Feminismes

«I si es marquen els mugrons, ¿què passa?»: retrat de la generació que s’ha alliberat dels sostenidors

Per a algunes noies el que va començar com un acte polític ja no ho és: han tret els sostenidors del seu imaginari (i del seu armari) i ja ni es plantegen tornar-se’ls a posar

El llarg confinament del 2020 també va suposar un punt d’inflexió per a no poques dones, que es van acostumar a anar còmodes i es neguen a tornar a opressions passades

MANU MITRU

Unanimitat absoluta al pensar que es tracta d’una qüestió polièdrica, travessada per una infinitat de condicionants. ¿S’ha normalitzat prescindir dels sostenidors? L’entorn social importa. La mida del pit, també. Hi influeixen la moda i els contextos. No té res a veure una dona trans que utilitza els sostenidors com a forma d’empoderament i lluita amb una noia que decideix treure-se’ls i emular Kendall Jenner o una altra que ho faci per revelar-se contra els mandats de gènere, o per una qüestió simplement pràctica, després de provar la comoditat que li va suposar no portar-los durant el llarg confinament del 2020. «L’important és que el seu ús no serveixi per dividir entre bones i males feministes. Cada dona té el dret a posar-se’ls o no sense ser jutjada, cosa que ha passat durant tota la història: que si la faldilla és massa curta, que si és massa de llarga», assenyala com a punt de partida per afrontar la qüestió l’antropòloga feminista Livia Motterle, que en aquesta ocasió, remarca, parla més com a feminista que com a antropòloga.