocupació perquè no volem que se sentin malament. Però d’aquesta manera no els ajudem. Si els traiem totes les pedres del camí i no els donem estratègies, quan els passi alguna cosa i no ho puguem solucionar nosaltres, ells no ho sabran superar i es frustraran», adverteix. «No poden tenir tot el que volen. De petits et demanen una joguina però, de grans, una moto de 2.000 euros. I els és igual si la situació econòmica de la família és precària. No raonen, només volen tenir el que desitgen», adverteix. La sobreprotecció genera incapacitat de gestionar la frustració dels joves, que acaben reaccionant violentament, trencant coses i insultant. «El problema és que, per veure els nostres fills feliços, els facilitem el que volen, ja siguin llaminadures, anar a dormir més tard o comprar-los una joguina. Llavors creuen que cada vegada tenen més drets. El deure dels pares és vetllar per ells, acompanyar-los, alimentar-los i educar-los. Però no han de complir tots els seus desitjos». Castaño està convençut que una gran part dels problemes actuals dels adolescents responen a un buit educacional. L’esquerdada salut mental infantil (un de cada set joves de Catalunya pateix problemes psicològics) no és normal. «Aquests nens s’haurien d’estar menjant el món i mira com estem», afegeix. Com a recepta d’urgència, el professor recorda la importància del llenguatge i demana a les famílies que fugin de les etiquetes. «Ets dolent» és una frase que s’ha de substituir per «avui t’has portat malament». El mateix passa amb «no estudies mai», molt més perjudicial que «avui no has estudiat». Millorar la relació a casa implica ensenyar els fills a gestionar les emocions, a recuperar l’autoritat, a fomentar la comunicació, a establir límits clars i a no enfadar-se quan s’apliquin conseqüències (no pas càstigs) en el moment en què s’hagin saltat una norma.

Nens tirans, manipuladors i desafiadors: quan casa teva es converteix en un infern

«Cada vegada veig més pares i mares desesperats perquè no poden amb els seus fills, de només 5 o 6 anys. Les dificultats no passen amb l’edat, sinó que creixen», alerta el professor i orientador Francisco Castaño

El més llegit