Una afectada per l’amiant: «La meva família el porta a les venes i jo encara convisc amb ell»

Quan Joaquín Nogués surt a fer un tomb, compta centenars de milers d’estructures d’amiant que envolten tota mena d’edificis. «És el que té viure a Badia del Vallès. Aquí, gairebé tot està fabricat amb amiant. Així seguim fins que no l’acabin d’eliminar», es resigna. Li passa una cosa semblant a Montse Parera cada vegada que puja a la terrassa del seu pis del Poblenou (Barcelona): el primer que veu és una gran nau industrial recoberta d’amiant que l’obliga a recordar la seva tragèdia familiar, lligada a aquest material. La normalitat diària de Nogués i Parera és només un exemple del que viuen cada dia milers de persones que fa dècades que estan envoltades d’amiant. El Govern ha presentat aquesta setmana un pla per resoldre el problema i eliminar els més de 4 milions de tones que encara queden a Catalunya. Però a aquests dos veïns ja no els valen els anuncis ni els discursos a so de bombo i platerets: volen veure com l’amiant, que s’ha convertit en una de les seves principals preocupacions, desapareix definitivament de les seves vides. Trauma industrial Parera (71 anys) ha viscut sempre al barri del Poblenou i la seva vida ha anat fatalment unida a aquest material: «El meu pare, el meu avi i les meves germanes treballaven a Macosa l’inhalaven cada dia». Macosa és l’empresa de construcció enla qual es va manipular amiant durant anys. Avui encara no oblida la duresa de la fàbrica: «Era molt traumàtic per a tothom, sempre venien emprenyats de la feina, ningú ho passava bé allà dins». I a sobre, cobraven poc, retreu. El seu pare, que va començar a l’empresa als 10 anys, va morir de càncer de pròstata el 2001: «Ningú ens ho va dir oficialment, però és evident que el seu cos estava infestat de microfibres d’amiant». Parera no en té cap dubte: «Segur que l’hi va causar el contacte diari amb aquest maleït material que encara no s’ha erradicat del tot al barri». «La meva família porta l’amiant a la sang», ironitza. Capa de pintura Més de 20 anys després de la mort del seu pare, Parera encara ha de conviure diàriament amb aquesta substància. Davant la seva casa del carrer de Pallars (cantonada amb Fluvià), hi ha una nau industrial recoberta d’amiant. Ara l’han repintat, «suposadament per encapsular-lo», però el material segueix allà. El preocupa perquè l’edifici està a 50 metres d’una escola: «L’únic que volem és que l’eliminin». Diversos veïns van seguir atentament el procés d’encapsulat i tenen dubtes sobre si va aconseguir la màxima seguretat. No obstant, no volen mirar cap enrere: el seu únic desig és que el retirin del tot. O si fa falta, que s’enderroqui la nau sencera, com s’ha especulat al seu carrer. La nau industrial és dels anys 80. En aquell temps pertanyia a l’empresa Norma Comics. Ara s’utilitza com a centre esportiu. Per dins, el sostre també és d’uralita. «Jo, a la meva edat, no em preocupo, però hi ha més veïns i no poden seguir així, s’ha d’acabar la feina que han deixat a mitges», critica. En els últims anys, bona part de l’amiant del barri s’ha eliminat. Però alguns veïns, com els dels carrers de Pallars i Fluvià, encara el contemplen dia rere dia. A Badia del Vallès les coses són diferents. Joaquín Nogués, membre de l’associació de veïns, té 65 anys i va aterrar a Badia amb 17: «La ciutat es va construir tota alhora, per la qual cosa l’amiant es degradarà en el mateix moment». És per tot arreu: teules, tubs, balcons, façanes. La situació és semblant a la que es viu s Cerdanyola del Vallès, on també hi ha diversos veïns mobilitzats per erradicar l’amiant, que també omple la ciutat. Conferència del doctor A Badia, l’Administració ja ha decidit què substituirà l’amiant a les teulades, una planificació que ha demorat la retirada del material. A partir de les pròximes setmanes, es començarà a parlar amb els veïns per explicar-los com serà un procés que començarà amb l’encapsulament. Confien que arrenqui aquest any. El següent pas serà eliminar-lo definitivament: «És molt necessari, però que ho facin al més ràpid possible, sisplau», reclama. Tots esperen que els temps de la política i la burocràcia no interrompin més l’operació. «Al principi de viure a Badia, no era conscient del que passava, però un dia, un doctor ens va fer una xerrada i ens en vam adonar». Els va explicar que aquest material es comença a degradar al cap d’uns 40 anys i que és en aquest punt quan és més perjudicial per a la salut. Aquestes quatre dècades aproximades es compleixen ara, per la qual cosa aquests veïns no volen esperar a l’any 2032, quan la Unió Europea exigeix el final total de l’amiant. El pla específic per a Badia el va anunciar el president Pere Aragonès fa ja un fa més d’un any in situ. I al municipi no s’obliden del que se’ls va assegurar aquell dia. «És una obra molt gran, només a Badia n’hi ha milers de tones, però s’ha de fer ja. Si no, la gent tornarà a dir i a dubtar de les promeses», adverteix Nogués, que coneix bé els seus conciutadans. Té clara una cosa: cada dia que passa amb amiant als edificis, suposa una derrota per als veïns.

Una afectada per l’amiant: «La meva família el porta a les venes i jo encara convisc amb ell»

Els afectats per aquest material exigeixen que els resultats del pla d’erradicació arribin al més aviat possible

El més llegit