El doble sostre de vidre per a les dones racialitzades

«No hi ha un feminisme, sinó molts. El feminisme eficaç ha de lluitar contra l’homofòbia, l’explotació de classe, raça i gènere, el capitalisme i l’imperialisme», deia l’escriptora i activista nord-americana Maya Angelou. Juntament amb ella, Françoise Vergès o Chimamanda Ngozi són algunes de les moltes escriptores que van establir les bases de l’anomenat feminisme transversal. Un corrent que busca la igualtat però centrant-se tant en el gènere com en la raça, la sexualitat i la violència patriarcal, entre d’altres aspectes. Masclisme i racisme van lligats quan es tracta de parlar de les dones racialitzades. Aquestes lluiten per trencar un doble sostre de vidre, forjat de patriarcat i al que s’afegeix –en alguns casos– la seva pròpia cultura. Agnes Essonti i Vanessa Jiménez representen milers de dones que han aconseguit fer caure aquestes barreres, que la societat els ha imposat per ser dones, africana la primera i gitana la segona. A Màlaga, Essonti reivindica l’afrofeminisme des de Biznegra. Es tracta d’un col·lectiu antiracista, afrodescendent i andalús: «L’associació es va inspirar en una bisnaga, la flor endèmica de Màlaga que es compon de gessamí blanc. En aquesta versió, la bisnaga és negra i té una pinta afro al mig; és una reapropiació d’un símbol», expliquen. Essonti és artista, afrodescendent senegalesa i col·labora amb Biznegra Málaga des del seu taller Laboratorio Afrofeminista. El contacte amb Occident Aquesta dona sap de primera mà què és trencar barreres per buscar l’equitat: «Moltes vegades es pensa que hi ha societats indígenes que són supermasclistes, però en realitat moltes d’aquestes violències venen del contacte amb Occident, del colonialisme i el poder de l’Església», denuncia. Essonti recorda què ha sigut per ella créixer sent una nena afrodescendent a Espanya: «Ha sigut difícil, perquè estàs entre dos mons, a casa tens una cultura i al carrer una altra. A més, creixia sense referents negres i quan parlem de dones negres, encara menys. Créixer sense referents racialitzats em va generar bastanta inseguretat. És difícil»,afirma. Per aquesta artista, el masclisme i el racisme són dos aspectes que van junts: «Fins fa poc l’opressió que més he patit és el racisme, però el masclisme em costava veure’l. Però des que soc mare te n’adones que el masclisme és estructural, et ve una mica per totes dues bandes», assegura. Una cosa sobre la qual va advertir Françoise Vergès al llibre ‘Un feminisme descolonial’: «Parlar és arriscar-se, i veiem com en aquest moment les dones racialitzades que s’atraveixen a prendre la paraula i denunciar públicament el racisme i el sexisme són insultades, difamades i marginalitzades». . En aquesta línia Essonti explica que «les marxes del Dia de la Dona són poc inclusives»: Quan et presentes en aquestes marxes o assemblees, els teus temes no són de rellevància. S’ha fomentat un feminisme poc inclusiu, de dones blanques de classe mitjana». Malgrat això, assegura que «el feminisme no és una cosa per treballar només d’una banda, sinó des de les dues bandes: tant feministes blanques com nosaltres, les persones racialitzades». Ser una dona gitana Vanessa Jiménez representa les dones gitanes que van decidir acabar amb l’estereotip de dona gitana sense estudis. Als 30 anys va prendre la decisió de començar a estudiar: «Jo vaig deixar els estudis amb 12 anys perquè havia d’ajudar els pares. Aquí ja veus que vas endarrerida respecte als companys, i ho vaig acabar deixant», recorda. Després d’anys dedicant-se als seus tres fills i a la família, va decidir que tornaria a classe: «Em vaig treure l’ESO, però després vaig decidir començar a estudiar el grau de Treball Social a l’UMA». Jiménez és la presidenta de l’Associació Dosta, una organització que sorgeix amb la intenció de fomentar entre la població jove gitana la motivació i el suport perquè accedeixin a graus formatius d’educació superior i a la universitat. Pel que fa a la integració de les dones gitanes en la societat aclareix que no es pot parlar de forma general. «Avui dia són molt poques les famílies que no deixen que les seves filles continuïn els seus estudis», afirma. La Vanessa universitària va topar amb la rigidesa del sistema educatiu i els prejudicis patriarcals: «Et costa més quan ets una dona gitana. Jo sempre he tingut el suport de la meva parella i això suma. Però la meva mare al principi em deia: ¿Però si tu ja tens la teva carrera amb el teu marit i fills, com t’has de posar a estudiar ara?». Respecte a «destruir» aquestes barreres culturals, Jiménez assegura que ella ha sigut un referent en la seva família tot i que el masclisme és implícit: «No et fa menys gitana el fet d’estudiar i treballar. A les dones grans els costava d’entendre, però ara els he obert el camí a les nenes de la meva família. Soc molt feliç per haver-ho fet, han normalitzat una situació que abans simplement desconeixien. Estudiar no et fa menys gitana. La igualtat entre el poble gitano i l’espanyol és a anys llum. Però a poc a poc anem trencant aquest sostre de vidre»,aclareix. I recalca que «no s’han de tallar les ales a les nenes que vulguin estudiar. L’educació consciencia, allibera i ensenya. Sense ella limites la teva manera de viure». Ara que l’Agnes i la Vanessa han trencat barreres, recorden que «costa bastant, però que s’ha de fer a poc a poc, des de la societat a les institucions. Hem de prendre consciència i treballar certes qüestions».

El doble sostre de vidre per a les dones racialitzades

Agnes Essonti i Vanessa Jiménez han fet caure les barreres que la societat els ha imposat per ser una dona africana la primera i gitana la segona

El més llegit