¿Educació obligatòria fins als 18? Sí, però acompanyada de beques-salari i més variada oferta pública d’FP

Aquest és un debat en el qual hi ha pràcticament unanimitat en una important llista de temes que poden englobar-se en dos: l’escola no pot ser una presó i no existeix mesura efectiva si no va acompanyada de la inversió necessària. Sobre aquestes dues grans premisses pivota el debat sobre la idoneïtat d’allargar l’educació obligatòria fins als 18 anys, assumpte que fa dècades que sobrevola el sistema com a possible eina per reduir les encara alarmants xifres d’abandonament escolar prematur: Catalunya, amb un 16,9%, presenta números pitjors que la mitjana espanyola (13,9%) i l’europea (9,7%). Professors, famílies, investigadors i fins i tot alumnes coincideixen que universalitzar l’educació fins als 18 seria una gran idea sempre que signifiqués realment això, universalitzar l’educació, l’aprenentatge, i no mantenir alumnes contra la seva voluntat en aules en les quals no desitgen ser, estudiant una cosa que no volen estudiar, que aguditzaria un problema ja existent amb el pretext de blanquejar les pèssimes xifres d’atur juvenil. Malgrat com de cursi pugui sonar, el secret rau aquí, en aquest desig. L’èxit de la mesura –recentment plantejada pel Consell Escolar Estatal– no serà allargar l’obligatorietat, sinó el desig per estudiar, una cosa que s’ha de compaginar –i aquí rau una altra de les claus– amb la possibilitat de fer-ho, per això gairebé tothom insisteix en la necessitat d’assegurar places d’FP públiques suficients –una cosa que ara no passa– i en la creació d’un sistema de beques-salari que asseguri que l’alumnat més vulnerable –entre el qual les xifres d’abandonament escolar es disparen– no es continuarà quedant pel camí. Complicat sense recursos «Si no hi ha programes d’acompanyament i suport, flexibilitat en els itineraris i un bon sistema de beques, els que abandonen per dificultats econòmiques ho continuaran fent», destaca la sociòloga Elena Sintes, que, des de la Fundació Bofill, veu la mesura tan interessant com llunyana. «Si avui, fins als 16, ja no arribem a la inversió en educació que marca la llei d’educació de Catalunya (LEC), tenir les persones obligatòriament en el sistema fins als 18 anys sense recursos és molt complicat». L’investigador Alejandro Montes coincideix amb Sintes en el diagnòstic: és una molt bona mitjana però que, per funcionar, ha d’anar acompanyada d’altres, com ha fet Portugal, a qui li ha anat molt bé (la seva taxa d’abandonament escolar va passar del més del 40% el 1996 al mínim històric del 5,1% el curs passat). Igual que Sintes, Montes insisteix en la necessitat de més orientació i acompanyament –no només si s’amplia l’edat, sinó des de ja–, més places d’FP públiques i, igual d’important, més varietat. «Si no tenim en compte això, estarem ampliant la problemàtica actual», remarca. En aquesta línia s’expressa Xavier Massó, portaveu del sindicat Professors de Secundària (Aspepc·Sps). «Si no hi ha més exigència i coherència en els plans d’estudi, allargar fins als 18 anys serà un desastre sense pal·liatius», assenyala contundent el professor i sindicalista convençut que el problema és estructural. «Allargar el sistema fins als 18, perfecte. Però, ¿en quines circumstàncies? Un cotxe pot anar molt bé, però si el necessito per anar pel mar, el que necessito és un barco, no un cotxe», exemplifica. «El problema ve de primària. Si no s’aprenen les coses a l’edat que toca aprendre-les això s’arrossega; aquesta coixesa dura tota l’escolarització. L’imprescindible és millorar la base, si no es toca res de baix i s’allarga l’obligatorietat no fem res més que empitjorar una situació ja molt deteriorada per estalviar-nos certes estadístiques d’atur juvenil; però això és posar la brossa sota l’alfombra, i al final la muntanya té unes dimensions horroroses», diu per acabar Massó. Investigador d’ESADE i especialista en educació i política social, Lucas Gortázar aplaudeix que s’hagi obert el debat sobre l’extensió de l’educació obligatòria. «És evident que té un considerable impacte en la despesa pública, però pot ser una vacuna per a un dels tendons d’Aquil·les del sistema educatiu espanyol: l’escolarització de 16 a 18 anys», diu per concloure. Itineraris a mida Gortázar està convençut que l’èxit de la mesura inclou que l’itinerari acadèmic no sigui igual per a tots els alumnes. El mateix opina el pedagog i filòsof Gregorio Luri. «L’extensió de l’educació obligatòria no significa que tots els estudiants hagin de cursar batxillerat», repeteix l’autor de ‘La escuela no es un parque de atracciones’. L’expert aposta per brindar diferents camins educatius a partir dels 16 anys i, fins i tot, poder combinar-los amb un treball a temps parcial, com es fa en altres països. Des de l’Affac, Lidón Gasull, la seva directora, es posiciona molt en la línia del que han exposat els diferents experts: «Tenim un problema molt greu d’abandonament escolar prematur i ampliar aquesta edat ens dona marge per retenir l’alumnat i implementar polítiques que ajudin a revertir aquest abandonament». «Però és imprescindible acompanyar la mesura d’aquestes polítiques, amb tenir-los dos anys més a l’institut no n’hi ha prou», reivindica la portaveu de les famílies, que afegeix que això ja passa ara a l’ESO. «L’alumnat que se’t resisteix, surt als 16 amb els mateixos problemes que si hagués sortit als 14», diu per acabar.

¿Educació obligatòria fins als 18? Sí, però acompanyada de beques-salari i més variada oferta pública d’FP

Els experts coincideixen que només serà una mesura efectiva si va acompanyada d’altres accions i, sobretot, de la inversió necessària

El més llegit