Els professors denuncien falta de mitjans per aplicar les mesures antiassetjament

Els casos de Sallent i de Sant Carles de la Ràpita –on els Mossos investiguen l’intent de suïcidi d’un menor de 15 anys amb problemes d’autisme que patia burles a l’escola– han tornat a posar sobre la taula, si és que en algun moment ho han deixat d’estar, la xacra de l’assetjament escolar a les aules. En el cas de Sallent, el Departament d’Educació ha obert una investigació especial que acabarà d’aclarir si les bessones van patir assetjament, com sostenen familiars i amics, i si l’institut Llobregat, on les nenes cursaven 1r d’ESO, no va saber actuar, com avui ha apuntat l’inspector desplaçat al centre. Educació insisteix que no li consta que el centre activés el protocol, mentre que l’entorn de les nenes assegura que, a causa del conflicte que vivia l’Alana, la menor que havia demanat ser anomenada Iván, el centre havia decidit que les dues germanes anessin a la mateixa aula, i fins i tot havia apartat l’Alana/Iván del seu grup classe en alguns moments. A l’espera que s’aclareixin aquests interrogants, el professorat sent que no té prou eines per gestionar les situacions de ‘bullying’, malgrat que Catalunya compta amb un protocol antiassetjament en el qual es recullen els senyals i situacions que permeten detectar aquest tipus de situacions, així com els passos a seguir, incloent-hi sancions a l’agressor, que poden anar des d’apartar-lo del grup classe a expulsar-lo un màxim de tres mesos del centre, o atenció psicològica. «El protocol d’Educació està molt bé, el que passa és que al final del procés no hi ha mans per executar les accions», resumeix Susanna Soler, docent amb 38 anys d’experiència i fins al curs passat directora de l’institut Montgròs de Sant Pere de Ribes. Al·ludeix al fet que, una vegada la direcció del centre ha realitzat tots els passos (esbrinar què ha passat, parlar amb els alumnes implicats, amb les famílies, avisar la Inspecció, l’EAP –equips d’assessorament i orientació psicopedagògica– i els serveis socials si correspon), el problema, lluny de resoldre’s, torna a la pilota de la direcció. «No acaba en accions resolutives perquè falten mans externes. Ens tornen el cas al centre i ens demanen que n’estiguem pendents», lamenta. En posa un exemple: el dictamen final determina que l’agressor rebrà teràpia psicològica. Resulta que com que els serveis de salut mental estan saturats, aquest menor es visitarà una vegada cada dos mesos. No hi ha allà, doncs, la necessària feina psicològica amb ell, que torna a l’aula sense aquesta ajuda. Revela que moltes vegades els centres prefereixen intentar resoldre l’assumpte sense avisar la Inspecció –avís que activa el protocol oficialment– perquè la implicació d’aquesta figura els suposa exigències de més burocràcia i més documentació que acaba en res. «Inspecció hauria d’ajudar més», conclou aquesta experimentada docent. La directora de l’institut Jaume Cabré, Maribel Tarrés, comparteix la visió que hi ha una falta de recursos per gestionar un tema «tan greu» com l’assetjament a les aules i aposta per delegar-lo en professionals més experts ja que, apunta, no sempre es detecta ràpidament ni és fàcil determinar si un conflicte entre alumnes és ‘bullying’ o són discussions sense més ni més. Li dona la raó Soler, que defensa que seria imprescindible que a totes les escoles hi hagués psicòlegs i integradors per gestionar aquests casos. «Tenen més coneixements que un professor. Per exemple, l’integrador dona voltes pel pati, que és un lloc on veuen moltes coses». La prevenció està en les mans dels professors, afegeix . Posa el cas dels insults, que qui els pronuncia sempre justifica amb l’‘era una broma’: «Hem d’estar alertes aquí. No deixar-ne passar un. Perquè això pot fer-se més gran. Aquí sí que hem d’actuar els docents». En una línia més dura, Xavier Massó, portaveu del sindicat de secundària Aspepc, considera que «la normativa és garantista amb l’assetjador» i que la gestió «acaba en res, amb l’assetjador content i fins i tot amb la víctima canviant de centre», denuncia abans d’assenyalar que aquest final és «moralment indignant i d’una injustícia brutal que només reforça l’agressor». ¿Què fer amb l’agressor? Massó considera que el professorat no té prou capacitat disciplinària i reclama una normativa «més precisa i rigorosa, que reforci l’autoritat de les direccions per mantenir les normes de convivència i amb capacitat de sanció». També reclama que això suposi «responsabilitzar les famílies» de les accions dels seus fills i filles. Aquest professor de secundària aposta per l’expulsió definitiva de l’agressor, una cosa amb què discrepa Soler. «No se soluciona el problema canviant-lo de centre, perquè allà tornarà a actuar. S’ha de treballar amb ell. Un agressor és sempre una persona a qui li ha passat alguna cosa. Necessita ajuda. I és una responsabilitat de tots com a societat atendre’l», rebat. Sí que Soler dona la raó a Massó en una cosa: la sanció que comporta l’expulsió temporal del centre prevista en el protocol no s’aplica pràcticament mai. «Costa molt, perquè no et permeten deixar un nen a casa. A tot estirar, dos o tres dies», detalla abans de considerar que «l’expulsió per si sola tampoc és educativa». Per la seva banda, el Departament d’Educació, preguntat per aquest diari, ha insistit que, en el cas de Sallent, esperaran que la «investigació segueixi el seu curs». Fonts de la conselleria tampoc han explicat si, davant les reclamacions de docents i famílies sobre les carències en les respostes a l’assetjament escolar, estudien revisar els protocols o dedicar més recursos per afrontar el ‘bullying’ a les aules.

Els professors denuncien falta de mitjans per aplicar les mesures antiassetjament

«Una vegada la direcció recull tota la informació i avisa la Inspecció i els equips de psicopedagogs, falten mans per executar les actuacions», denuncia Susanna Soler

El més llegit