El bou de Barcelona

I ara: ¡La joia del pis!... L’emoció ennuega l’agent immobiliària quan corre la cortina del balconet de manera teatral i mostra al client el paisatge urbà. L’home respira profundament, aquest atac no se l’esperava: allà hi ha la Sagrada Família presidint la vista. No, aquest no és el verb correcte. ¿Dominant? ¿Sotmetent? ¿Assetjant? Qualsevol serviria. L’home mira de suportar l’assalt amb dignitat i retenir les invectives que pugnen per sortir. Dubta que la venedora entengués el seu al·legat contra aquesta mola invasiva. Miri –continua ella amb emoció– el mes de novembre van acabar dues de les torres amb l’escultura del bou i del lleó. Si es fixa pot veure-les des d’aquí. Quina meravella, ¿oi? L’home calla i força la vista. Veure, el que se’n diu veure, no veu gran cosa. Lleó i bou, dues de les quatre figures del tetramorf, cada una relacionada amb un evangeli. Recorda que el bou alat es vincula a l’apòstol Lluc perquè el seu relat comença amb el sacrifici de Zacaries a Déu. És un animal sacrificial, se li escapa en veu alta. La venedora el mira amb aprensió, quin paio estrany li ha tocat. El pis és un desastre. Gran, sí, però la cuina i el lavabo estan fets un fàstic. Té la gràcia de ser un àtic, i la desgràcia que està condicionat pèssimament. Tocaria gelar-se a l’hivern i rostir-se a l’estiu. El balconet en seria un punt a favor si no fos per aquesta proximitat abassegadora de la Sagrada Família. La seva dona ho devia saber quan l’ha enviat a veure’l. Suposa que és una venjança per la discussió de l’altre dia. O per la de fa una setmana. O un mes... Això va de sacrificis, sembla que li diu el bou. Tot per la maleïda superilla. Com a objecte de crisi de parella és absurd, ho sap. Però fa mesos que estan enredats en la baralla. Al principi va ser una lleu disparitat de criteris, però la disputa s’ha anat exacerbant; ella s’ha acabat convertint en una encesa defensora de la pacificació i ell en el més eixelebrat crític. ¿Però no veus la meravella que suposa passejar tranquil·lament, respirar aire més pur i disfrutar d’una mica de pau?, li inquireix ella. ¿Pau?, respon ell, si es busca pau, que es prohibeixi la circulació al centre, però de debò. No aquests arranjaments que fan una falsa impressió de seguretat i que només traslladen el trànsit d’una banda a l’altra. ¡I compte que no s’omplin de terrasses! Fa quatre mesos que busquen pis, però les superilles s’han convertit en un obstacle en la selecció. Ella somia en un pis a una d’aquestes zones, ell les defuig com un esperitat. I la dilació no seria una tragèdia si ella no estigués ja de cinc mesos i el pis actual no arribés per a més. O el nen o ells. Fins dilluns encara té temps... la veu de la venedora el rescata del seu somni. I no, no es refereix al termini per donar una resposta sobre el pis. Es veu que la basílica sorteja 9.000 entrades per visitar el temple amb motiu de Santa Eulàlia. Durant un moment, l’home s’imagina arribant a casa amb aquestes entrades i no pot evitar un somriure. Si en alguna cosa està d’acord amb la seva dona és en la tírria que li tenen a la Sagrada Família. Ell és partidari de demolir-la, ella es conforma amb l’amputació de tot allò aliè a Gaudí. ¿Com pot ser que Barcelona estigui dominada per un enorme pastitx? ¿Amb això ens identifiquem? Els diners, és clar. El monument més visitat pels turistes, i això sí que ens defineix. Llavors, ¿què li sembla? De nou la venedora. ¿Què et sembla?, l’interroga el bou. Que està mort de por, això li sembla. Que tanta discussió per la superilla no deixa de ser una excusa. I que en quatre mesos canviarà la seva vida i estaria bé dedicar més temps a assumir-ho, també a il·lusionar-se. Menys aferrar-se al passat i més al futur. ¿Quin va ser el sacrifici de Zacaries que explica l’evangeli de Lluc? Quedar-se mut fins que naixés el seu fill. El pla li sembla massa radical, però aplaudeix la idea de més projectes i menys discussions. De moment no, respon a la venedora. Quan el bou aprengui a volar, ja veurem.

El més llegit