Joaquim Nadal: «Una bona FP de grau superior acredita més directament per a la feina que segons quin grau universitari»

–Hi va haver uns anys, no fa gaire, en què l’ascensor social semblava que funcionava amb una porta d’accés clara: la universitat. Després de la crisi del 2009 aquell ascensor es va escalabrar. El ministre Subirats assegura que l’esperit de la nova llei d’universitats (LOSU) és avançar cap a la universalitat per no tancar aquesta porta a ningú. ¿Creu que ho veurem? ¿S’ho planteja com una meta? – És evident que per un principi bàsic d’equitat no hi ha d’haver barreres econòmiques per accedir a l’ensenyament universitari. Continuant amb el teu argument, l’ascensor social hauria de funcionar perquè no hi hagués cap barrera de caràcter econòmic. Prou barreres de context social existeixen ja, de vegades. Això està clar i podria ser un objectiu desitjable, però la veritat és que no estem en aquest escenari. Tenim unes taxes que alguns creuen que són molt baixes i d’altres, que són molt altes. Els que creuen que són molt baixes són aquells que pensen en models més americans, que s’ha de pagar pel que es rep, i els que les veuen massa altes pensen que un sistema públic hauria d’arribar a la gratuïtat. – ¿Som molt lluny d’arribar-hi? – No hi hem arribat, però s’han anat creant d’una banda límits perquè no pugin més i, a més, s’han establert criteris de rebaixa successiva que obliguen a compensar les universitats. Ara com ara, el departament està pagant a les universitats una mica més de 90 milions per a les rebaixes de taxes i, a més, es van s’estan creant algunes rebaixes de caràcter sectorial, com la gratuïtat de les matrícules per als alumnes d’FP amb matrícula d’honor. I hem eliminat també el recàrrec a les segones i terceres carreres per avançar cap a l’educació durant tota la vida, l’educació dual... Si hem anat creant mecanismes cap a la gratuïtat és que el sistema avança cap a la gratuïtat, no hi ha res a dir. Però la gratuïtat no pot ser l’excusa per no fer allò que s’ha de fer. – ¿Què vol dir? – Jo estic a favor de la gratuïtat de les matrícules universitàries, però poso per davant un imperatiu moral i polític, que és que el sistema d’investigació i d’universitats de Catalunya ha de tenir recursos públics suficients per rehabilitar el parc d’edificis de les universitats, per millorar els estris científics dels centres d’investigació, per ampliar el nombre de centres d’investigació, millorar la docència, rebaixar la precarietat... Si tenim diners per pagar tot això, tot gratuït, i les universitats seran compensades. Però el pa per a tothom, mentre no es demostri el contrari, també és un regal per als rics. En els principis de la justícia i de l’equitat, no estaria malament que pagués més qui té més. – Però això ja hauria d’estar passant via impostos, ¿no? – Intento aportar tots els elements de complexitat. Si en fred em pregunta: ‘¿gratuït o matrícula?’, m’hauria quedat parat i no hauria sabut què contestar. – Ha dit que gratuït... – Sí, però he afegit moltes explicacions. U, gratuït; dos, model d’Estat del benestar; tres, prestacions d’un servei públic d’excel·lència; quatre, recursos públics per atendre aquests requeriments. – Encara que s’hagin pres mesures, Catalunya continua tenint les matrícules més cares de l’Estat... – En comparació amb altres comunitats, en comparació entre el que costa un màster a Catalunya i el que costa un màster a Perpinyà, sí, estudiar a Catalunya és car. És més barat fer un màster a Perpinyà que a Lleida. – Es referia abans a algunes mesures ja introduïdes en aquests pressupostos, com acabar amb la penalització al preu de les segones titulacions o la gratuïtat de les matrícules d’honor de l’FP, però altres de les mesures anunciades al seu full de ruta han quedat fora, com la gratuïtat per als fills de famílies monoparentals. ¿Quan preveu que podrà aplicar-les? – Tenim un horitzó d’un o dos anys i com a mínim un altre pressupost, tret que hi hagi pròrroga. Dins de la legislatura hauria de ser possible. – Continuant amb els preus i els pressupostos, no es recull tampoc la retirada del càstig econòmic a la repetició d’assignatures, atípic en el conjunt d’Europa i que penalitza alumnes amb pocs recursos. – De moment, aquesta mesura no està contemplada. Veurem si en el camí cap a la gratuïtat aquesta és una mesura de caràcter parcial que pot ajudar. – La bretxa de gènere és encara un dels grans mals del món universitari. ¿Quin és el seu pla concret per acabar amb el sostre de vidre a la universitat? – La llei de la ciència, que va entrar en vigor el 13 de gener, estableix quatre estratègies, una d’elles de gènere, que defineix que en determinats òrgans, i sense que costi diners, s’ha d’arribar a la paritat absoluta. – La seva foto amb 12 rectors, tots senyors, deia moltes coses. – Deia el que deia. Deia que, a partir d’un biaix de gènere als col·lectius susceptibles de ser elegits, les comunitats universitàries en aquell moment històric concret havien votat només homes. Però en poques setmanes hi haurà dues rectores i començarem a revertir la situació. Tot i que això no altera el fet que la proporció entre homes catedràtics i dones catedràtiques [persones amb prou rang per ser elegides rectores] és d’un a tres. Són un 75% d’homes catedràtics, de manera que l’univers dels elegibles ja condiciona moltíssim. – ¿I això com es reverteix? – Amb mesures estructurals que decantin la balança a favor de més presència de dones en tots aquests col·lectius. – ¿I com obligarà les universitats, institucions autònomes, a introduir aquestes mesures? – ¿Oi que no eren obligatòries i han passat a ser-ho, les llistes paritàries a les eleccions? Jo he fet sis eleccions com a candidat de municipals en les quals no tenia cap obligació de gènere; zero. L’estratègia de gènere de la llei de la ciència és d’obligat compliment. – Parlem d’excel·lència. Espanya no té cap universitat al top 10 d’universitats mundials. El rector de la UB assenyalava que la fusió d’universitats podria ser una porta per entrar en aquests rànquings. ¿Com ho veuria? – Als rànquings mundials les universitats catalanes estan molt ben posicionades; no són al ‘top’, però estan molt bé. És veritat que si es produeixen agrupacions puges al rànquing: tres petits en fan un de mitjà. Però, ¿on està escrit que la dimensió garanteixi l’excel·lència real? – No ho veu clar, ¿doncs? – És un camí possible. Per exemple, el sistema CERCA es calcula agrupadament per a tot Catalunya i diu que els 44 centres CERCA junts figuren al cinquè lloc dels sistemes d’investigació europeus. – En la mateixa línia de la fusió, fa pocs dies que el president de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) assegurava que el futur requeria la creació de graus interuniversitaris entre facultats de diversos països. – El futur requereix moltes coses. Graus interuniversitaris; màsters interuniversitaris; titulacions transversals; titulacions pròpies; incorporació de l’FP a la universitat. Tot ens fa repensar l’oferta universitària en funció d’un fet que és que la matrícula d’estudiants d’entre 19 i 29 anys baixarà en els pròxims anys per raons demogràfiques. – ¿La incorporació de l’FP a la universitat forma part de l’estratègia per donar-li prestigi? – Aquí hem comès l’error de considerar l’FP com la sortida d’aquells que no poden anar a la universitat. Si fóssim capaços de demostrar el que és evident però que de vegades costa tant d’entendre, que és que una bona FP de grau superior acredita més directament per a la feina que segons quin títol de grau universitari, la gent deixaria de mirar de reüll l’FP. ¿Hi ha massa titulats en certs graus? Segur que sí. ¿Falten experts en telecomunicacions o en aspectes vinculats a altres tecnologies que es poden aprendre en un cicle formatiu? Segur que en falten. ¿Troben més feina aquests que segons quins advocats? Sí.

El més llegit