Un silenci de segles

“¡Calla ja! Dius cada tonteria...”. I la frase es va quedar allà, gravant un solc en la memòria del fill. També, el rostre de la seva mare: llavis serrats, mirada baixa, una lleugera tremolor a les mans. El pare va enfonsar la cullera al plat, la va omplir, se la va ficar a la boca i va preparar la següent. Va engolir, com sempre que es posava nerviós. A ella li va costar empassar-se el que tenia a la boca, el silenci era espès. Deu, vint segons. A la fi, la dona va inspirar una mica més profund i va aixecar el rostre. Aquí no ha passat res, va semblar expressar en aquell somriure forçat. Una màscara. Es va aixecar per recollir els plats i la sopera, però aquelles mans... “¡Mira que ets matussera! Ni una olla saps agafar...”. Un altre solc al vinil de la memòria. La mare va mussitar una excusa, es va dirigir a la cuina amb la torre trontolladora d’estris i va tornar, precipitada, amb el recollidor, l’escombra i una baieta humida per a l’alfombra. De nou, a la cuina. Torna una altra vegada. Va anunciar el segon plat amb un forçat to desimbolt: “¡Pollastre amb prunes!”. El nen es va llepar; era el seu guisat preferit. La dona va servir. El pare es va posar a menjar abans que ella acabés d’omplir la resta dels plats. “Està fred...”. El pare va llançar el dictamen sense aixecar la veu. Carregament de gel contra la línia de flotació del seu objectiu. Més solcs al disc negre de la memòria del fill. “¿Te l’escalfo?”, va inquirir la mare. El pare va continuar menjant sense respondre. Tots van imitar el gest. Van arribar les postres, el cafè, la tarda i els anys. El vinil va anar formant el seu mapa i la criatura va deixar de ser una criatura. Ja home, assegut en una altra taula, davant una altra olla, amb una altra dona, que és la seva parella, i un altre nen, que és el seu fill, l’obra està a punt de començar. A l’aire, una discrepància. Ella expressa la seva opinió amb la mateixa passió amb què ell acaba de proferir la seva. Ell eleva un grau la rudesa de la seva resposta. Ella li respon, no hi està d’acord. Ell exposa les seves raons. Ella contraataca amb d’altres. La tensió va escalant. Dos punts de vista, tots dos legítims. “T’equivoques”, conclou ell. “¿M’equivoco?”, inquireix ella. I l’escena s’atura El sol d’hivern baixa una mica més. Una bufada de vent agita les fulles del plataner, que tremolen rere la finestra. L’hivern s’agreuja, com sempre passa a la memòria. Una pàtina dúctil i lleugerament ombrívola sembla estendre’s per la sala. El sofà transita de l’ataronjat al granat. Les cadires semblen més grans; també la taula. De fet, tot està descol·locat. La llibreria ja no és aquella d’Ikea que el va fer sagnar quan la muntava. ¿I aquelles enciclopèdies? L’alfombra s’ha poblat d’estampats orientals; hi ha una petita taca al costat de la taula. No hi va haver manera de treure-la. Si respirés profund, li arribaria una aroma vella de sopa amb massa col i un toc dolç. Però l’aire s’ha espessit massa per a aquesta inspiració profunda. Ha de trencar el silenci. Si no, acabaran asfixiats. Ofegats sense remei entre un ‘no saps’ i un ‘t’equivoques’, entre olors mortes i un fred d’anys. Busca les paraules, rebusca sota la pell, en aquell batec que sent més accelerat, en aquella amargor que vol escapar de l’estómac. De sobte, un so. És un rumor, un eco. S’ha posat en marxa: el vell tocadiscs. L’agulla ja arriba als primers solcs. No distingeix les paraules. No importa, és una altra cosa la que es va quedar gravada: aquella batalla desigual entre la veu i el silenci, entre la dominació i la submissió. Llavors ell era un espectador, un peó que assistia a un espectacle que aprenia. L’agulla continua penetrant en la seva memòria. Pot sentir la ira i l’alleujament a l’escopir-la, el menyspreu cap a qui pretén interferir segons la seva opinió en el seu camí, en la seva potestat. El disc gira, l’estança gira; també els rostres que l’envolten. Només es manté inalterable aquell silenci d’ànima pretèrita, de mordasses de segles. Sap que ha d’aturar aquell vinil i també decidir en quina posició el paralitza. Perquè ell pot triar. «¿M’equivoco?», de nou la pregunta. Ell pren una altra cullerada de crema. «T’ha quedat boníssima», respon. «Perdona, carinyo, se me n’ha anat l’olla».

Un silenci de segles

L’escriptora Emma Riverola es posa a la pell d’un home que ha de triar si reprodueix l’herència del greuge

El més llegit