La falta de pautes clares propicia que víctimes i agressors sexuals continuïn compartint aula

Va passar al centre comercial Màgic de Badalona. Ha passat en una escola al Vendrell. Però no són casos aïllats. Les agressions sexuals entre menors d’edat que comparteixen escola, classes de música, entrenaments esportius o que van a un cau o esplai estan aflorant en els últims anys. Així ho corroboren a aquest diari experts d’atenció a víctimes i agressors, escoles i entitats socials, que reclamen normes escrites, més coordinació i acompanyament per tenir clar com procedir quan esclaten els casos. «Les escoles estem molt soles, no ens informen de res», es queixa Susanna Soler, exdirectora d’un institut de Sant Pere de Ribes que, explica, que cada any ha hagut d’assistir a almenys un judici per casos de violència patida pel seu alumnat. A Badalona l’escola va trigar tres mesos a assabentar-se del que havia passat i l’ambient a l’entorn escolar és ja irrespirable. No és estrany que els agressors i les víctimes es retrobin al centre educatiu o a l’espai de les extraescolars. Una situació habitual és que l’agressor sigui un líder a l’aula i la classe es posicioni en contra de l’agredida. «Sovint diuen que s’ho està inventant, que no deu haver sigut per a tant... Això afecta molt negativament la víctima i la seva recuperació. Si no hi fem res, si esperem a la sentència o que arribi el final de curs... ja ens estem posicionant», explica Anna Fábregas, cap de l’Equip d’Atenció a les Violències cap a la Infància i l’Adolescència (EMMA) de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Variabilitat territorial Fábregas i el seu equip atenen els nens que han patit violència sexual a la ciutat de Barcelona. L’any passat van acompanyar 341 víctimes. En el 32% dels casos els agressors també eren menors d’edat. «Quan l’agressió s’ha produït a l’entorn escolar o en activitats d’oci ho notifiquem al Consorci d’Educació de Barcelona», explica Mireia Forner, psicòloga de la unitat. Per llei, estan obligats a traslladar-ho a la Fiscalia de Menors, però consideren que és de sentit comú alertar les institucions educatives per manejar les situacions que es produeixen posteriorment, tenint en compte que l’escola necessita respostes immediates. «A la meva zona no tenim aquesta sort. Truques al centre de salut mental infantil per saber una mica com va el cas i treballar conjuntament i et diuen que no et poden explicar res; això no és coordinació. Anem rascant de la família si hi vol col·laborar, però no és manera de treballar ni de seguir els casos. No pot ser que l’escola hagi d’informar tothom però després a nosaltres no ens informi ningú: ni Mossos, ni la fiscalia, ni el sistema sanitari», es queixa l’exdirectora d’institut Susanna Soler. Descoordinació Aquesta descoordinació existeix en els dos sentits, segons l’exdirectora. «De vegades teníem alumnes expulsats d’instituts d’altres municipis que acabaven venint al nostre. Evidentment, saps que ha passat alguna cosa, però ningú ens explica què. Així és impossible treballar. Ho acabem sabent perquè acudeixes a contactes, amistats o la mateixa família, però hem de pensar que davant el dret a la protecció hi ha el dret a la comunitat. Nosaltres podem ajudar també els psicòlegs que atenen els nois», insisteix Soler. «Això és revictimització: no pot ser que les famílies hagin d’anar peregrinant i explicant el mateix a diversos professionals. Necessitem una única porta d’accés», afegeix Forner. Una realitat que ha de canviar aquest any, amb la implantació d’un model escandinau que s’ha assajat a Tarragona. Aquí es veu una altra de les carències dels centres. «A les escoles no hi ha llocs per parlar amb els nens. Nosaltres habilitem la sala de la neteja, però no és la forma. Hem de tenir un lloc on treballar», assenyala Soler. Retrobament a l’aula Si l’escola s’assabenta del cas, arriba la segona decisió. ¿L’agressor ha de ser expulsat? La recomanació de les professionals d’EMMA és evitar qualsevol contacte, cosa que sovint no passa. «Les víctimes tenen records intrusius, ‘flashbacks’, malestar, ansietat... però de vegades no podem evitar que continuïn convivint perquè són els centres els que acaben decidint», explica Forner. «Els nens tornen a l’escola l’endemà i nosaltres no podem esperar. Hi ha qui opta per l’expulsió per intentar aïllar-los i que siguin a casa amb els pares, tot i que, clar, solen treballar i no poden estar amb ells. Hi ha qui decideix expulsar els agressors, tot i que no han infringit cap norma escolar, cosa que vulnera la normativa. El problema és que cada centre i cada territori fa una mica el que pot. I no ens ajuda ningú a decidir sobre aquests temes: ni inspecció ni ningú, estem molt sols», clama Soler. El que acaben fent molts centres, davant la falta de resposta dels seus superiors i dels serveis que atenen els menors, és fer una trucada de socors a les entitats socials. «Anem tots desesperats contactant amb la Fundació Vicky Bernadet», diu Soler. Una realitat que l’oenagé corrobora. «Els centres necessiten sentir que han fet la seva feina, que puguin plorar... Ens demanen ajuda per preparar reunions amb les famílies o decidir què fan quan la inspecció no els deixa canviar els nens d’escola i tots dos van al mateix centre. Els acompanyem per abordar els casos conjuntament», explica la psicòloga de l’entitat Pilar Polo, que diferencia entre extraescolars i escoles. «Els primers els poden expulsar, els segons no perquè l’educació és un dret i una obligació», afegeix. Pautes interdepartamentals Polo confirma que moltes escoles no es poden coordinar amb els equips especialitzats d’atenció a les víctimes. «Depèn de cada professional, i molts opten per aplicar el que diu la llei, que no els obliga a coordinar-se. Tot i que no és el que caldria fer», explica. Si bé és cert que l’entitat assumeix aquest rol d’acompanyament, demana que es realitzi des de mans expertes. «Educació ara no té capacitat per fer-ho, tot i que hauríem de disposar d’un servei d’atenció a tots els centres». Aquest dimarts el Govern ha admès que molt probablement, en el cas de Badalona, els protocols no es van activar correctament. Les expertes demanen mesures concretes que tinguin per objectiu la recuperació de les víctimes. «Necessitem protocols interdepartamentals que donin pautes clares als professionals sobre com abordar aquests casos de gestió molt complicada i delicada», reclama Forner. «El problema és que cada institució té el seu propi protocol, però hem de treballar en xarxa amb pautes comunes de forma interdepartamental», insisteix. També ho diuen fonts de la xarxa de Justícia Juvenil, que tracten els menors acusats: «Ho veiem diàriament, les escoles ens demanen a crits què han de fer». «Ens falten mitjans i mans. Psicòlegs, orientadors, mediadors», afegeix Soler des del món escolar. «Les escoles arriben una mica tard. Abans aquests casos de violència sexual entre menors eren més puntuals i ara estan apareixent més, també per la ciberviolència a través de les xarxes socials. De vegades hi ha centres que reaccionen ràpid, però d’altres s’escuden en el fet que encara no hi ha sentència... la gestió acaba depenent dels equips, per això necessitem normes molt clares que diguin el que s’ha de fer amb la mirada posada a protegir i ajudar la víctima», explica Fábregas. Les dues expertes insisteixen que l’escola no és l’únic entorn on s’ha de treballar. S’han de tenir en compte les activitats extraescolars i d’oci, on també es donen casos. «El lloc on es produeixen les agressions ha de gestionar pors, preocupacions... però també com els altres menors ho gestionen», diu Forner. «Els adolescents es posicionen i molt», explica Fábregas.

La falta de pautes clares propicia que víctimes i agressors sexuals continuïn compartint aula

Expertes de la Vall d’Hebron alerten que sovint els companys de les afectades es posicionen en contra seu

Els centres denuncien falta d’informació, coordinació i suport per gestionar els casos una vegada han esclatat

El més llegit