Falten mitjans contra la violència masclista: «Hi ha dones que tornen amb el seu agressor per les llistes d’espera»

En menys de dos mesos, 18 dones han mort assassinades per la seva parella o exparella a Espanya, 4 a Catalunya. Uns dels mesos més mortífers des que hi ha registres. Les polseres que adverteixen la localització de l’agressor, una de les solucions que assenyala el Ministeri de l’Interior, no funcionen correctament. I a més deixen de banda el 80% de les víctimes mortals, que mai denuncien. Els experts afirmen que és clau potenciar els serveis socials que acompanyen i ajuden a sortir de la situació de violència. És el punt feble del sistema: els professionals denuncien que els falten mitjans i personal. Hi ha llistes d’espera de fins a tres mesos per a les cases d’acollida i fins i tot d’un mes per a les visites psicològiques i grups de teràpia. Les rendes socials no cobreixen les seves necessitats i falten professionals en l’àmbit de la inserció laboral. «Les dones no poden aguantar tant temps, moltes acaben tornant amb el seu agressor», expliquen treballadors d’aquests serveis. «¿On vaig amb els nens?». És la pregunta, amb majúscules, que es fan les dones quan decideixen escapar-se de la seva parella maltractadora. Perquè a banda de les pallisses o el terror que pateixen, l’aïllament i la dependència econòmica del seu agressor és un denominador comú de moltes. «És un salt al buit, moltes denuncien quan hi ha una situació límit, especialment contra els nens. Però no tenen ni saben on anar, porten anys tancades», assenyala Ester Garcia, advocada especialista en violència de gènere que assessora gratuïtament algunes dones al veure que la xarxa pública té llargues llistes d’espera. Moltes imaginen que el mosso que les atengui a comissaria les escoltarà al moment i els oferirà les claus d’un pis per començar una vida nova. Però no funciona així. Independentment de si han denunciat o no, hi ha una xarxa de serveis gratuïts de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona a la qual poden accedir. Però tenen llacunes. Ho constaten les oenagés. «La major part de les dones que ens arriben ja han passat per aquests recursos però no han trobat resposta. És molt habitual que tècniques d’aquests serveis a Barcelona i rodalies ens derivin casos. Falta pressupost i ho cobrim nosaltres com podem i amb míseres subvencions», adverteix Elisa Covelo, coordinadora de l’associació Helia. «Com a societat, els diem que truquin, que denunciïn. Però després, quan fan el pas, s’han d’esperar. En el primer moment les dones necessiten rapidesa, hem de ser congruents», demana Silvia Moreira, tècnica de l’entitat. Els mateixos professionals denuncien a EL PERIÓDICO la falta de mitjans i de personal, que provoquen una saturació de casos i obliga que les dones s’hagin d’esperar setmanes, fins i tot mesos. Dana Machado és membre del Col·legi de Treball Social de Catalunya, i treballadora d’aquesta xarxa pública d’atenció a les víctimes. «Donem una resposta individual perquè cada dona té diferents necessitats: però hi ha elements comuns, com l’aïllament social, la dificultat d’obtenir ajudes, dificultats d’inserció laboral i la falta d’una xarxa pròpia que l’ajudi. Parlem de dones que porten anys aïllades i controlades pels seus agressors», remarca Machado. «Fa un any, les dones esperaven una setmana per ser ateses en un primer moment. Ara s’està allargant a un mes», segueix. «Hem de resoldre-ho, la demora de la primera cita hauria de ser d’una setmana, 10 dies, però no d’un mes», assumeix Laia Rosich, directora general per l’erradicació de la violència de gènere de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes. Ajudes econòmiques i ocupació Els grans problemes que assenyala Machado són la dificultat d’accedir a ajudes econòmiques o a l’ocupació per a moltes supervivents del maltractament. «És vital per poder reconstruir la seva vida: en molts casos depenien econòmicament de l’agressor», destaca. La RAI, l’ajuda que depèn del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), no arriba als 500 euros. «És insuficient», insisteix. «En alguns casos ho aconsegueixen complementar amb la renda garantida, però no a totes els hi concedeixen», segueix. I el cas més greu és el de les dones migrants sense permís de residència ni feina (sensepapers), que no tenen dret a gairebé cap prestació. «Moltes dones el que necessiten i volen és treballar», afegeix Machado. I aquest és un dels greuges més importants de la xarxa. El 2014, amb les retallades del Govern d’Artur Mas, els SIES van prescindir de la figura de l’insertor laboral. «És imprescindible, perquè fa anys que moltes dones no treballen, sense formar-se, sense buscar feina... estaven totalment controlades pel seu agressor i necessiten algú que les acompanyi en la inserció laboral», insisteix. Per la seva banda, Rosich explica que aquesta tasca ja es practica des del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), però admet que potser s’hagi de «revisar el model». Atenció psicològica En l’atenció psicològica les llistes d’espera també són habituals. «Per a la primera visita estem donant cites al cap d’un mes o un mes i mig. Moltes dones necessiten una atenció més ràpida, sobretot en el primer moment», exposa la Clara, psicòloga del SARA, el servei d’atenció a les violències masclistes de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest servei compta amb una quarantena de professionals per atendre totes les dones de la capital catalana. «No està dimensionat, cada vegada arriben més dones i les llistes d’espera s’incrementen», afegeix l’Àlex, treballador del SARA. Aquests professionals es van manifestar fa dues setmanes en una comissió municipal per demanar millores del servei. El drama de la vivenda A Barcelona, i a la resta de Catalunya, les dones que estan en greu risc tenen accés a una vivenda alternativa, tot i que precària. «Es poden quedar tres mesos en una pensió, soles, esperant. Fem el que podem per fer un seguiment però és clar que hi ha dones que se n’atipen i desapareixen», explica la Gemma, treballadora social. És important destacar que el cicle de la violència porta un període d’ambivalència en què la víctima contacta amb el seu agressor. «Però aquestes demores encara ho agreugen més, no ajuden», segueix la Gemma. L’Ajuntament de Barcelona argumenta que el finançament que els proporciona la Generalitat és «insuficient» i assegura que està ampliant la xarxa de vivendes per arribar al centenar. De moment, n’hi ha 58. Però el problema de la vivenda és comú a tot Catalunya. «En el nostre servei en principi hi són sis mesos, podent renovar per sis més. Però tots els serveis estan saturadíssims. Hi ha dones que decideixen tornar amb el seu agressor perquè els diuen que els trobaran un lloc on començar una nova vida però després no és així», es lamenta Jordi Garcia, membre del Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya i treballador d’una de les vuit cases d’acollida que hi ha a Catalunya. Segons el Govern, hi ha 18 dones amb els seus fills esperant per entrar en aquestes cases. «El problema que tenim és la sortida: no hi ha pisos per anar després, a l’àrea de Barcelona està tot saturadíssim. Hi ha dones que se n’han d’anar, però nosaltres sabem que no tenen ajudes, ni feina, ni pis on anar», explica Garcia. La Generalitat ho rebaixa. Segons Rosich, hi ha 35 pisos d’autonomia i 8 cases d’acollida, amb més de 300 places. «Als pisos sempre trobem un forat. Les cases no són el nostre model però hem de repensar-ho», apunta la directora general. Garcia assenyala dues problemàtiques més. Una, el padró. «Les dones que viuen a les cases no es poden empadronar al poble i els serveis socials no els permeten accedir a cap ajuda municipal». L’altra, «que els SIES van saturadíssims amb l’atenció psicològica». Llistes d’espera i ‘burnout’ Les crítiques també arriben des d’una coordinadora de treballadores que agrupa professionals d’alguns SIE, els serveis especialitzats de violència masclista a Catalunya. «No donem l’abast, hi ha llistes d’espera en gairebé tots els serveis, també el dels grups de recuperació psicosocial. Atenem les dones com podem, però ens falten moltíssimes mans. I les treballadores ja no podem més, estem cremades», descriu Magda Jou, treballadora. «Això té un impacte en la qualitat del servei que donem, i en la recuperació de les dones: a algunes les perdem», afegeix una altra professional, Liliana Carballo. Una altra de les xarxes a millorar és la de la detecció. Els serveis socials, les escoles o els sanitaris poden detectar i derivar els casos. Però això «depèn de com de col·lapsat estigui el centre i com de formats estiguin els professionals», assenyala Vanesa Sáez, treballadora social de l’Ajuntament de Barcelona i delegada de la CGT. Als barris més vulnerables i amb més demanda, la detecció es fa molt més difícil. Fora de la capital, la saturació dels serveis socials és crònica a la majoria de municipis. Projecte de millora La directora general de feminismes no amaga que la situació ha de millorar, i ràpid. «El sistema d’atenció i recuperació és clau per combatre les violències masclistes. La majoria de les dones no denuncien i aquesta és la manera d’acompanyar-les», admet. Anuncia que la conselleria ha iniciat un pla d’avaluació de tots els serveis per determinar quines funcions correspon a cada un, quina ràtio de personal és la necessària i com s’ha de finançar. Rosich fa una reflexió final sobre la situació. «És una moneda de doble cara. Quan van néixer aquests serveis va venir una crisi i una política de retallades que va frenar la seva evolució, però ara el canvi és indubtable: hem duplicat serveis, tenim més informació, més coneixement i professionals... Però evidentment hem de millorar».

Falten mitjans contra la violència masclista: «Hi ha dones que tornen amb el seu agressor per les llistes d’espera»

Fins a un mes per a la primera cita, un mes i mig per rebre atenció psicològica i fins a tres mesos per accedir a una vivenda

El més llegit