Quan el teu fill és l’últim de la classe a tenir mòbil: ¿què fem amb l'smartphone i els nens?

Una norma no escrita dicta que els nens i nenes, a l’arribar a 1r d’ESO, tinguin el seu propi mòbil. Per seguretat. Per autonomia. Per sociabilitat. Aquests són els tres arguments bàsics de les famílies per entregar un smartphone als seus fills i filles, que amb prou feines tenen 12 anys. A moltes llars, aquest esdeveniment –una cosa així com el pas cap a la maduresa– s’està avançat a finals de primària. Qui accedeix a secundària sense mòbil, té tots els números de convertir-se en l’últim de la classe a disposar d’un smartphone. No obstant, nedant a contracorrent, molts pares i mares s’hi resisteixen. Hi ha veus que demanen una regulació oficial per frenar l’accés precoç i sense control dels menors a la tecnologia, igual que passa amb altres àmbits, com el carnet de conduir, l’alcohol o les apostes. França ja ha fet un primer pas en aquest sentit. A aquesta lluita s’hi afegeixen alguns divulgadors experts en tecnologia. D’altres, però, no ho veuen factible i aposten per l’educació per combatre un fet irrefutable: la majoria dels joves no és que hi siguin addictes (això és una malaltia i s’ha de tractar), però sí que hi estan absolutament enganxats. «La tecnologia ens ha superat i ha arribat el moment que els poders públics protegeixin la salut pública i regulin l’ús de les pantalles entre els joves», assegura. Diego Hidalgo, autor d’‘Anestesiados’ «És el que hi ha» Les famílies que entreguen un mòbil als fills asseguren, resignades, que «no s’hi pot fer res» perquè els smartphones ja són poc menys que una extensió de les mans. «No podem ser tecnofòbics i allunyar els nostres fills d’una cosa que forma part de la seva realitat: abans, els joves passàvem hores parlant pel telèfon fix i ara ho fan pel mòbil», es podria resumir la tornada que repeteixen les famílies quan entreguen el dispositiu als seus fills. L’argument, no obstant, té trampa. «A diferència del que passava amb el telèfon fix, rere cada mòbil hi ha un exèrcit d’enginyers que treballen per a unes empreses que tenen interessos econòmics brutals i la seva missió en la vida és enganxar els clients, tinguin l’edat que tinguin, amb aplicacions i dispositius absolutament irresistibles». Amb aquesta duríssima frase, Diego Hidalgo, empresari francès, divulgador, pare de tres fills i autor de l’assaig ‘Anestesiados’, adverteix que la tecnologia no és tan neutra com sembla. Hidalgo remarca el «profund deteriorament» que l’abús de les pantalles i les aplicacions ha provocat en la salut física i mental dels joves, plasmat en centenars d’estudis científics. Segons la seva opinió, vivim una situació sense precedents. «La tecnologia ens ha superat i ha arribat el moment que els poders públics protegeixin la salut pública i regulin l’ús de pantalles entre els joves», assegura. «Ja està bé de considerar que és inevitable que el teu fill faci 12 anys i tingui un mòbil en propietat. M’hi nego» María Alonso, mare de dos fills de 14 i 11 anys L’exemple de França Hidalgo posa l’exemple del Parlament francès, que recentment ha demanat que l’edat mínima per accedir a les xarxes socials siguin els 15 anys. «La majoria de plataformes asseguren que estan vetades per als menors de 13 anys, però només és la teoria. La realitat és que qualsevol nen hi accedeix. Hi ha noiets de 10 i 11 anys massivament a TikTok. Hi ha nens de 8 anys que es passen hores veient vídeos i movent-se per la pantalla en menys de quatre segons. ¿Quin tipus d’atenció i concentració desenvoluparà en el futur?», alerta el divulgador. Famílies que s’hi resisteixen María Alonso, mare de dos estudiants de 14 i 11 anys escolaritzats a Madrid, es manté ferma en la decisió de no donar-los un mòbil. Per evitar la lògica por que el seu fill gran quedi aïllat, la María li permet fer servir un mòbil familiar –només a casa– per relacionar-se amb els amics. «La generació actual parla per Instagram. D'acord, el meu fill té un compte en aquesta xarxa social, però li controlo l'accés. No té un mòbil en propietat, al contrari que gairebé tots els seus amics. No em sembla de sentit comú donar-l’hi. Hi ha un risc clar d'addicció. Accedeixen a eines que no saben controlar. Per no parlar de la sobirania de les dades», argumenta. El fill petit de la María anirà l'any que ve a l'institut i ella ja ha contactat amb diversos pares i mares per dir-los que no estaran sols si decideixen –com ella– no donar-li un smartphone. «Molts m’estan donant la raó i potser s’hi afegiran. Ja n’hi ha prou de considerar que és inevitable que el teu fill faci 12 anys i tingui un telèfon», diu, després de deixar clar que no és la tecnofòbia el que la mou, sinó la precaució, l’educació i la salut dels seus fills. La María, igual que l'autor d’‘Anestesiado’, està convençuda que l’Estat hauria de regular l’accés a la tecnologia dels joves, com passa amb els cotxes o les apostes. «Tenim por de prohibir, però ningú es qüestiona, per exemple, que fins als 18 anys no et pots treure el carnet de conduir o comprar alcohol», explica. Conscient de com d’ambiciosa que seria aquesta normativa, la María sí que insisteix a demanar, almenys, campanyes de conscienciació per part de les autonomies per recomanar als pares no comprar un mòbil als seus fills petits. «És l’època que ens ha tocat viure. No podem anar-hi contra ni estar en la queixa permanent. El que s’ha de fer és educar. Francisco Castaño, professor de secundària i orientador Pare de dos fills, professor de secundària i cofundador d’aprenderaeducar.org, Francisco Castaño assegura que la majoria dels xavals no són addictes però sí que estan enganxats. «Tenen la necessitat d’estar en contacte constant amb la seva colla. Molts no són capaços de fer un ús racional de la tecnologia. A més, desconeixen el que es pot fer des del punt de vista legal i ètic, com ara compartir determinades fotos», adverteix. No obstant, l’autor de ‘Tu mejor versión como padre’ assegura que el perill no és el mòbil sinó l’ús que se’n fa. «Estem controlats, estem localitzats. És l’època que ens ha tocat viure. No podem anar-hi en contra ni instal·lar-nos en la queixa permanent. El que s’ha de fer és educar. No podem deixar un mòbil a un nen de 12 anys sense control». Fa temps, Castaño pensava que era millor donar el mòbil més tard. Però la seva experiència com a orientador l’ha portat a concloure que és millor oferir-lo abans, amb 12 anys, per exemple. «És una edat en què el teu fill encara et té com un referent i pots controlar l’ús que en fa. I, sobretot, educar i posar límits. En l’adolescència tot es complica més. Per això, si ho fas amb temps el teu fill ja tindrà les bases per a un ús racional del telèfon», assenyala.

Quan el teu fill és l’últim de la classe a tenir mòbil: ¿què fem amb l'smartphone i els nens?

Davant els efectes nocius de les xarxes i els mòbils, experts i famílies difereixen en si restringir, educar o directament prohibir per llei l’accés infantil

Famílies que neden a contracorrent i es resisteixen a entregar un mòbil als seus fills de tot just 12 anys demanen una regulació oficial per allunyar els menors dels dispositius, com es fa amb el carnet de conduir o l’alcohol

El més llegit