Fa 30 anys que Fuad Amrani, director de l’Associació de Tetuan d’Iniciatives Sociolaborals (ATIL), lluita contra l’abandonament escolar dels nens del Marroc. Des del 2017, amb el suport de Mans Unides i el Govern del Marroc, s’ha especialitzat a aturar els processos de radicalització gihadista i delinqüencial. En una entrevista amb EL PERIÓDICO, manté que les política europea de fronteres i l’ofensiva de l’extrema dreta són un viver per a la captació de grups extremistes.

¿Per què l’associació decideix treballar a les escoles públiques? No hi ha millor manera de prevenir la radicalització que evitar l’abandonament escolar. Al Marroc hi ha entre 200.000 i 300.000 alumnes que cada any deixen l’educació bàsica obligatòria abans dels 15 anys. L’escola ha de ser atractiva per als joves, el professorat ha de tenir capacitats... i oferir vies perquè tinguin un futur digne al Marroc.

¿I treballant l’absentisme arribeu a la radicalització? El programa va sorgir quan Daesh captava molts joves àrabs per anar a Síria. La radicalització islamista religiosa es va posar de moda i la creació de la nació va atraure molts xavals. Quan ets jove, pots prendre aquest tipus de decisions sense pensar-t’ho. No hi ha res misteriós a darrere, però després no hi ha marxa enrere. El Govern del Marroc ens va demanar programes adaptats per disminuir els riscos. Ara hi torna a haver radicalització islamista, però no en els nivells d’abans. I hem ampliat la mirada. Integrar-se a una banda juvenil, emigrar clandestinament... Radicalitzar-se és prendre decisions radicals que afecten negativament en el seu desenvolupament, excloure’s.

¿Els nens que decideixen migrar sols a Europa estan radicalitzats? És clar. Són nens que han perdut la por. Estan fora de control, del seu entorn i de la seva comunitat... i són molt manipulables. ¿Qui es converteix en el seu pare?

L’administració europea, en principi. A molts els va bé, però n’hi ha d’altres que acaben al carrer, i són molt més vulnerables del que eren al Marroc. És un problema de les dues societats. Nosaltres hem de crear condicions perquè no facin aquest pas. Migrar és un dret i han de poder fer-ho amb condicions, d’adults. Les polítiques de migració d’Europa ens porten al xoc de civilitzacions, inculquen un sentiment d’inferioritat.

¿Com prevenen la radicalització? No tenir res a fer a la tarda després de l’institut ja és un risc. I més en entorns vulnerables, d’atur, entre els que han estudiat. Abandonen, es fiquen en embolics i ja tens un viver per captar. Nosaltres ens centrem en les activitats extracurriculars: teatre, esport, clubs de lectura i escriptura, ús responsable de les xarxes socials... Espais on puguin expressar-se, diagnosticar les problemàtiques que tenen, reflexionar, debatre, treure el que tenen dins. Canviar la visió de la institució educativa. No hi ha cap cèl·lula de prevenció i de protecció que la mateixa escola. I, sobretot, fer-los joves resilients. Acceptar que no tindran l’últim xandall de Nike, ni la PlayStation.

Sembla injust... Sempre pensaran en el que tu no els pots donar. I més en l’era de les xarxes socials. Estan sotmesos a una violència estructural, a veure allò a què mai arribaran. Cal ensenyar-los a tenir metes realistes, ambició sana.

¿Treballen en mesquites? El Marroc és una referència mundial en detecció de gihadisme, fan una gran feina de seguretat i la societat és compromesa. És molt difícil que en una mesquita es filtri algú que vulgui reclutar terroristes, perquè la comunitat reacciona. Em fa la sensació que a Europa se’ls presta menys atenció. És un problema de les forces de seguretat, no dels ciutadans. Però la societat civil d’acollida també ha de fer una reflexió.

¿Quin? ¿Per què els joves de segona, tercera generació no se senten francesos o espanyols? Les polítiques socials han fracassat. El que acaba d’arribar les aprecia, però el que neix aquí ja no. Veu que està aïllat en un barri, veu les mirades o les reaccions dels pares de la seva nòvia... Hi ha moltes ajudes als barris perifèrics, però el missatge que reben és que la seva presència molesta. Quan arriba un reclutador que vol inculcar aquest odi, sap on tocar la fibra.

¿I al Marroc, per on es toca la fibra? En les ganes de fugir. La política Schengen europea ha sigut catastròfica. I ara, amb les xarxes socials, l’impacte de la diferència amb Europa ja no és només a l’estiu, és 24 hores cada dia. Si et tanquen les portes... S’odia i s’actua violentament contra allò que es vol i no es pot aconseguir. Això ha afavorit els grups extremistes, igual que el creixement del discurs antimusulmà a Europa. Convertir la immigració en causa política, les campanyes criminalitzant els menors marroquins a Espanya... Això afecta la radicalització al Marroc.

¿Què els ofereixen els captadors? Hi ha una necessitat identitària, senten que formen part d’un grup que els protegeix. Per això és fonamental treballar la pertinença a l’escola, per construir la seva identitat sense necessitat d’aferrar-se a aquests grups. I la deriva capitalista a les escoles arreu del món ens ha fet molt mal.

¿Per què? Es menysprea la filosofia i les humanitats, l’esperit crític. Només val la nota de tall.

¿I les famílies què hi diuen? Al Marroc ser emigrant és una categoria social, i alta. És un problema cultural que té a veure amb les empremtes de la colonització. Et deixa un complex d’inferioritat. Encara s’idolatra el que ve d’Europa. Hi ha qui està obsessionat que els seus fills se’n vagin a Europa. Els xavals pateixen molta pressió. Als que els va bé a Espanya i aconsegueixen llocs de treball el primer que fan és enviar diners a les seves cases. Això té un valor humà, un sentit de la responsabilitat... I clar, els fa sentir importants, els reafirma. Tenen un capital humà que val or. Són valents, líders i tenen esperit de rebel·lia que ben canalitzat és molt potent per al nostre país.

I hi ha menys drets... ¿no? El Marroc ja no té un problema de generar riquesa, sinó de repartir-la. Instagram i gran part de la societat continua idealitzant l’estil de vida europeu... Això ens fa molt mal. El que es queda a treballar i viure al Marroc el veuen com un fracassat.

¿Avui, les bandes són el principal problema dels nens marroquins? És un problema, tot i que no arriba al nivell de Llatinoamèrica. És una altra vegada el tema identitari: em respectaran, no com al meu pare que es mata a treballar per a res. Busquen l’heroi, que es passeja amb la moto, que les noies veuen i que el barri tem. És un fenomen molt inicial, però al Marroc el futbol és el principal vehicle d’introducció a les bandes i cal actuar. Es fixen molt en el fenomen europeu.

A propòsit del futbol, ¿què pensa de les massives celebracions de la victòria del Marroc a Europa? És brutal que els fills dels immigrants, de segona o tercera generació, necessitin sentir i expressar aquest orgull. M’emociona que els pares inculquin un sentiment cap a la terra, però la societat d’acollida hauria de reflexionar. Estan integrats però no inclosos.