Tenir seguidors i caixet social: els indispensables per fer amics en la ‘generació internet’

Quan el Barça va anunciar que Bellerín arribava a Barcelona, una tuitaire va respondre amb sorna que «a veure quantes persones aniran al Bar El Pollo a buscar-lo per fer-se amic seu». Aquest bar, ubicat al Raval, s’ha convertit en el punt de mira del moderneig de la ciutat, on la suposada ‘crème de la crème’ es deixa veure per fer ‘networking’ entre semblants, especialment des que Rosalía el cités com la «millor truita de patates de Barcelona». La intencionalitat rere el tuit és fàcil d’entendre, riure’s d’un fenomen que està marcant les generacions més joves: la grimpada social que s’obre pas en vista de l’apressant precarietat laboral, la urgència de tirar endavant i l’omnipresent cultura de la celebritat i l’aparador de les xarxes. «Hi ha gent que ve a esdeveniments només a fer-se fotos amb famosos, com si fos un photocall, i pujar-les a Instagram», i sempre amb la intenció d’«augmentar el seu caixet social», detalla l’A., mil·lennista barceloní que treballa com a mànager d’artistes i que ha topat amb molts d’aquests perfils que se li acosten per pur interès. És el que bateja com l’’efecte Ada Colau’: «Ser a tot arreu, fent-se sempre fotos.» Rocío Quillahuaman, animadora, escriptora i zoòloga de la fauna que compon l’ecosistema social de les generacions mil·lennista i Z a Barcelona, parodiava aquest mateix fenomen en un vídeo il·lustrat per ella, en el qual es reia dels grimpes que abunden a Twitter, una de les xarxes socials en què més s’alimenten aquestes dinàmiques. «Si tanca Twitter... ¿què se’n farà, d’ells?», es preguntava, abans de retratar diverses tribus natives de la plataforma d’Elon Musk, entre les quals esmentava amb especial sorna aquells que es dediquen a l’adulació per millorar el seu estatus social. «Barcelona és la meca dels grimpes», afirma Manuelac0re, artista ‘drag’, maquilladora professional i comunicadora. Assegura que ho ha viscut en les seves carns: «Quan vaig arribar a Barcelona com una noia de ciutat petita sense gairebé projectes, se m’ignorava i fins i tot em miraven amb menyspreu». Però amb el temps, després de poder aconseguir una etiqueta amb prestigi i reconeixement laboral al seu nom, va sentir que «la gent canviava molt, persones que em miraven de dalt a baix i passaven de mi, ara s’aturen, em somriuen». És a dir, et perceben només per la teva feina i «tant els fas tu com a persona». Relacions amb valor afegit En aquest últim punt coincideix la periodista Andrea Gumes, el nom de la qual deu sonar, entre d’altres, als oients de Radio Primavera Sound (hi condueix els pòdcasts de referència ‘Tardeo’ i ‘Ciberlocutorio’) i als aficionats de l’horòscop de ‘Vogue’. «He vist com la gent se li presenta amb nom i feina artística. És increïble veure un grup de gent en què es triguen 20 minuts a presentar tota una taula com si fos una reunió d’alcohòlics anònims, però esplaiant-se en la biografia artística de cadascun». Tot i així, creu que no és un fet endèmic de Barcelona, sinó que és pitjor a Madrid, on «tenen un màster en això». Que aquestes persones causen rebuig és obvi. Però, alhora, aquesta figura no desapareix, i tampoc és exclusiva del nostre país. Ja fa una dècada, la sèrie ‘Girls’, de Lena Dunham, ho retratava. Ara és el torn d’‘Autodefensa’, de Filmin, que fa la seva part amb Barcelona com a escenari, i presenta aquestes relacions socials entre individus que no es fan bé i que, malgrat que es repeteixen els obligats ‘t'estimo’, ni s’aguanten, però que continuen junts ja que la seva única funció és projectar una imatge meticulosament dissenyada que els ajudi a escalar. ’Start-ups’ d’un mateix El periodista Kevin Roose reflexionava a ‘The New York Times’ sobre l’èxit laboral en l’era d’internet, amb uns apunts que expliquen el fenomen ‘grimpa’ en la societat digital. Defineix els ‘influencers’ com una ‘start-up’ en què «la persona és el producte» que treballa, fins que es crema, i esprem qualsevol aspecte monetitzable de la seva vida. Incloses les relacions socials. Una recepta d’èxit sovint desesperada per obrir-se pas entre la precarietat. El 2023, és indubtable que les xarxes socials són capital social. I en qualsevol professió –sobretot al món artístic, creatiu i de la comunicació, tot i que la dinàmica també s’estén a com els adolescents construeixen la seva identitat i la seva posició al món–, capital social equival a oportunitats laborals, amb la qual cosa, molts es volen relacionar amb persones que es moguin en ambients d’avantguarda, per construir-hi vincles monetitzables. «Hi ha festes a les quals la gent no va per divertir-se, sinó per pur ‘networking’», assegura l’A. Seguidors i currículum El Sandro, un centennista tuitaire que, amb uns quants milers de seguidors i gairebé 100 mil tuits escrits en menys de cinc anys, és un abanderat de la xarxa d’Elon Musk, també ha sigut testimoni d’aquest fenomen: tant a Barcelona com a Madrid «hi ha esdeveniments que són un ‘must’ per reafirmar-te com a persona amb validesa social [...] allà sents que, tot i que «el rotllo no els agrada», hi van per «estar tota la nit amb la cara llarga, però després a les xarxes socials lloen com de bé s’ho han passat i com d’interessant és el seu cercle d’amistats». Manuelac0re ho defineix com a «grimpes del ‘cool’» mentre que Gumes recalca la importància que sovint tenen el ‘pack’ de seguidors digitals i el currículum. «Hi ha molta gent que només es fa amb els que tenen molts seguidors a Instagram, o pàgina a IMDB (la base de dades del món audiovisual) [...]. És increïble veure que a les seves fotos de grups d’amics no hi ha ni una sola persona que es dediqui al sector hostaleria, o serveis o el que sigui. De vegades dubto de si els amaguen: ‘No, tu no, a tu no et puc posar en el meu Instagram’».

Tenir seguidors i caixet social: els indispensables per fer amics en la ‘generació internet’

La mercantilització de les relacions es redobla entre els més joves, aspecte que, entre d’altres, ha retratat la sèrie ‘Autodefensa’ i la il·lustradora establerta a Barcelona Rocío Quillahuaman

L’apressant precarietat laboral i el capital social que atorguen les xarxes donen combustible al fenomen

El més llegit