«La lluita mai s’acaba»: la generació de l’esforç, pendent de les pensions i dels seus fills

Aurora Álvarez (Canales, Lleó, 1955) va emigrar a Barcelona amb 14 anys. Dos anys després, va començar a treballar de dependenta en una papereria. Després va ser caixera i més endavant, combinant-ho amb estudis nocturns, va entrar en una ferreteria, on va ascendir fins a arribar a secretària del departament de vendes. L’any passat, amb 66 anys i superada per una bretxa digital que era incapaç d’afrontar, va decidir que havia arribat l’hora de jubilar-se. De jove, l’Aurora, la Yoyi per als amics, es va convertir en una lluitadora veïnal. «De joves, ens mobilitzàvem pels serveis bàsics que no teníem al barri. Per exemple, escoles, metges, carrers asfaltats i semàfors. Han passat dècades, però continuem lluitant perquè molts dels nostres èxits ara estan en risc, com les pensions, i l’educació i la sanitat públiques. ¡Que frustrant és haver de seguir al peu del canó!», explica. «¿Per què cap Govern és capaç de firmar un pacte de país per consolidar els drets públics pels quals tant vam combatre fa tants anys?», s’indigna la Yoyi, jubilada de la feina, però no de la vida. La Yoyi està casada i té un fill, que ja té la seva vida independent. Gràcies que ella i el seu marit tenen una pensió digna, el matrimoni pot tenir una vida sense luxes però acomodada. «Encara bo que tenim el pis pagat, si no no sé com ens apanyaríem», explica la Yoyi, que confessa que, tot i que el seu fill ja no viu amb ells, li donen un cop de mà quan té algun forat econòmic domèstic. La Yoyi no és l’única. Els últims tres anys, s’ha registrat a Espanya un augment del suport econòmic que la gent gran proporciona a la seva família. Així ho explica Iñaki Ortega, doctor en Economia i professor a la Universitat de La Rioja i LLYC. Els informes amb què treballa expliquen que a Espanya el mercat laboral amb prou feines ofereix oportunitats als sèniors. Dels 8 milions de persones amb edats compreses entre els 55 i els 70 anys, només 3,5 milions treballen i mig milió són a les llistes de l’atur. Tanmateix, aquest segment de població té la taxa d’emprenedoria més alta d’Europa. De fet, els emprenedors sèniors creen més ocupació que els júniors i hi ha més emprenedors de més de 55 que menors de 30», afegeix el professor universitari. Les fal·làcies Ortega destaca que hi ha dues grans fal·làcies. La primera és pensar que destruir ocupació sènior significa crear ocupació juvenil. «Res més lluny de la veritat. Alemanya o Suècia tenen una alta taxa d’ocupació sènior i també juvenil», insisteix. La segona mentida, segons la seva opinió, és la idea que, arribada una certa edat, és millor deixar descansar la gent. «Tenint bona salut, treballar és una opció formidable. Augmenten els teus ingressos, lluites contra la soledat i et mantens actiu. El problema és que, a Espanya, hi ha incentius des de l’àmbit públic per no treballar», assegura. Ortega recorda que, amb 57 anys, la vida laboral no pot ser la mateixa que amb 30, però hi ha un ampli ventall d’opcions, que amb prou feines es porten a terme a Espanya, des de treballar a temps parcial fins a la jubilació activa. Jordi Soler (Barcelona, 1955) no està gaire d’acord amb les bondats d’allargar l’edat de jubilació, que actualment està en els 66 anys i 4 mesos. Empleat de banca i amb gairebé 50 anys cotitzats, ell es va jubilar amb 59 anys, «una edat formidable per fer-ho». «¿Per què el talent ha d’anar dirigit a les empreses? ¿Per què no et pots jubilar amb 59 anys i dedicar el teu talent a altres segments? Per exemple, en un sindicat o en la lluita veïnal. Pots formar-te, pots fer cursos a la universitat, pots tenir vida cultural. Som un gran valor», reflexiona el Jordi, que mai ha deixat de lluitar des de la seva trinxera, les associacions veïnals. L’emancipació dels joves Ell és conscient de la sort que va tenir al jubilar-se en un camp que, almenys fa uns anys, es caracteritzava per unes bones condicions salarials. «Les empreses estan fent fora moltíssima gent gran. Compte amb aquest tema. Si et queda una pensió de misèria o si vius de lloguer perquè no tens pagada una casa, o si necessites unes cures especials que no et donen els serveis públics, ¿com t’apanyaràs?», es planteja. Un altre problema afegit és saber que els teus fills dependran de tu fins no se sap massa bé quan. La independència dels joves és una entelèquia pels desorbitats preus de la vivenda i les poques oportunitats d’ocupació estable. És un trencaclosques que afecta la generació de la gent gran, persones que, a més, afronten el tabú que implica envellir i la lògica por que comporta el deteriorament físic i el perill que corre la salut. Per sort, els fills del Jordi, de 41 i 38 anys, són independents i ja han format la seva família. «La meva dona i jo anem fent. Els nostres fills, entre hipoteques i escoles, van justets. Sobretot la meva filla, que viu de lloguer, i és un problema. La casa és una enorme dificultat per als joves i també per a la gent gran. ¿Què fas si et jubilen i tens una pensió de 900 euros i has de pagar el lloguer cada mes? Per no parlar de la gent gran que tingui problemes de salut i necessiti, per exemple, una residència. ¿Qui les pot pagar?», es pregunta. El Jordi, independentista català des dels temps en què ningú ho era, està convençut que la «lluita no s’acaba mai». Una lluita sense treva, enumera, contra el masclisme, el racisme, l’especulació immobiliària, l’extrema dreta o la destrossa de la sanitat pública. «En els anys 70 i 80, els joves pensàvem que faríem la revolució i després va venir la gran estafa de la Transició», assegura. «No nedem en l’abundància, però estem bé. Això no significa que no s’hagi de lluitar per tanta i tanta gent, gran com jo, que ho està passant malament. I pels joves, que són el futur. Mentre el cos aguanti, jo continuaré lluitant», afirma, amb emoció, la Yoyi. Trini Cuesta (Ceuta, 1953) també pensa continuar lluitant. De fet, la seva agenda és molt més plena ara que quan treballava com a auxiliar d’infermeria en la sanitat pública de Barcelona. I això que, separada del pare dels seus fills, va tenir una joventut realment complicada al compaginar la feina nocturna a urgències amb la criança i amb la seva militància en el feminisme. «Soc de la generació que va lluitar per aconseguir el divorci», recorda amb orgull. Als 69 anys, amb una pensió que li permet viure sense massa problemes i amb dos fills independents i tres nets dels que disfruta, la Trini continua sortint al carrer perquè «estan en joc tots els drets conquistats». «Tinc amics i amigues de la meva edat que mantenen els seus fills i els seus nets. És una injustícia», sentencia.

«La lluita mai s’acaba»: la generació de l’esforç, pendent de les pensions i dels seus fills

Les persones d’entre 55 i 70 anys continuen reivindicant drets socials que pensaven conquistats

El més llegit