Anna N. Schlegel, la dona més influent de Silicon Valley: «Sé què és la discriminació»

Anna N. Schlegel (Olot, 1968) és una de les dones més influents –si no la que més– de Silicon Valley, la farga del futur. Ella ja estava allà en l’era pre-Facebook, quan tot es coïa als garatges. Va arribar a San Francisco sent filòloga i es va enrolar en la innovació, treballant a VMware, VeriSign, Cisco i NetApp i cofundant Women in Localization (comunitat global per a l’avenç de les dones). Avui és vicepresidenta de Procore Technologies, acaba de presentar llibre, ‘Veritablement global’ (La Breu Edicions), i al seu pas per Casa Seat va confessar els obstacles (sexistes) que s’ha trobat pel camí. ¿Es paga car ser dona en l’òrbita de les ‘big tech’? Sé què és la discriminació. En 31 anys m’han discriminat de moltes maneres. Expliqui-me’n una. En una de les companyies on vaig treballar, jo volia entrar un producte al Japó i un cap em va dir que no era el moment. Junt amb un enginyer, el vaig piratejar, vam anar al Japó i en un mes vam aconseguir 60 milions de dòlars. A la tornada, jo tenia 43 anys, la reacció va ser, d’una banda, posar-me com a exemple d’algú que no es conforma –fins i tot em van donar un premi–, però, de l’altra, aquell cap em va amenaçar de fer-me alguna cosa realment dolenta... ¿Física? Sí. Va ser la primera vegada que em passava en un ambient corporatiu. No vaig dir mai res, perquè em va fer por. Abans ja havia aguantat que un alt directiu m’agafés la mà en una reunió, que un altre me la posés sobre la cama, una vegada em van ficar en una petita habitació i, bé, en vaig sortir com vaig poder. Ara és intocable. Continuo asseient-me molt lluny, miro la porta per la qual sortiré, parlo poc fins a no saber de qui em puc fiar. I, com a líder, a càrrec de milers de persones, passo moltes hores en recursos humans demanant investigar determinades persones. ¿Ha trobat un bon sistema de ‘resposta’? Soc molt ràpida i acostumo a utilitzar l’humor. La primera vegada que vaig veure que podia ser vicepresidenta d’una companyia, la reacció del meu cap va ser: «¡però si tu tens fills!» (en tinc dos, i en vaig adoptar dos més). Li vaig contestar: «¡Per això!, he de costejar quatre carreres i necessito que em paguis millor». Es requereix valentia. Sempre he sigut valenta, molt forta, bastant catxonda i molt, molt, treballadora. Amb això no n’hi ha prou, em temo. Mai es diu que Silicon Valley és molt car. Volia que els meus fills anessin a les millors universitats i els diners que entraven a casa no eren suficients. Jo era filòloga, va sortir un ‘software’ de traducció i vaig veure que havia de canviar de rumb. A mi m’hauria agradat ser cap de diversitat d’una empresa, enginyera de proves, professora de nens petits, entrenadora de voleibol [va estar a punt de representar Espanya als Jocs Olímpics del 1992], però vaig pensar a fer una cosa que no sabés la resta. Vaig aprendre com globalitzar una empresa. La ‘mare’ dels mals contemporanis. Silicon té mala premsa. ¿Utilitza un ‘smartphone’, veritat? ¿Mira Netflix, cert? ¿Cerca a Google, no? És com atribuir a la invenció de la roda mals propòsits. Aposto que hi ha un munt de coses que evita. No em subscric a res. Vaig per les botigues dient que no vull donar dades. Soc de les que truca a l’Estat de Califòrnia perquè treguin el meu nom de totes les llistes de tot arreu, constantment. Paradoxal. Va liderar NetApp, gegant de l’arxivament de dades. Les dades donen informació per prendre millors decisions empresarials. Però jo vull elegir qui les té. La seguretat social, el banc, els meus advocats i LinkedIn. El ChatGPT s’encarregarà de saber-ne més. ¡Vaig ser de les primeres a provar-lo! Li vaig demanar que fes un poema sobre els catalans de l’àrea de la badia de San Francisco. I va sortir bastant bé. Però la intel·ligència artificial (IA) repeteix el que troba, i els poetes crearan coses que encara no s’han escrit.

El més llegit